Sense haver-ho pretès, m’adono que, amb aquest post, practico el saludable art de l’autoparòdia (va per a tots els qui ens dediquem a llepar i rellepar lletres, frases, textos i altres galindaines; i, a més, va i ens divertim fent-ho).
Als qui ens fereix la lletra (lleument o acarnissada), i tenim l’hàbit (a part de llegir, és clar) de voltar per llibreries i biblioteques, triar i remenar, espigolar en suplements, webs o blogs literaris, etc., ens sol passar que, de tant en tant, sucumbim en alguna mena de síndrome stendhaliana (o empatx literari) que ens provoca severs vertigens, i la terrible sensació que els milers de llibres que maldem per llegir ens fugen dels dits tan de pressa com passen els dies. La cruel evidència que ens hauríem de reencarnar crònicament tan sols per poder fullejar el primer capítol de cadascun dels llibres publicats en el món (des del primer) em genera una fractura kàrmica de pronòstic greu.
Quan sento que el mal m’escomet –i des dels primers símptomes– he après a guarir-me amb un remei infalible que consisteix a escorcollar l’infern de les prestatgeries per localitzar aquell best seller d’antany (de molt antany) que no vaig poder llegir (o me’n va fer mandra) en el moment que (segons el programa educatiu o el canonista de moda) hauria correspost.
Aquest cop he triat a l’atzar l’Elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam. El per què de l’elecció?: ni ho sé respondre, ni tampoc cal.
Si em permeteu, de primer esbosso una mica el llibre (no patiu, només quatre ratlles):
Erasme de Rotterdam el va escriure (es diu que en pocs dies) l’any 1509 a Londres, a casa del seu amic Thomas Moro. Erasme, en condició de pensador que proposa una nova concepció del món des d'una nova perspectiva (en aquest cas l’Humanisme), ben segur que devia ser admirat –i temut– pel seu esperit revolucionari i la seva ploma mordaç.
A l’Elogi de la follia, Erasme fa servir el procediment tècnic de crear una mena de narrador extern, en aquest cas la Follia (personificada). Aquest ésser immaterial, engendrat per la deessa de la joventut i pel déu Plutó (déu de l'Hades), exerceix un domini absolut sobre els mortals i, sota el seu influx (amb l’eventual ajut del Plaer i la Demència), els fa cometre nicieses de tota mena sense que se n’avergonyeixin gens. I així, entre facècies, al·lusions sexuals, i tirant de veta mitològica i erudicció filosòfica, Erasme desemmascara –amb elegant perspicàcia i prosa exquisida– tots els papers de la comèdia humana. Hi rep tothom: els vells més beverris que no pas fembrers [sic]; les donasses que cerquen jovencells (per alguna banda li ha de sortir la misogínia connatural a l'època...); els amics fal·laços; els casats, que titlla d’insensats; els països que guerregen; filòsofs de poca volada, reis i prínceps que necessiten ser adulats com l’aire que respiren; artistes mancats de talent; comerciants mesquins...
“[...] Després de tot, què és la vida humana, sinó una representació en què tothom actua cobert amb una màscara i cadascú interpreta el paper corresponent fins que el director l’obliga a retirar-se del prosceni? Ell, però, tot sovint fa sortir el mateix actor amb distinta vestimenta, de manera que el qui de bon primer s’havia cobert amb la porpra reial, després fa d’esclau espellingat. Tot és, certament, fictici; tanmateix la comèdia humana no es representa pas d’altra manera [...]”.
La part més interessant comença a partir d’ara...; la Follia continua l’enumeració de la resta d’insensats:
“[...] El primer lloc l’ocupen els gramàtics (...) estan d’allò més satisfets quan descobreixen en un pergamí atrotinat (...) una paraula que la gent ignora (...) o bé quan desenterren una inscripció mutilada (...). Ja no cal parlar de quan fan pública ostentació d’uns versots banals i de mal gust, que fins troben qui els admira, i es ben creuen que l’ànima de Virgili s’ha instal·lat al seu pit.
”(...) Ara, si un s’ha equivocat en un mot i, per un sortós atzar, un altre amb més vista l'hi atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies, llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives.
”(...) Conec un home molt instruït, que domina el grec, el llatí, la matemàtica, la filosofia i la medicina. És gairebé sexagenari i, des de fa més de vint anys, ho ha deixat tot per trencar-se el cap en l’estudi de la gramàtica; es consideraria feliç si pogués viure el temps suficient per arribar a fixar com cal distingir les vuit parts de l’oració, cosa que ni els grecs ni els llatins no van poder mai acomplir.
”(...) Com si calgués aixecar-se en peu de guerra quan algú es pren com a conjunció una expressió que pertany a la categoria dels adverbis! Per això, baldament hi hagi tantes gramàtiques com gramàtics (i àdhuc més, car el meu amic Aldo [es refereix a l'Aldo Manuzio] n’ha publicades, ell sol, almenys cinc [...]”.
Apuja el to que gasta amb els poetes, els escriptors, editors... i juristes, filòsofs i teòlegs. Sobre el clergat, és tal el punt de sofisticació de les observacions crítiques que fa, que es mereix un post sencer per parlar-ne (que molt probablement serà el següent).
