El "modus vivendi" de les colònies industrials

Tinc ganes de llegir el llibre Olor de colònia, de la Sílvia Alcàntara. M’agrada el títol que ha triat, i la felicito per haver escrit la seva primera novel·la passats els seixanta anys, i que, a més, hagi tingut tant d’èxit. 

Fa temps que esperava que algú novel·lés la vida de les colònies industrials. De fet, un dia vaig tenir la idea de fer-ho jo mateixa, però els pocs relats que he escrit fins ara mai no han excedit les vint pàgines.

   El fenomen socioeconòmic de les colònies industrials sempre m’ha encuriosit. Tot plegat va pensar-se molt bé: aprofitar l’energia dels rius per instal·lar a prop (sobretot a les ribes del Ter, el Llobregat i el Cardener) les fàbriques (quasi sempre tèxtils) i muntar-hi uns pobles artificials i aïllats. Una estratègia barata i perfecta per tenir controlats els treballadors i evitar els conflictes que, a ciutat (sobretot a Barcelona), ja són a l’ordre del dia.

A més, la vida de la colònia genera moltes dependències que vinculen a l’empresa. El patró proporciona la casa, l’hortet, l’educació per als fills i cobreix les necessitats bàsiques. L’educació en els principis catòlics també es conrea estrictament en la vida de la colònia.

A canvi, el treballador ha de complir i ser dòcil. Si protesta, corre el risc de perdre-ho tot. En realitat, la relació entre el patró i els obrers es basa en una falsa filantropia: un paternalisme asfixiant. El patró intervé en tots els aspectes de la vida de l’obrer, fins i tot amb qui festeja, amb qui convé que es casi, etc...

Així, moltes colònies industrials es van convertir en llogarrets amb tot el que calia per muntar una estructura neofeudal o caciquista: la casa de l’amo, l’església, l’escola, el casal, l’economat. Es controlava, per tant, l’educació dels futurs treballadors, el lleure, i fins i tot es desmonetitzava els obrers creant uns valors de transacció propis, que indefectiblement s’havien de gastar a l’economat.

Els primer pensadors sobre la matèria van ser els socialistes utòpics anglesos i francesos Owen, Fourier, Proudhom, Cabet. De fet, per molt lliurepensadors i filantrops que fossin, el cert és que van reflexionar sobre un socialisme productiu (si no m’equivoco, Owen i Fourier van ser empresaris) que generaria riquesa gràcies a les bones condicions de salut, higiene, alfabetització, habitatge... dels obrers de les fàbriques i dels treballadors en general.

Anglaterra fou pionera a experimentar aquests tipus de mitjà de productivitat (els pobles industrials). Ben aviat, però, van aparèixer algunes veus crítiques que denunciaven les condicions laborals dels treballadors en aquestes fàbriques isolades dels nuclis urbans (jornades llarguíssimes, ocupació infantil, control social...).

Dodd, un pensador contemporani d’Owen, apunta que “alguna arquitectura de les fàbriques és semblant a la de les presons: circular, i amb un inspector situat al mig”.

Els pobles industrials s’aïllen i això fa que els obrers estiguin “protegits” i, alhora, dominats. Un edifici es pot dissenyar tant per proporcionar seguretat com per constrènyer. Les persones es poden educar sota uns objectius aparentment filantròpics o bé per emmotllar-les a la vida de la fàbrica.

El temps lliure també ve imposat en la vida de les colònies. El diumenge cal anar a missa, després es pot fer un passeig o treballar a l’hort. Les dones s’esbargeixen al safareig públic o van a cosir al taller, i també hi ha un centre social per cantar en una coral o participar en un petit grup de teatre, fer excursions, jugar a futbol... El cert és que les jornades són llargues i queda poc temps lliure. El poc que queda s’ha d’invertir en aquestes activitats inofensives que tenen el vistiplau del patró i del capellà.

Un dels teòrics sobre les colònies industrials a Catalunya fou Prat de la Riba, en la seva Llei jurídica de la indústria, de 1898, argumentava a favor d’aquest model productiu i el revestia d’una pàtina catòlica en contraposició a les propostes laiques d’Owen o Fourier.

“(...) En la colonia industrial puede rodearse a los obreros de un medio completamente distinto, de un medio sano. Se trata de un núcleo de población que va a formarse ante los ojos del director o del dueño; éste es quien escoge el lugar, quien levanta el dificio, quien dispone las habitaciones de los obreros. La ociosidad no es en ella permitida.  Los incentivos del vicio pueden ser desterrados. Cabe hacer independientes las habitaciones de los obreros, de modo que cada familia tenga su domicio y éste sea suficiente a sus necesidades. Las diversiones pueden estar de tal modo ordenadas y en tal forma dispuestas que eduquen e instruyan, en vez de corromper. La educación de los niños puede estar en manos de quien forme de verdad sus almas para el bien, en vez de correr a cargo de quien embrutezca su inteligencia con toda suerte de errores o de faltas, en absoluto siendo sustituidas por el libre vagar por las plazuelas.

Finalmente, las reuniones del club pueden ser reemplazadas por las solemnidades religiosas y sus declamaciones furiosas (s’entén les que es fan al club) por las por las pláticas sencillas y serenas del sacerdote.”