Disfressa de gos

M’agraden els gossos. Des de la pubertat fins a la primera joventut vaig tenir-ne un. Era un teckel molt simpàtic.

Si visqués al camp, ara també en tindria. Un gos fa companyia i exigeix una disciplina horària que ajuda a distribuir el temps lliure del dia (dels aturats, dels rendistes, dels jubilats...). Com que no tinc gos, no vaig mai ni al veterinari, surto poc a passejar, no netejo tifes, i no m’aturo davant dels prestatges de menjar de gos dels súpers. És evident que no tenir gos deu ser fatal per a la salut.

    Però al meu barri hi han posat una botiga de coses per a gossos, des de pinso passant per joguines per a gos... I hi he badat una estona. El que em provoca una nosa indefinible és la robeta per a gossos. A la botiga que us dic, els vestidets, de diferents talles, estan penjats en una barra (cada model en el seu penja-robes). Sembla roba de nadó o de nino; però és de gos. Fins i tot hi ha sabatetes...! He arribat a veure un model d’impermeable groc –el clàssic de pescador de bacallà– amb barret i unes botes de xarol a joc.

M’agraden els gossos. A pèl i sense abriguet i sense pentinats de perruqueria canina. Si tenen fred que jeguin a la vora de la llar del foc, i si tenen calor i estan assedegats, que es refresquin bevent aigua, com sempre ha demanat la seva naturalesa més essencial. Si els disfressem acabaran per necessitar un psicòleg (i això ja està inventat), sospito que tant o més que els seus amos.

Monstres de cap-i-pota

Els monjos no eren gaire endreçats i la biblioteca no es regia per cap ordre evident.  Galzeran no  hi havia tingut accés fins aquell dia.

Fra Onofre començava a apreciar la destresa del noi amb la ploma d’oca. Tenia un traç decidit, amb grapa. Fra Onofre el contemplava d’esquitllentes mentre el noi s’afanyava a copiar la pàgina. Seria un bon miniaturista, meticulós i imaginatiu. Però calia molt de temps per ensenyar-li l’ofici. Tot començava amb incursions a la biblioteca.

El noi, Galzeran, va obrir amb emoció el gran llibre. Per fi n’havia obtingut el permís. Davant seu, una immensa col·lecció d’ésser fantàstics li excità la retina: dones nues amb cues de peix, porcells amb cames d’home, aus amb cap de gos...

De nit dormí inquiet. En els somnis, aquelles imatges se succeïen sense treva. Somniava el mateix dia rere dia. Es despertava amarat de suor.

Al cap d’un mes, fra Onofre, que estava malalt, demanà al noi que el substituís en la còpia.

Fra Onofre tenia una cal·ligrafia elegant, que Galzeran interioritzà al cap de molt poc. Però quan acabà el capítol, alguna cosa el sotregà... Allí estava: aquell ésser deforme que decorava la caplletra de la m.  El dibuix estava inacabat. Era un personatge estrany que només tenia dues cames allargassades. Com una de les imatges dels seus malsons.

Quan fra Onofre, un cop recuperat, tornà a la feina, descobrí horroritzat l’ésser que decorava la lletra m. Les cames allargassades que ell havia començat a dibuixar es coronaven amb un cap de proporcions gegantines, adossat a les extremitats sense solució de continuïtat. El resultat havia estat inspiració onírica de Galzeran.

Fra Onofre es rendí a l’evidència de la caplletra acabada, i Galzeran dormí tranquil sense tenir més somnis d’imatges fantàstiques.

En la imatgeria gòtica, apareixen en el s. XII uns monstres, de la categoria dels grius, definits per la combinació de caps.

El cos sencer és substituït per un rostre. Entre els nombrosos éssers fantàstics, n’hi ha que es componen d’un cap humà proveït de potes que s’hi ajusten directament sense ventre i sense tronc. Malgrat aquestes reduccions anatòmiques, tenen una vivacitat esfereïdora. Són molt freqüents en la decoració de manuscrits. Sovint un segon cap es fixa per un llarg coll. Els primers llibres impresos han fet servir àmpliament aquests arrajaments a les inicials i vinyetes. El monstre amb llarg coll damunt de la cara humana ha perdurat en el temps. Es troba en la imatgeria popular fins al s. XVIII. El bestiari popular, sempre tan fascinant i inabastable...

 

 

Madame Peyroux

Abans que les nadales acaparin el nostre univers musical, un tastet de bona música, d'aquella que embolcalla, a l'estil de la Billie Holliday, la Nina Simone o de la Sarah Vaughan. L'elegància de la Madeleine Peyroux és indiscutible i aquí en deixo una mostra en una tarda d'un diumenge assolellat de final de la tardor... quan és l'hora de prendre un cafè o quan el cos demana fer una bona migdiada.

Viatge a la Lluna

Avui dia que s’especula que pot haver-hi vida en altres planetes, i que es planteja la possibilitat que l’origen de la vida a la Terra provingui d’un meteorit que ens va “pol·linitzar” o bé que una intel·ligència superior (d’un altre planeta; i ja ho deia l’Erik von Daniken) hagi decidit que aquí s’hi complien les condicions d’un bon lloc per viure-hi, dedico un post a un llibret molt curiós que es podria classificar com una de les primeres novel·les de ciència ficció. El llibre en qüestió és Viatge a la Lluna, de Cyrano de Bergerac.

Cyrano de Bergerac (1619-1655), immortalitzat per la tragicomèdia d’Edmond Rostand, fou un escriptor barroc francès que en la seva joventut va ingressar a l’exèrcit. Se’n diu que va ser un espadatxí buscaraons que, finalment, va deixar l’exèrcit per una ferida.

El llibre, que és molt delirant, narra com el protagonista arriba a la Lluna: a través d’una nau que té un imant gegant que va llençant cap amunt i al qual la nau es va adherint.

Sobre la qüestió que la Terra gira al voltant del sol, Bergerac transcriu l’opinió que gira no per les raons que al·lega Copèrnic (tot i que també explica una mena de concepte de gravitació universal), sinó perquè els condemants, en voler fugir de les flames de l’infern, empenyen contra l’interior de la volta de la Terra per alliberar-se’n i així la fan girar.

Quan arriba a la Lluna, que és una mena de paradís en estat salvatge, observa que els homes caminen de quatre grapes, mentre que els animals tenen dues cames i van drets. A ell el prenen per la femella d’un animaló semblant a l’estruç i per ensenyar-lo fan pagar entrada. Els habitants de la Lluna de Bergerac viuen una mitjana de 4.000 anys i en comptes de menjar es nodreixen d’ensumar els aliments. La moneda en curs està feta de sonets o èglogues, és a dir de poesia, i serveix per pagar els hostalers.

Amb certa mesura el llibre recorda Utopia de Thomas More o el país de la Cucanya o del món al revés, on la divisió de sexes es relativitza, així com tots els principis de les relacions interpersonals i jeràrquiques. És un llibre molt curiós que resulta interessant per veure la manera de pensar d'un outsider de l'època, com ho era Bergerac.

Units per la farsa

Estimada Heidi,

Ens hem tornat a discutir, l’Aleister i jo.  Va començar per una ximpleria, però es va anar complicant.

Ja et vaig dir que Aleister és un gran amant, però em condueix perillosament fins a algunes barreres que em fa por traspassar. A més, els sacrificis cada cop em resulten més repugnants; ja no els puc suportar. Tot queda empastifat de sang i jo ho he de netejar. N’estic tipa.

Vam anar a Lisboa a veure un escriptor amb qui Aleister s’escrivia, un tal Pessoa, que ningú coneix. Mentre ells jugaven a escacs he anat sola a visitar la ciutat, que he trobat molt peculiar. Aleister ha estat escrivint i no m’ha fet gaire cas. M’he queixat i s’ha enfilat fins que ens les hem tingut. Llavors, ha marxat amb un cop de porta i ja no ha tornat.

Estic espantada; un periodista diu que en un penya-segat proper, hi ha trobat la seva cigarrera i una carta de l’Aleister per a mi. No sé pas què pensar...

Heidi, he decidit tornar a Alemanya. Agafaré el vaixell demà mateix.

Rep una abraçada, que et faré personalment molt aviat.

Anni J. Laeger

A part d’escriure un munt de llibres i d’haver fundat societats secretes, i del fet que encara tingui seguidors ocultistes que peregrinen a l’Abadia de Thelema, a Cefalú, Sicília, lloc que va voler consagrar, Alisteir Crowley és interessant per la seva relació amb els artistes.

Fou un personatge molt controvertit, conegut com la “Bèstia 666”, ocultista, provocador, addicte a les drogues, viatger, de qui es diu, entre altres coses, que practicava la màgia negra fent sacrificis d’animals, etc.

De tots és sabut que surt a la portada de Sergent Pepper’s i que fou objecte d’amiració per part de John Lennon, Led Zeppelin i Marilyn Manson. A part d’això, sembla que va intercanviar correspondència amb Pessoa i concertaren una entrevista. Un matí clar del mes de setembre de 1930, enfundat en una capa i acompanyat per una alemanya anomenada Anni. L. Jaeger, la seva amant, Crowley va desembarcar a Lisboa.

El vaixell va arribar a Lisboa amb vint-i-quatre hores de retard per culpa de la boira. Sembla que Crowley, irònicament, saludà l’amic portuguès dient-li: “i doncs?, com se us va acudir enviar-me aquesta boira”?

Amb aquest retret Crowly feia còmplice en la bruixeria a Pessoa.

Aquest episodi va acabar d’una manera estranya. El mag va desaparèixer i un periodista publicava la notícia que s’havia trobat una cigarrera i una carta a la carretera de la Boca do Inferno, un penyasegat proper a Cascais. La carta es dirigia a l’amant de Crowley i se’n deduïa que el mag s’havia suïcidat per amor.

L’any següent Pessoa escrivia a un amic: “Crowley que, després de suïcidar-se, se’n va anar a viure a Alemanya. em va escriure l’altre dia...”

Efectivament va ser una falsa desaparició, però el mag  i l’escriptor, tots dos especialistes en la farsa, van jugar en aquesta etèria frontera entre la realitat i la ficció que caracteritza molts personatges rellevants.

Què hi busco? El que trobo...

Sempre he viscut més o menys a prop del Encants Vells de Barcelona. Hi sóc una visitant assídua. M’agrada arribar-m’hi les tardes grises d’hivern, quan ja estan a punt de plegar i desen caixes. Què hi busco? El que trobo... tan aviat em capbusso en una muntanya de roba i descobreixo una camisa de dormir que m’escau, com fullejo revistes antigues o llibrets de la col·lecció "pulga" (i hi trobo algun tresor), com em calço unes sabatilles de quadres.

  Als Encants, hi sento la presència del meu pare, que també remena amb mi els vinils i els cedés de les parades de música. I no sento la seva proximitat tan intensa enlloc més. Els Encants Vells han mantingut l’esperit de la generació del meu pare: d’homes senzills que han viscut abans de la guerra la vida de barri, la compra al mercat ambulant, el regateig... Amb el pas del temps i de la vida, els Encants s’han hagut de reconvertir; ara s’hi entrecreuen xadors negres, saris llampants i moda country... i el color de la pell de venedors i compradors té matisos ben diversos.

   Els Encants canviaran de lloc; ben a propet, encara sort. Però m’afiguro que el mercat es transformarà: les parades passaran a tenir un número i fins i tot calefacció. Els venedors estaran més còmodes, però potser el mercat perdrà la seva essència i deixarà de ser aquell lloc on no s’hi va a buscar sinó a trobar. Només espero que segueixi sent l’indret on, sortint d’una parada, hi pugui retrobar el caminar pausat del meu pare que s’acosta cap a mi i em somriu amb bonhomia.

El primer laberint que es va construir...

Aquest post el dec a la bona estona que he estat atrapada a dins del laberint intentant sortir-me, amb companyia de l'Eulàlia i el Girbèn... Cadascú ha tirat per un camí diferent, i aquest és el resultat de les meves zigazagues.

Parlar de laberints és parlar d’incertesa, d’aparences, de cerca interior, de sortida confusa. Els laberints són la metàfora d’obscurs camins que hem de recórrer sense saber si en sortirem o com en sortirem. El laberint, com la vida mateixa, no ens deixa descansar, té una xarxa de galeries i passadissos que es retorcen com budells o les circumvolucions del cervell. Joc de miralls multiplicats i ecos reverberants fins a l’exasperació.

El primer laberint que es va construir tenia funcions de presó per a un sol pres. Era un enorme edifici situat a l’illa de Creta a dins del qual estava tancat el Minotaure, meitat home, meitat ésser humà, fruit de les relacions entre Pasifae i un brau celestial enviat per Posidó. El Minotaure s’alimentava de la carn d’uns quants joves que li eren atorgats en sacrifici cada any. Tothom sap que Ariadna va ser molt llesta i va deixar anar un fil pel laberint que va devanar Teseu per no perdre-s’hi a dins, poder matar el Minotaure i salvar la princesa.

Però el més interessant de la història és aquest obscur arquitecte que va construir el laberint de Cnossos. Es deia Dèdal (de segons quins laberints en diem dèdal) i tenia una personalitat tan fugissera i aparent com els edificis que construïa. Era un home enginyós de qui es diu que va inventar el compàs, que ve del llatí compassare, compassar, pautar el ritme. Dèdal era un creador complex, que no es va oposar a l’ús de les seves obres per a sòrdides intencions, com l’engendrament del Minotaure entre una dona i un animal (un acte de bestialisme). Dèdal apreciava el que era inabastable, lunar... Les seves obres sempre ocultaven alguna cosa i, alhora, eren una mena de fortalesa inexpugnable.

Un altre episodi molt interessant de la vida de Dèdal és que, en saber el rei de Creta que l’arquitecte havia ajudat Teseu a matar el Minotaure i a sortir del laberint, el va fer presoner amb el seu fill Ícar a dins del mateix laberint. Tots dos, que eren molt creatius, van ordir escapar-s’hi volant fent-se unes ales amb plomes d’ocells i cera. De tots és sabut que Ícar va temptar la sort i va sortir malparat.

Però tornem al Minotaure: un monstre únic en la seva espècie, mig home, mig brau, condemnat a vagar per les giragonses del laberint. Una criatura ferotge i solitari; un ésser tràgic. Però el monstre, no és un ésser tràgic en la seva essència? El monstre difícilment es reproduirà i, encara que mantingui qualitat essencialment humanes, com ara la parla o el llenguatge, també pertany en part a un altre món, per exemple al món dels animals. Hi està en la frontera. El monstre és l’animot de què en parla Derrida per deconstruir el concepte d’ésser humà en relació amb l’animal.

     Però qualsevol concepte abstracte queda evanescent davant de les aquarel·les en blanc i negre que Frederich Dürrentmant fa ver en el seu llibre sobre el Minotaure, en què els dibuixos i les tintes expressen tota la intensitat del monstre i la seva impossibilitat de ser feliç. Dürrentmant, a qui coneixia en obres més amables, com ara La visita de l’anciana dama, ens recorda que tots som uns petits minotaures atrapats al laberint, d’on, potser, i ho hem de reconèixer, en el fons no en volem sortir... en volem sortir... volem sortir... sortir...