Guillaume de Machaut i el seu laberíntic rondeau

Guillaume de Machaut va ser un cèlebre poeta i compositor francès del segle XIV, que va fixar les regles de diverses formes musicals. Però també era un creador molt lliure que va compondre peces molt peculiars. Com que va ser canonge de Reims i Amiens, coneixia les característiques físiques i simbòliques dels laberints del paviment. Fruit d’això va escriure el rondeau Mon fin est mon commencement, que recorda l’estructura d’un laberint unicursal (amb una única sortida i un únic camí d’entrada fins a la sortida i viceversa). Cap a la meitat, aquest rondeau reverteix el moviment musical i al final tanca el cercle amb la frase: et mon commencement est ma fin.

En la imatge, sembla que Machaut és el personatge que hi ha davant de la muralla.

 

Els germans Piñana canten el poeta Ibn Arabi

Ara que ja som immersos en plena campanya electoral, i que tots els polítics s’ompliran de paraules fàtues sobre la integració i la tolerància, etc. (o malauradament també sobre intolerància), és un bon moment per aturar-se davant d’una mica de poesia que representa l’autèntica essència de la interculturalitat i la pluralitat, i que no fa escarafalls. Us hi deixo un tastet de la poesia d’Ibn Arabi (Múrcia, 1165-1240) i també altres peces interpretades pels germans Piñana. 

"El meu cor ha adoptat totes les formes.

   Ha estat pastura de gaseles 

   i un convent per a monjos cristians,

   un temple per als ídols i la Ka'ba d'un pelegrí,

   les taules d'una Torah i les pàgines d'un Alcorà.

   Sóc de la religió de l'amor: 

   allà on apareguen els camells de l'amor,

   allà l'amor és la meua religió i la meua fe."

Un camí incert i tortuós

“13 d’abril de l’any del Senyor de 1324 

     Fill, li estic guarint al teu pare les ferides amb esperit de vi. No el vaig poder deturar i vaig decidir acompanyar-lo. És vell; no té la teva força, però també va voler anar-hi. Vam caminar cinc dies sota la pluja fins que un carreter tingué pietat de nosaltres i ens va deixar pujar al carro. Hem dormit al ras en o en un mal jaç. Teníem por dels lladres del camí, sort que no ens n’hem trobat. Hem menjat rosegons de pa amb formatge i moixama i figues que vaig posar a assecar abans del viatge. Encara que a baix preu, hem pogut vendre tot el blat de la collita. Però ni així no hauríem tingut prou per venir amb tu. Arribar-hi es car; prou que ho saps. I tu fill, com estàs? Com és la Terra Santa? Ens han parlat tant de les maleses dels moros... Patim per tu.

     T’escric aquestes ratlles per donar-les a l’Otger, que se n’hi va a finals de mes. M’ha promès que et buscarà i no pararà fins a trobar-te. És un bon xicot.

 Abans d’entrar-hi el teu pare estava taciturn, entotsolat... Jo em temia el pitjor: que els meandres, les giragonses, els passos barrats el fessin desistir. Però quan van ser a les envistes de la catedral de Reims, es transmutà. El vaig veure vigorós i ple de salut. L’edifici no te’l pots imaginar... S’alça cap al cel, sembla que el vulgui tocar amb els arcs esmolats. I a dins, es va deixar caure de genolls i emprengué el camí fins al final. Li estic guarint les ferides amb esperit de vi, però ell està content.”

   L’origen dels laberints al paviment de l’entrada de la catedral gòtica o a dins és incert. El laberint, però, sempre simbolitza un camí complex, tortuós, que s’ha de recórrer i a dins del qual no tenim la certesa de trobar-n’hi la sortida. Recórrer el laberint representa endinsar-se en un camí iniciàtic i transformador, com la vida mateixa.

     Una de les explicacions d’aquests guarniments de les catedrals gòtiques és que el laberint es converteix en alternativa a la peregrinació a Terra Santa. Com que aquesta peregrinació era cara i molt perillosa, es va pensar en aquesta solució tan pràctica i econòmica. Sembla ser que els aspirants a pelegrins feien el camí del laberint de genollons.

  Ara que tenim més poder adquisitiu, ens enfundem amb roba marca quechua i l’emprenem amb el camí de sant Jaume. Per a alguns és una manera de fer un camí espiritual, per a d’altres una mera prova esportiva de resistència, per a d’altres és una ruta esotèrica. Vaig llegir en una revista de psiquiatria que al llarg del camí hi havia punts d’auxili per als pelegrins que entraven en crisi...

    A mi no m’hi trobaran pas, però sí que m’hi podeu trobar (sempre que puc i si no em fa mandra) salvant les dificultats d’un laberint, tant si una Ariadna complaent m’ha tendit el fil com si m’he d’espavilar tota soleta per trobar-ne la sortida.

     Aprofito l'avinentesa per recomanar vivament la vista a l'exposició Per laberints de Ramon Espelt i Òscar Tusquets al CCCB.

 

 

Quan el natural és freak...

El cànon actual de la bellesa d’una dona estableix que ha de ser prima i ha d’anar depilada. El pèl corporal ha de ser eliminat forçosament. No ha de quedar-ne ni rastre a les cames, a les aixelles i a les vores del pubis; ens pelem fins a semblar-nos a cries de rata. Però, què passa amb el pèl facial? Què passa quan una dona és barbuda? Ser una dona i tenir barba pressuposa una alteració hormonal no gens acceptada. Per descomptat que, actualment, per a les dones que la pateixen, hi ha molts mitjans per eradicar el pèl completament i, així, queda diluïda del tot la raresa.

Però en el segle xix les coses eren diferents. Moltes dones barbudes d’aquest segle van treballar en fires i circs. No pensem pas que aquestes dones tenien una vida marginada o confinada a exhibir-se a l’interior de la carpa. La majoria van començar per afaitar-se i fer vida de dones corrents: casar-se, tenir fills... fins que, per temptar la sort, decidien apostar per deixar-se créixer la barba i  fer negoci amb la seva diferència.

Ser diferent, ser monstruós, ser freak, trapassar la tènue frontera de la normalitat, provoca fascinació o rebuig i pot comportar marginació, però, en alguns casos també diners. Persones que han patit malformacions, nanisme, etc... han sabut treure’n rendiment i, alhora, han reivindicat i dignificat la seva raresa.

Un exemple de dona barbuda cèlebre va ser la senyora Olga Roderick, que va nèixer el 1874. En el seu cas va viure pràcticament tota la vida al circ. Tenir unes fermes conviccions socialistes no la va privar de fer negoci amb la seva barba (al capdavall, Marx i Engels també lluïen unes evidents barbes). Es va casar quatre vegades i va participar en el film La parada dels monstres de Tod Browning, sobre el qual va es va mostrar molt crítica pel tractament que el guionista va fer de la diferència, en què titllava els rars de cruels.

Olga Roderick apareix en algunes fotografies vestida de dona, amb mirinyac inclòs i collaret de perles, però també en d’altres hi surt vestida d’home i, per a això, calia demanar permís a les autoritats. L’Olga Roderick va ser una provocadora en el seu temps i deixar-se la barba no deixa de ser un comportament de reivindicació feminista i social. Moltes dones barbudes d’ara han pres una actitud en favor de mostrar-se naturalment i fan incursions en el terreny artístic.

El mostatxo de disseny dalinià seria una fotesa en comparació amb la provocació d’un bigoti natural i espès ostentat per qualsevol dona. Quan el natural és freak...

L'home del mall

No eren més de les set del matí que el tren va xerricar a les vies de l’estació de França.

El viatge havia estat llarg; del sud al nord el camí s’havia empassat molts quilòmetres. Una boira baixa espesseïa els raigs del sol. En Quim, amb la son enganxada a les orelles, va collir el mocador de fer farcells i s’encaminà cap al mar. Al cap de poc l’aire salobre li percudí el rostre.

Deixant enrere les casetes de bany buides i la platja solitària, avançà vora l’aigua. Es descalçà per prémer la sorra nova i respirà llargament per empassar-se la brisa a glopades.

Per fi s’havia decidit. Al sud, la feina als latifundis no sortia a compte; un munt d’hores per treballar i un jornal de fam. Aquí hi hauria feina, li havien dit que es construiria a preu fet per muntar-hi una exposició gegant.

Passà a prop del Torín, sense saber que era una plaça de toros.

Uns nens esparracats jugaven a fet i amagar i xisclaven: l’home del mall té cua de palla!

Aviat veié les primeres barraques... fustes i maons amuntegats formant quatre parets i un sostre de planxa, bidons per collir l’aigua... i també algun test amb flors a l’entrada; s’ha de notar la mà de les dones.

La dona grassa del davantal de quadrets l’abraçà i se sentí serrat i reconfortat pels seus pits abundosos. Feia una picada davant de la barraca.

—Torna al vespre, que el Tano i els homes estaran per tu.

En Quim féu que sí i va badar fins a la frontera del barri, on tot canvia de perspectiva. A l’hora que el sol començà a minvar i el mestral baté suaument les veles dels llaüts es menjà el pa i formatge que li quedava a dins del mocador de fer farcells.

Al vespre, abans de sopar, el Tano i les homes van aplegar taulons i teules. Tot i el cansament de la llarga jornada, van fer via i l’última teula del sostre la van posar a les onze tocades.

—L’home del mall té la cua de palla! —va tornar a sentir el Quim abans de ficar-se al llit improvisat amb el matalàs i la vànova que li dugué la dona grassa del davantal de quadrets.

La barraca estava feta. L’home del mall aquell cop va passar de llarg.

Grup de dones i infants a la platja del Somorrostro

    

Si no m’erro, segons la legislació imperant a Barcelona en el moment del boom immigratori de finals dels anys vint, les barraques acabades no es podien enderrocar, ja que un cop fetes es consideraven cases. Per això, la gent que vivia en els barris de barraques s’afanyava solidàriament a ajudar a construir abans de l’alba les barraques als nouvinguts. De bon matí podia passar l’home del mall, encarregat de destruir les barraques, que les esfondrava si les trobava a mig fer, però no les tocava si ja estaven acabades. Són històries tèrboles, inversemblants, però formen part de la memòria propera de la majoria dels nostres avis o besavis. Els meus avis van venir d’Alacant i de Múrcia i van poder passar els primers temps gràcies a l’ajuda de compatriotes seus. Davant de l’hotel Arts fins al Poblenou hi havia el Somorrostro i, que jo sàpiga, malauradament no hi ha cap placa que recordi aquell període de la història de la nostra ciutat.

En la fotografia que encapçala el text, un home enderroca una barraca situada darrere de la caserna de Jaume I a Barcelona, als anys trenta. Pertany a l'Arxiu Nacional de Cataluna. Fons Gabriel Casas i Galobardes.

Tots els edificis tenen ànima

   Tots els edificis tenen ànima, com totes les cases. L’ànima que es genera a partir de la presència dels seus habitants, i del que passa a dins i a prop de l’edifici. L’ànima d’una presó ha de ser fosca, densa, i l’ànima d’un balneari ha de ser plàcida o tediosa, i diria que un punt xacrosa.

   L’edifici del Palau de les Missions de Montjuïc devia de tenir una ànima molt tortuosa, que algú algun dia haurà de disseccionar. Espigolant d’aquí i d’allà he anat configurant el que va arribar a ser aquest edifici, construït l’any 1929 per l’arquitecte Antoni Darder, amb una façana inspirada en l’entrada d'una ermita romànica. Durant l’Exposició Universal va servir per allotjar l’exposició de la Central Misionera Española i la representació del Vaticà, amb la finalitat de mostrar les missions espanyoles repartides per tot el món. El cert és que deu ser molt interessant saber on anaven a evangelitzar els missioners (no sé si hi hauria seglars, com els de les onagés d’ara) que estaven en actiu als anys vint.

   Després de la guerra, el Palau va ser utilitzat com a presó dels vençuts, òbviament, des d’on es repartia els presoners als camps de treball.

   Finalment, va servir com una mena de centre de refugiats per als immigrants. És a dir que no hi ha res de nou: tot està inventat quant a lleis d’estrangeria. Sembla que, davant l’allau d’immigració del començament dels cinquanta, el governador civil de Barcelona va ordenar que totes les persones que arribaven a Barcelona sense feina ni recursos ni lloc per viure-hi fossin detingudes.

   Així, es va organitzar un dispositiu policial de control a l’estació de França i tothom que arribava i no podia justificar la seva residència era traslladat al Palau de Missions.

   El Palau de Missions era com un camp de concentració, on els detinguts eren classificats i retornats al seu punt d’origen. Per aquest centre de retenció, hi van passar, entre els anys 1952 i 1957, unes 15.000 persones, que devien malviure en regleres de lliteres, els matrimonis separats, dormint amb màrfegues segurament plenes de xinxes i amb una alimentació més que precària, en espera que s'omplís un tren per tornar-los cap a casa.

   El Palau de les Missions va ser enderrocat i la seva ànima (o més d’una) deu vagar no sé si en pena però sí amb vergonya pels actuals jardins de Joan Maragall.

Erm

Emprèn el camí,

Rocallós i esquerdat com el front d’un home vell.

El sol inicia el seu trànsit serè.

Per al pou, hi falten dues hores.

 

Una sarganta articula una ziga zaga.

Deixa enrere el ball trèmul del baobab.

Les traces dels peus no marquen ni petja.

Per al pou, hi falta una hora.

 

L’estol de voltors giragonsa mandrós.

El sol s’erigeix sobre la seca capa.

El nen somriu, beu i omple les galledes.

Per al poble, hi falten dues hores.

    Amb aquest petit apunt m’adhereixo a l’acció blogaire en favor que l'aigua potable pugui arribar a tot el planeta.