Josep Pla: anys de joventut i mecenatges

Aquest apunt és un extracte del llibre La contribució catalana al desenvolupament de la indústria surera portuguesa de Pere Sala i Jordi Nadal. M’ha encuriosit descobrir-hi aspectes que no coneixia d’un Josep Pla molt jove, en els seus primers anys de carrera literària, que ha de compaginar la feina de comercial d’una empresa surera amb la d’escriptor, i que, a més, en aquell moment ha pres partit polític d’oposició en contra de la dictadura de Primo de Rivera. Com tothom sap, més tard la seva trajectòria política discorrerà per altres viaranys molt més conservadors.

La indústria surera de Palafrugell va tenir molt a veure en la carrera literària de Josep Pla. Abans que Cambó esdevingués el seu mecenes i que Pla li escrivís un panegíric bibliogràfic, va tenir un altre mecenes, Joan Miquel i Avellí, director de l'empresa Manufacturas del Corcho de Palafrugell. Era el sogre i cap de Pere Pla, el germà de Josep Pla. J. Miquel es va interessar vivament per les qualitats literàries del jove i va decidir donar suport a la seva carrera literària. Li va assignar un sou mensual com a avançament de la publicació dels seus llibres. Josep Pla llavors tenia 28 anys.

"Arran d’aquest acord, a finals de 1925, Josep Pla viatjà a Londres per incorporar-se a temps parcial a la plantilla de la distribuïdora de la casa de Palafrugell a Anglaterra. I publicà el llibre, finançat per J. Miquel, titulat Rússia. Notícies de l’URSS. Era el fruit d’un viatge recent de l’escriptor a les terres dels soviets.

L’abril de 1926 va demanar al seu germà Pere que temptegés la possibilitat que l’empresa l’enviés a Nova York, però tot indica que ho impedia el retard en les seves tasques paral·leles d’escriptor i periodista. Sembla que el mecenes J. Miquel li demanava (a través del secretari de l’empresa, Joan de Linares) un millor compliment dels compromisos adquirits.  

Josep Pla va transmetre a Pere el desacord amb Linares, el qual l’havia censurat per carta (12 d’abril de 1926) en els termes següents:

“[...] Mira, Pla, aquesta carta te l’escric per al teu bé, puix me penso conèixer bé al Sr. Miquel, potser millor que ningú, i ell és un home que quan porta afecte, quan té simpatia per algú, no té mesura i no plany res, però ai del qui li decau!... I si el Sr. Miquel se’n desentenia, adéu publicació de llibres [...]. Una abraçada ben carinyosa del teu bon amic J. de Linares.”

L’escriptor es va quedar a Londres i durant aquell estiu de 1926 va continuar rebent de Palafrugell els diners convinguts. En aquest període va viatjar molt per Europa, al setembre tornà a Anglaterra i s’establí una temporada llarga a Leeds amb l’objectiu de trobar-hi tranquil·litat i inspiració.

El llarg sojorn de Josep Pla a l’estranger tenia molt a veure també amb la persecució de la cultura catalana per part de la dictadura de Primo de Rivera (implantada el 13 de desembre de 1923). Pesava sobre l’escriptor una ordre de detenció. Però no formava part dels plans de Pla canviar de posició, de “rebaixar-se” per reconciliar-se amb el règim. Per exemple, a la primavera de 1927, en la preparació d’un viatge a Barcelona amb la seva promesa, Adi Enberg (filla del cònsol de Dinamarca a la capital catalana), Pla pensava quedar-se a la frontera francesa mentre ella resolia afers a la ciutat comtal. Diu al seu germà: “Tal com estan les coses no em puc exposar que em detinguin ni tres dies, perquè us donaria un disgust a vosaltres i ni el Sr. Miquel ni el Sr. Enberg –que són homes de negocis i, per tant, acostumats a estar bé amb el que mana– quedarien satisfets. Jo, aquestes coses, directament, no les puc arreglar perquè tu ja saps que jo no demanaré cap favor a aquesta gent. Seria la meva decapitació davant dels meus amics”.

Aquesta posició contrària al primoriverisme contrasta amb el pragmatisme del mecenes. Des de Berlín, el 2 de juliol de 1925, Josep havia escrit a Pere “això que creu en Miquel, que jo puc escriure avui en  diaris castellans d’Espanya, és una cosa impossible. Passaria com un trànsfuga... Entens? Sóc massa a dins del ball per convenir-me adoptar una posició incoherent.”"

 

Una radiografia et pot canviar la vida

Quan va veure arribar la poli, destrament lliscà el cordill pels passadissos de roba i es carregà a l’esquena el mocador de fer farcells (o la manta) amb la mercaderia de la tarda. Ulleres d’imitació, algunes amb la montura de coloraines. Mentre esperava la recollida de la maduixa, era l’únic que podia fer per guanyar-se l’habitació a casa de madame Nina. Es vantava que en sis mesos no l’havia enxampat cap Mosso.

Des que l’havien obligat a fer-se la radiografia, la vida li havia canviat. En N’dung té setze anys i així ho diu el seu passaport.      Va emprendre el viatge empaitant un somni, com tothom. Moltes hores de viatge: primer amb autocar, després en barca i finalment en camió, passant els països mig d’estranquis. Barcelona li va semblar una ciutat molt sorollosa, però ja l’havien advertit els seus compatriotes. El pare el va deixar fer; no el podia retenir. Des de la mort de la mare, quedar-se a casa li encongia el cor. Quan va arribar a Barcelona només coneixia el Martin, del seu poble. I madame Nina només admet passavolants que paguen. Per això va haver de prendre-li la bossa a aquella senyora... que el va atrapar pel braç i no el va deixar anar fins que van venir els segurates. La senyora era gran i les dones grans s’han de respectar. No podia fer altrament i el Martin l’hi havia explicat bé. Dels segurates a la comissaria i de la comissaria al pis.

L’Albert era molt enrotllat, els donava cigarrets. I la Mònica estava molt bona. En el pis s’hi estava bé. Nou nois de Mali, Gàmbia i Senegal i dos educadors. En N’dung havia començat un curs de fresador al matí i un altre de català a la tarda.

La radiografia li canvià la vida. L’os del canell indica que té divuit anys, però ell només en té setze i així ho diu el seu passaport. Ni els Mossos ni el jutge se’l creuen. L’han expulsat del curs de fresador i no té ganes d’assistir al de català. Es passa el matí intentant col·locar les ulleres del dia. La Mònica li ha parlat de l’associació Ficat, demà hi té una entrevista... 

Delinquir és sovint l’única esperança per als menors subsaharians. Aleshores són seguits des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i poden viure en pisos tutelats i entrar en programes d’inserció laboral. Encara que el passaport que duen n’especifiqui l’edat, el jutge sovint ordena fer-los una prova forense que consisteix en una radiografia del canell. Té molt marge d’error (ben bé de dos anys), però és la manera que té l’Administració d’evitar-se el problema. Si a la prova surt que el noi ja té divuit anys, deixa d’estar sota tutela administrativa. Per tant, aquests joves menors estan en una total indefensió en un país que els és hostil i on ningú no els vol. Associacions com la fundació Ficat fan un acompanyament jurídic d’aquests joves i els representen en el recursos que poden interposar en contra d’aquestes proves forenses amb resultats erronis, que els canvien la vida i no precisament cap a millor. 

Una estàtua de la llibertat a Barcelona

Corre la brama que el senyor Canibell, el bibliotecari, és molt exigent i que arrufa el nas si algú li demana un llibre que li desplau.

En Joan no s’hi va voler perdre la inauguració i per això es va mudar de camisa. Quan va arribar, la biblioteca estava de gom a gom. En un gest de respecte es va descobrir el cap desant la gorra a la butxaca. Va saludar els seus companys de l’ateneu: el Raimon, el tipògraf, i el Conrad, el paleta. El de les mans massa treballades –pensaven els burgesos– per tocar llibres únics o la cintura de les dones boniques. Sentia gratitud envers els seus companys: gràcies a ells havia fet tants progressos en la lectura. Ara que la biblioteca era oberta, pensava venir-hi cada dia a llegir i estudiar.

A l’escala tampoc hi cabia una ànima, però va poder admirar l’estàtua de la llibertat, talment com devia ser en gros la de Nova York. Va contemplar els llibres de la vitrina, amb les cobertes de fusta o de pell i les lletres gòtiques impreses. Eren aquests detalls els que conferien qualitat a la biblioteca, tot i que es presentés com a popular i obrera.

No vacil·là quan demanà el llibre de Bakunin. El bibliotecari es limità a mirar-lo fit a fit i poc després alçà de manera imperceptible una cella en un signe inequívoc de total aprovació.

Una de les traces maçòniques que tenim a Barcelona és la biblioteca Arús, ubicada al passeig de sant Joan núm. 26. Es conserva com devia ser en el moment de la seva fundació, l’any 1895, i és una cita obligada per a qui vulgui investigar sobre maçons i lògies. La biblioteca va ser fundada pel filantrop Rossend Arús i Arderic, que cedí el que era la seva casa perquè fos una biblioteca pública i obrera. Un dels trets característics de la biblioteca és l’estàtua de la llibertat que presideix l’entrada i el terra de carrons blancs i negres, símbol definitivament maçó. El dibuixant i tipògraf Eduald Canibell en fou bibliotecari. I es diu que rondinava si algú li demanava un llibre que no era objecte del seu gust. Pel fet de ser una de les primeres biblioteques públiques, al principi de la seva inauguració la biblioteca tingué molta afluència de gent, però poc a poc anaren quedant només els verament interessats en la lectura i l’estudi.

Hi ha coses que no encaixen amb l’entorn

L’Eulàlia planxà la túnica de color safrà del venerable Syrka Lang. La deixà penjada a l’armariet. A la targeta de la porta encara hi deia Marc Fornells. Després lliscà cap al menjador. En netejà la vintena de taules amb la baieta i després buidà les deixalles orgàniques al contenidor del pati. Fastigós. Aquesta feina era detestable. Però els monjos ho havien decidit així i ho havia de fer si volia arribar a novícia. Una teràpia d’humilitat, pensava.

L’Eulàlia no era creient, bé, no de la religió cristiana, però pujava cada cap de setmana al monestir. Deia que li agradava la pau que s’hi respirava, tot i els diumengers i tafaners habituals, i mirava d’aplicar a la vida quotidiana les classes de meditació que –amb un punt d’escepticisme– seguia en el seu programa de formació. Cada dissabte i diumenge girava set cops al voltant de l’estupa i feia voleiar el que ella anomenava la bona fe. També passejava pels volts de l’estany, que en un altre moment van ser un jardí romàntic. Però el vespre era el moment que més esperava, quan feien la pregària comunitària i el venerable Syrka Lang la beneïa i ella el podia mirar llargament i jeure darrere seu. Feia un any que havia conegut en Marc Fornells i feia un any que acudia al monestir. En els moments de dubte es preguntava si també es deixaria caure pel lloc de culte si ell s’hagués fet evangelista en comptes de budista. Abans, però, segur que també li planxaria la camisa blanca i la hi deixaria penjada a l’armariet.

Sovint hi ha persones o coses que no encaixen amb el seu entorn. Penso, per exemple, en un trèmul arbust de ribera en un bosc de coníferes, o bé un turista calçat amb xancletes en un funeral. No fa gaire vaig visitar la Plana novella, que és un monestir budista del Garraf, i vaig tenir-hi aquesta sensació. Un monestir budista en una casa d’indianos ubicada en una urbanització prop d’Olivella. Massa coses en circulació, massa capes sobreposades.

Així com les comunitats religioses catòliques cada vegada tenen menys predicament en el nostre país –la tan recurrent crisi de vocacions– el monestir budista de la Plana novella presenta una vitalitat envejable. Homes i dones de totes les edats, però primordialment entre trenta i cinquanta anys, són els components de la comunitat. Em pregunto què empeny aquestes persones a opositar per fer-se monjos budistes. Bé, de primer, si el tema interessa, els monjos autoritzen els aspirants voluntaris a fer una sèrie de serveis humils i sacrificats (com ara netejar el menjador o els lavabos, fer d’auxiliar de cuina, etc.) per obtenir vots. Més endavant, passen a l’estadi del noviciat que suposo atorga obligacions però també més drets. El següent graó és ser monjo o monja, sense celibat, però.

Que un monestir budista estigui instal·lat en la casa d’un indiano (construïda per Pere Domènech i Grau) –que probablement hauria fet els calés de manera no gaire ortodoxa i que, concretament, es va arruïnar– ja és una paradoxa.

Però la casa, tot i la seva majestuositat externa, per dins és sobretot aparença. La pintura de l’escalinata imita el marbre i el teginat del sostre en lloc de ser de fusta és de guix. L’esfinx de la mestressa de la casa, que hi és per tot arreu, la idealitza dibuixant-li un rostre eternament jove.

El cert és que el monestir és una mena de parc temàtic budista. Fins i tot l’estupa, que és el més autèntic del recinte, té un aspecte com de fireta.

Sovint hi ha coses que per molt que es disfressin no encaixen amb el seu entorn, i senzillament més val retre’s a l’evidència.

El fabulós arbre dels xais vegetals

La naturalesa fantàstica em resulta fascinant. En els llibres de viatges successors al de Marco Polo hi ha profusió de descripcions d’elements naturals exòtics i meravellosos. Un dels que més m’ha cridat l’atenció és l’arbre que dóna xais. Això ho explica fra Ordoric de Pordenone en el seu llibre de meravelles, que, en definitiva, és un relat de viatges del segle xiv. Fra Ordoric va viatjar des de Constantinoble fins a la Xina entre els anys 1313 i 1330. I en algun punt de la seva travessia va localitzar un arbre meravellós que donava uns fruits, en forma de meló o carabassa, a l’interior dels quals, com en una metamorfosi fantàstica, hi creixien xais. És a dir que quan el fruit madurava, s’obria i deixava sortir el xai.

Altres especímens, recollits en diversos llibres de meravelles (per exemple el de Jean de Mandeville), fan referència a un arbre d’oques (que són comestibles quan cauen a terra) i a un altre  –el wak-wak, oriünd de l’Índia–, que produeix éssers humans. En alguna banda també he llegit que en el wak-wak creixien unes dones esplèndides, i que tots els homes en volia tenir un exemplar al seu jardí.

Sembla que en unes miniatures del Llibre de les Meravelles del duc de Berry s’observen un intercanvi d’ofrenes en què tres homes amb indumentària occidental ofereixen un arbre d’oques mentre que dos homes amb indumentària oriental ofereixen xais d’uns arbres que en van plens.

Altres variants de la llegenda parlen de xais que creixen de la terra, units per una mena de cordó umbilical.

   Aquests xais es menjaven tota la vegetació que creixia al seu voltant, ja que només podien bellugar-se girant sobre el seu propi eix, com si es tractés d’una sòlida arrel.

Aquest famós xai vegetal també és descrit més tard per un ambaixador de Carles V que s’estava a Moscou pels volts del 1511.

També les bondats curatives de l’espècie són indicades en algun tractat de botànica d’Anglaterra.

Finalment va ser referit per un home de ciència com Athanasius Kircher i per religiosos com l’abat de Prévost, en ple segle xvii, i es mantenen les característiques descrites pels antics viatgers.

Més tard un antropòleg, Gubernatis, en un fantàstic estudi titulat Mitologia de les plantes, intenta donar una explicació a la llegenda com una successiva confusió de paraules que designen animals de semàntica molt propera.

    Sigui com sigui, la llegenda, que sembla extreta de les Mil i una nits, ens apropa al terreny de la naturalesa fantàstica, que sempre oscil·la en els llimbs entre la realitat i la ficció. La possibilitat de tallar un meló i trobar-hi a dins un xai em sembla, si més no, una interessant metàfora de les sorpreses que ens pot arribar a proporcionar la vida natural.

A qui res li escau, poseu-li blau

Del simbolisme dels colors hi ha moltes teories elaborades. Kandinsy en va parlar molt en el seu llibre De l’espiritualitat en l’art. Abans també Goethe i Wittgenstein havien fet una teoria dels colors i tots dos parlaven de la sintaxi dels colors, és a dir de les diferències d’apreciació d’uns colors en relació amb d’altres i de les propietats que tenen segons les formes que els contenen.

Sobre el blau, com a color primari (i jo afegeixo: refrescant), Kandisky va dir que és el color típicament celest i que desenvolupa profundament l’element de quietud. És a dir que segons ell és el color espiritual per excel·lència.

Segons Pastoureau (historiador sobre el simbolismes dels colors), a la seva Història dels colors, diu que el blau és un color neutre, disciplinat. La frase feta “a qui res li escau, poseu-li blau” és prou explícita. És el color més oficial (només cal veure les camises de la majoria de polítics de qualsevol representació política) i el color que identifica els partits de dretes. Però a l’Antiguitat era un color poc apreciat: no es troba a les grutes del paleolític ni del neolític. Només a l’Egipte es pensava que procurava la felicitat en el més enllà. A Roma es considerava el color dels bàrbars: tenir els ulls blaus estava molt mal vist. 

És als segles xii i xiii que el color blau es va rehabilitar. El Déu cristià es converteix en Déu de llum, i la llum es torna blava. A partir del s. xii la verge apareix amb molts quadres amb un vestit blau. El blau es va tornar un color religiós.

A l’heràldica i en política, el blau es converteix en l’oposat al roig, al vermell.

    El romanticisme i el simbolisme posaren de moda el blau. I Picasso el féu servir per expressar alguns dels seus quadres més profunds. Més tard, va arribar el blue jeans, com a color dels vaquers de l’oest americà i dels joves inconformistes. 

    El blau és el color del món del treball (les granotes de feina acostumen a ser blaves) Però, en canvi, no és un color revolucionari com el vermell (sinó tot el contrari).

Kieslowski en la seva trilogia dels colors va titular la seva pel·lícula més densa Blau, i jo la recordo feta principalment amb tons blau fosc; concretament em ve al cap la imatge de la Juliette Binoche nedant en una piscina en una aigua de tons blavosos, on posa en moviment tot el seu passat i el present de l’absència.

El blau ens acosta a la nit, a la foscor i, ara que els dies ja s’escurcen una mica, d’aquí poc entrarem en aquell moment del dia en què tot es cobreix d’una glopada de matisos de blau.

A propòsit dels toros

El fet que ens hàgim quedat sense fiesta nacional és per a mi alliberador. Em feia patir veure les banderilles clavades en el llom del toro i la manera d’anar-lo afeblint amb la tortura fins a la mort. Un espectable tristíssim. En canvi, he d’admetre que la dansa del toreig, el repte de l’home davant del toro em resulta fascinant i em remet a cultures mil·lenàries, micèniques i minoiques, que ja el practicaven. No considero el toreig com a art, pel que té de sanguinari i espaordidor, però enten que el repte de l’home davant de la bèstia ens transporta a comportaments atàvics molt arrelats. 

L’abolició de la fiesta nacional s’ha polititzat; era inevitable i natural. La festa taurina s’associa al franquisme i a l’Espanya centralista i de dretes, i consegüentment, els opositors sembla que hàgim de ser tots independentistes i d’esquerres. Però, arribats a aquest punt, no hi ha gaires més coses a dir: per damunt de tot s’aboleix una pràctica de tortura animal i això ha prevaldre sobre qualsevol discussió o debat.

Lamento que molta gent treballadora de la fiesta s’hagi de quedar a l’atur, però espero que es puguin reconvertir en professions més altruistes.

Amb tot, hi ha una cosa ben clara: d’aquí poc en Serrat i la resta de vips aficionats als toros hauran d’anar a veure José Tomàs a Les Ventas en comptes de la Monumental. I jo ho celebro i estic contenta de viure en una nació que ha abolit una pràctica cruel i deshumanitzada.