dimarts, 5 d’octubre del 2010

El massatgista santer

S’expliquen les llegendes més insospitades a les rebotigues dels equips de futbol, en els despatxos amb sofàs d’escai color de cafè amb llet dels dirigents i també als vestidors. Circulen secretament de boca en boca, contades en lleus xiuxiueigs a frec d’orella. Formen part de la mitologia del sobrenatural i meravellós d’un equip.

Des del fitxatge de Totó, tot havia canviat. Poques lesions i molts partits guanyats. Però el cel de ferritja d’aquell matí no anunciava res de bo. Aquell dia hi havia una electricitat singular en l’ambient. El Surroca s’hauria quedat fent el ronsa, enganxat a la pell de la Txell. Va arribar tard a l’entrenament. Ja havien començat la tanda dels abdominals. El míster no estava per brocs.

Desmenjat, Surroca xutava amb el genoll mentre la pilota rebotava compassadament. Un renec i un estirabot. Un cop sec en una entrada poc previsible del Pascal. Una caiguda enrere amb mala traça, un esqueixament de la carn.

En Surroca va engegar a plorar com un nen. El va castigar una fiblada punyent al taló. El van dur cap a la infermeria. El pronòstic no podia ser pitjor i implicaria pas pel quiròfan. Mes de dos mesos de tediosa convalescència. La mel del combat s’esvaí amb la velocitat que el dolor irradià cap al tou de la cama.

Però en Surroca no es resignava a seguir el partit des de la televisió. No. De cap manera volia renunciar a la febre del joc, a l’efervescència del públic. No es consolava que el seu turmell hagués de passar per la trista sala de l’hospital.

Totó va estremir-se quan percebé l’esguard suplicant del Surroca. Ullprès, intenta esquivar-lo, però en Surroca allargà la mà per atrapar-li el braç.

–Ja saps on et fiques?

Surroca assentí.

–Està bé –acceptà Totó, deslliurant-se el braç–; li diré que et vingui a veure demà.

I mirant la palma de la mà del lesionat, afegí sinistrament:

–l’excés de ratlles a la mà és senyal de penes a passar.

    Enrabiat i adolorit Surroca jeia al llit, amb la companyia de l’escolament pausat de les hores. Quan sonà el timbre, no en tingué cap dubte. La Txell va obrir la porta.

Just a sota de l’arc de l’alcova, en la penombra, es va deturar el massatgista. Avançà uns quants passos fins a quedar-se a frec del turmell adolorit.

Mentre s’untava les mans a consciència amb un oli aromàtic, sense alçar la vista preguntà:

–Estàs al corrent del pacte?

Surroca féu que sí.

–Encara et pots fer enrere. Només cal que ho diguis. Me n’aniré i no sabràs res més de mi. Però tan bon punt et toqui ja no et podràs desdir.

Una vaga inquietud assaltà Surroca, però mormolà un “endavant”.

A mesura que rebia el massatge, va rememorar les lesions dels companys, guarides d’immediat per la secreta intercessió del massatgista de Totó, i es deixà endur pel vaivé de les mans que aplicava sobre el turmell. L’escalfor balsàmica començà a fer efecte. De mica en mica recuperava la mobilitat fins a poder fer tot el joc de l’articulació. S’aixecà d’un bot. Aquell vespre podria jugar el partit

El massatgista se’l mirà fixament:

–Ara formes part de nosaltres.

–I com ho sabré? –inquirí Surroca.

–Aviat ho descobriràs.

–Així..., què et dec?

–Ja m’ho has concedit. El pacte està acomplert.

El rostre de Surroca es transmudà, però no digué res.

Quan Surroca tornà a casa de la celebració de la victòria, la Txell l’esperava. Manyaga, engrapà la bragueta del jugador. El sexe humit de la dona l’acollí. Unes quantes sotregades fins que la dona xisclà i ell s’escorregué. El Surroca tancà els ulls, però no...: un ull restà obert en la foscor... Aquell ull. Surroca s’inquietà. Després de l’embranzida la parella s’allità. I aquell ull sense moviment no es clogué en tota la nit. No el podria cloure  mai més. Se n’adonà davant del mirall. Aleshores entengué... L’ull romandria obert fins a l’eternitat, també a dins de la caixa de morts.

El pacte s’havia tancat. La guarició immediata del massatgista demanava a canvi la immobilitat d’un múscul del cos. I immediatament comprengué la rigidesa del dit menovell de l’Edmond i, sobretot, les bromes del vestidor sobre la immobilitat d’un cert múscul de Totó. No en va ell sí que era invencible.

12 comentaris:

  1. He recordat "L'ull delator" d'en Poe. Un home que sempre duia un ull obert, vigilant. També després de mort.

    ResponElimina
  2. Menys mal que només fou el muscle d'un ull. L'únic que has de fer és avisar amb qui has de dormir que tens aquesta petita tara i ja està!

    M'ha agradat el gir final que ha fet la història.

    ResponElimina
  3. Encara ha tingut sort, en Surroca... més que en Totó, pel que sembla.
    L'he llegit amb interès, i això té màrit, perquè al futbol no hi tinc gens tirada...

    ResponElimina
  4. Molt bo aquest conte petit, Maite!
    Els socis del Barça pagaríem de gust un santer com aquest perquè el Messi no es lesionés mai, encara que, pobre, s'hauria de quedar amb un múscul immobilitzat. Ja li demanaríem que fos un de no gaire important! :)

    ResponElimina
  5. Lluís: segur que l'he llegit, però no el recordava. Les lectures que un acumula de vegades afloren de manera semiinconscient o inconscient del tot. La imatge de l'ull que no es pot tancar ni en la caixa fúnebre segur que la tinc retinguda a la memòria. I de cop ha sortit. El buscaré per internet.

    ResponElimina
  6. Galderich: quan el Surroca es faci gran i ja no pugui jugar es pot reconvertir en guàrdia de seguretat. Podrà fer becaines sense problemes amb l'ull obert sempre a l'aguait.

    ResponElimina
  7. Eulàlia: jo també detesto profundament el futbol, però m'adono que és el segon conte que escric ambientat en el futbol. El meu inconscient em traeix ;) Haig de dir que les anècdotes i les manies dels futbolistes de vegades donen molt de si en el terreny literari. I si ens fiquem en l'esoterisme i les supersticions, aquí sí que se'n pot treure una bona collita!

    ResponElimina
  8. Núria: estic convençuda que més d'un futbolista es deu adreçar a santers per practicar màgia blanca o fins i tot negra perquè el seu equip guanyi.
    Tinc entès que alguns futbolistes (no sé quin i tampoc m'interessa) són evangelistes i assisteixen al culte amb molta devoció. Sé que no es pot ficar tot en el mateix sac, però a mi m'ha resultat inspirador.

    ResponElimina
  9. Ja ho vaig explicar de viva veu a dos dels teus comentaristes, però no pas a tu.
    Em consta, de bona font, que tots els jugadors del Barça van al mateix tatuador. Un tio car i amb una manera estranya d'actuar. Abans de fer res, els demana un escrit, breu -com sinó!-, on han d'explicar les expectatives posades en la inscripció indeleble que volen lluir a la pell.
    Diu que aquesta redacció li serveix per a inspirar-se i vista la pobresa verbal de la majoria de futbolistes no sé quin suc pot treure'n... Tal vegada la cosa vagi per on insinues al conte; com una mena de pacte de per vida on l'escrit fa el paper d'un contracte.

    ResponElimina
  10. Girbén: ostres, això que expliques si que té suc! Tatuar-se, de fet, és com cedir una part de la nostra pell al tatuador. És una mena de pacte indeleble que hem contret amb no se sap qui. El cert és que és inspirador per refer el conte afegint-hi nous elements i alguns tatoos. Gràcies per les teves idees!

    ResponElimina
  11. Girbén, aquest tatuador es diu Lluís Navarro i té l'estudi a Gràcia. Per les seves mans han passat en Cesc, en Bojan en Puyol, en Valdés i, fins i tot, l'anterior míster, en Rikjard. I sí, es veu que el paio és una mica psicòleg... fins al punt que els nanos s'han arribat a creure que els seus dibuixos tenen quelcom de màgic... Es veu que al Figo li va tatuar un diable al turmell i, oh miracle! a partir d'aleshores va guanyar velocitat! :)

    ResponElimina
  12. Núria: veig que les teves fonts t'informen mot bé. Ja saps que el futbol m'avorreix mortalment, però ara em miraré un partit amb lupa aviam si sóc capaç de distingir els tatoos dels xavalets. El Lluís Navarro deu estar forrat, per cert.

    ResponElimina