El cànon actual de la bellesa d’una dona estableix que ha de ser prima i ha d’anar depilada. El pèl corporal ha de ser eliminat forçosament. No ha de quedar-ne ni rastre a les cames, a les aixelles i a les vores del pubis; ens pelem fins a semblar-nos a cries de rata. Però, què passa amb el pèl facial? Què passa quan una dona és barbuda? Ser una dona i tenir barba pressuposa una alteració hormonal no gens acceptada. Per descomptat que, actualment, per a les dones que la pateixen, hi ha molts mitjans per eradicar el pèl completament i, així, queda diluïda del tot la raresa.
Però en el segle xix les coses eren diferents. Moltes dones barbudes d’aquest segle van treballar en fires i circs. No pensem pas que aquestes dones tenien una vida marginada o confinada a exhibir-se a l’interior de la carpa. La majoria van començar per afaitar-se i fer vida de dones corrents: casar-se, tenir fills... fins que, per temptar la sort, decidien apostar per deixar-se créixer la barba i fer negoci amb la seva diferència.
Ser diferent, ser monstruós, ser freak, trapassar la tènue frontera de la normalitat, provoca fascinació o rebuig i pot comportar marginació, però, en alguns casos també diners. Persones que han patit malformacions, nanisme, etc... han sabut treure’n rendiment i, alhora, han reivindicat i dignificat la seva raresa.
Un exemple de dona barbuda cèlebre va ser la senyora Olga Roderick, que va nèixer el 1874. En el seu cas va viure pràcticament tota la vida al circ. Tenir unes fermes conviccions socialistes no la va privar de fer negoci amb la seva barba (al capdavall, Marx i Engels també lluïen unes evidents barbes). Es va casar quatre vegades i va participar en el film La parada dels monstres de Tod Browning, sobre el qual va es va mostrar molt crítica pel tractament que el guionista va fer de la diferència, en què titllava els rars de cruels.
Olga Roderick apareix en algunes fotografies vestida de dona, amb mirinyac inclòs i collaret de perles, però també en d’altres hi surt vestida d’home i, per a això, calia demanar permís a les autoritats. L’Olga Roderick va ser una provocadora en el seu temps i deixar-se la barba no deixa de ser un comportament de reivindicació feminista i social. Moltes dones barbudes d’ara han pres una actitud en favor de mostrar-se naturalment i fan incursions en el terreny artístic.
El mostatxo de disseny dalinià seria una fotesa en comparació amb la provocació d’un bigoti natural i espès ostentat per qualsevol dona. Quan el natural és freak...
Ja fa uns anys quan vaig anar a la Vall d'Hebron per una consulta amb les meves filles a la sala d'espera hi havia una nena petita amb pèl per tot arreu, com un home llop. Sorprenia moltíssim. Suposo que amb tractaments devien solucionar aquesta "raresa" perquè la nena realment no feia cap bona cara.
ResponEliminaL'altre extrem, però, me'l van donar els meus alumnes recentment. Explicant la pintura realista i Courbet va sortir a tomb el quadre de l'"Origen del món". Quan el vam localitzar per internet em va sorprendre molt la reacció que van tenir tots (ells i elles) de veure un sexe femení sense depil·lar! Ho van titllar d'horrorós!
En fi, i perdona'm l'acudit dolent, és un assumpte força pelut que esclavitza les dones i pel que sembla cada vegada més els homes, que diuen que es depilen per l'esport!
Galderich,
ResponEliminaSobre dones piloses (amb tot el cos cobert de pèl), hi ha el cas de Julia Pastrana. mexicana, que també treballava en una fira. Dugué una vida bastant convencional, però no així la mort, ja que el seu marit la va fer embalsamar (quin horror!)
Vull pensar que ara, com bé dius, deuen d'haver tractaments hormonals per suprimir el pèl del cos.
Sobre pintura, hi ha el famós quadre de la dona barbuda que està alletant, de Ribera. Amb aquest els teus alumnes poden al·lucinar ;))
Maite,
ResponEliminaEls alumnes no al·lucinaven de la pilositat del cos sinó d'un sexe femení sense depilar!
Galderich,
ResponEliminaÉs ben bé així: el natural es converteix en freak. Em sap greu que els joves tinguin aquests tòpics tan severs (i antinaturals) . Potser el pas del temps posarà les coses a lloc i entendran allò d'"on hi ha pèl, hi ha alegria"!
En un vell apunt vaig penjar la tremenda Mujer barbuda del José de Ribera que la duquessa de Medinacel·li té desada a les seves col·leccions. És com una esborronadora versió del tema de la marededéu alletant...
ResponEliminaUna mica de pèl té el seu encant, apart d'amplificar els nostres registres tàctils!
Girbén, és impressionant aquest quadre del Ribera.
ResponEliminaHI ha un d'una altra dona barbuda al Museu del Prado de Juan Sánchez Cotán (1560-1627). Admeto que mirar-les em fascina i alhora em repel... I sobre el pèl del cos, estic d'acord amb tu: fa augmentar la sensibilitat, i alhora escalfa i protegeix, oi?. Tot un raonament en defensa de la pilositat!
Fa un temps vaig començar a escriure alguna cosa sobre el tema i ho vaig deixar córrer. Volia trobar aquest freaks del natural que tu has trobat.
ResponEliminaHi ha alguna cosa d'això, també a la pintura del Botero, tot i que ho pinta amb aquell to lleuger i naïf.
Lluís,
ResponEliminaPel youtube he localitzat algunes gravacions de dones barbudes d'avui dia que també són molt curioses, sobretot perquè no se n'amaguen i, amb aquest gest,s'autoafirmen com a individus i com a col·lectiu.
Del Botero no he vist cap dona barbuda. Hi surt en algun quadre?
Jo també crec que una mica de pèl té el seu encant!
ResponEliminaQue valentes, les dones barbudes que no s'amaguen d'aquesta característica. Jo dubto que fos tan valenta, en la seva situació... I, pel que dius, a les del segle XIX tampoc els va anar gens malament, ser tan peludes...
Marta,
ResponEliminaJo també ho comparteixo, això del pèl... I sí, hi ha una mena de llegenda negra sobre aquestes dones, però sembla que el negoci els era molt pròsper. D'altra banda, la majoria es van casar, vol dir que, per als seus homes, el pèl devia ser fins i tot un component eròtic. En fi, que segons com també té el seu morbo!