divendres, 8 d’octubre de 2010

Escampall davant del Parlament

    Portada del número 1 de la revista Feminal

Miss Cecil va omplir parsimoniosament la tetera d’aigua i la posà al foc. Passats uns instants, l’aigua, tumultuosa, començà a bullir. Miss Cecil sospirà plàcidament mentre apartava el cortinatge de la finestra. La campanya londinenca s’estenia davant seu. Filaments de boira entelaven les bardisses del jardí i la claror, eloqüent, indicava que apuntava el capvespre.

Miss Cecil seguí apressadament carrer avall. A la mà enguantada hi duia el paquet, anusat amb un cordill. Miss Doris l’esperava davant de la porta de la casa amb la pancarta plegada. Uns petons de salutació i unes bromes còmplices. Ja es trobarien amb les altres davant del Parlament. Tot aniria bé.

Miss Cecil va afegir una cullerada curulla de te a l’aigua bullent. Esperà uns quants minuts. El temps suficient per entretenir-se fent girar la bola de vidre. La neu es diposità lentament sobre les figuretes. La cambrera entrà, però Miss Cecil declinà l’oferiment dels seus serveis. Li plaïa preparar el te ella mateixa. I avui era una ocasió especial.

Miss Cecil es penedí d’haver-se posat la cotilla que li venia massa justa. Potser li caldria llibertat de moviments. Advertí que Miss Doris ho havia tingut en compte. En el punt de trobada hi eren totes i duien l’altra pancarta.

Miss Cecil col·locà en el plat de la cenefa daurada les galetes de gingebre. En l’altre hi posà els pastissets de nabius. En el moment en què abocà el te en una de les tasses, míster Philippe féu acte de presència. Miss Cecil vacil·là lleument, prou emocionada per vessar una mica de te al platet. S’enfurismà per la seva falta de destresa davant l’home, però míster Philippe somrigué complagut.

Miss Cecil cridà les consignes fins a esgargamellar-se. La gent es deturava. Els homes reien però les dones no, sinó que assentien amb el cap. Fins que, de cop, el so d’un xiulet estroncà l’aire. Miss Agatha tragué la cadena. Abans de collar-la a la reixa del pati del Parlament la passà per la cintura de cadascuna de les dones. La bòfia va fer acte de presència al mateix temps que s’enlairava una pluja d’octavetes que, de cop, va cobrir tot el sòl del pati del Parlament.

Quan jo era adolescent, jo creia que el feminisme era tan sòlid com la lluita de classes. Aleshores jo llegia Vindicación feminista i tenia la ferma convicció que algun dia les dones seríem iguals que els homes. Ara que els principis feministes i la lluita de classes s’han convertit en líquids –com sosté Bauman– i tot el que fa olor d’esquerres s’anomena despectivament “antisistema”, giro la vista cap a la primera revista catalana feta per dones i per a dones. Em refereixo a la revista Feminal, que aparegué el 28 d’abril de 1907, dirigida per la Carme Karr. Fa poc vaig trobar un exemplar del primer número als Encants Vells i el vaig comprar per un euro.

Tot i que es pot considerar com una de les primeres publicacions feministes, la declaració de principis de la revista és força xarona: textualment diu que cal feminisar la dona perquè esdevingui la vera companya somiada de l’home estudiós i emprenedor, sense perdre res de ses gràcies i dolsors instintives.

S’observa, per tant, molta timidesa en els principis feministes de la revista i són sempre presentats des d’un punt de vista centrat en l’home. D’altra banda, es veu clarament que la revista va dedicada a la dona burgesa.

          Ecos de societat de la revista

Sota la influència de la dona –diu l’editorial i aquí pren embranzida– l’home català devindrà més refinat i s’encomanarà inconscientment de mundologia. La revista també pretén culturitzar la dona per tal que no tingui por de parlar amb l’home i perquè l’home intel·lectual, científic o artista s’interessi per la dona i no la vegi únicament com una màquina maternal o un objecte de luxe: quelcom d’imprescindible, però sense gran trascendència; en un mot, quelcom un poch més necessari que’l tabac. També vol evitar el perill que les dones engabiades caiguin en el risc de desenfeinats, de inútils, de presumptuosos que aviat es transformen en cercadors de còmodes aventures.

      Article de la corresponsalia a Anglaterra

    El primer número és dedicat a la poetessa Josepa Massanés i s’hi publica una mostra de les seves poesies. També hi desfilen dones artistes, cantants, un apartat dedicat a les notes de societat, etc. Però el més interessant és l’article dedicat al que passa a Anglaterra on, en aquest moment, estan detenint sufragistes. La revista tenia corresponsals a França i Anglaterra i això la devia fer força interessant per a un determinat sector social àvid de cosmopolitisme.

6 comentaris:

  1. Molt bona compra i molt bona reflexió. La lectura de diaris, revistes o llibres de fa un temps ens serveix per veure com hem anat evolucionant i veure també que les utopies d'ahir són la realitat d'avui malgrat que necessitem més utopies per avançar més.

    Jo tenia una amiga que quan protestava el seu pare (un carca!) li deia: sufragista!!!!

    Havia de ser molt dur per a les dones del s. XIX sortir al carrer amb pancartes per reivindicar el que avui trobem totalment normal.

    ResponElimina
  2. Mira, no sabia qui era la Josefa Massanés, tot i haver passat tants cops pel carrer que du el seu nom.
    No fa massa vaig llegir uns textos boníssims de la gran Frederica Montseny, on combina feminisme i espiritisme.

    ResponElimina
  3. Galderich: ara ja costa molt trobar alguna joia als Encants, però no m'hi resigno i de vegades encara vaig a triar i remenar en les parades de llibres.
    A la meva família, fa anys, quan es parlava dels nòvios hippies de les cosines, en to un pèl provocador els anomenaven "tupamaros". Vull dir que cada família té una nomenclatura per als fills rebels. M'agrada, això de sufragista!
    Ara hem de sortir continuar sortint al carrer: aquí per cobrar el mateix que els homes, més lluny en contra de la sharia.

    ResponElimina
  4. Lluís,

    Sí, jo durant quasi quinze anys hi he passat per davant sense preguntar-me qui era. Això del bloc em va motivar. La Dolors Montserdà, que també és de les primeres dones que es poden considerar feministes, va ser-ne la seva biògrafa.
    No sabia que la Frederica Montseny escrivís combinant el feminisme amb l'espiritisme. Si és a la xarxa, m'hi podries donar la referència?

    ResponElimina
  5. Maite, m'ha agradat molt aquest apunt! Com tots els altres, vaja, però aquest tema m'interessa molt. I m'agrada molt aquest rerefons feminista del teu bloc.
    És curiós veure com l'evolució de l'emancipació (encara no assolida) de la dona comença sempre "basant-se" en la figura de l'home, sense acabar de desenganxar-s'hi. I, més endavant, buscant la comparació amb l'home... És a dir, que sempre busquem arribar al lloc de l'home (creat per ell, d'altra banda), assemblar-nos-hi, però i si aquest lloc es pot millorar? En fi, que és un tema que dóna molt de si...

    ResponElimina
  6. Marta,

    Gràcies pel teu comentari. No penso que el meu bloc sigui gaire feminista, però, com tu dius, sí que en deu tenir el rerefons. No ho puc evitar. El feminisme s'entén malament quan es pretén imitar la manera de fer dels homes. Jo crec que homes i dones som diferents en moltes coses i iguals en moltes d'altres. Cal trobar la nostra pròpia manera de fer i fer-la bé.

    ResponElimina