Tots els edificis tenen ànima, com totes les cases. L’ànima que es genera a partir de la presència dels seus habitants, i del que passa a dins i a prop de l’edifici. L’ànima d’una presó ha de ser fosca, densa, i l’ànima d’un balneari ha de ser plàcida o tediosa, i diria que un punt xacrosa.
L’edifici del Palau de les Missions de Montjuïc devia de tenir una ànima molt tortuosa, que algú algun dia haurà de disseccionar. Espigolant d’aquí i d’allà he anat configurant el que va arribar a ser aquest edifici, construït l’any 1929 per l’arquitecte Antoni Darder, amb una façana inspirada en l’entrada d'una ermita romànica. Durant l’Exposició Universal va servir per allotjar l’exposició de la Central Misionera Española i la representació del Vaticà, amb la finalitat de mostrar les missions espanyoles repartides per tot el món. El cert és que deu ser molt interessant saber on anaven a evangelitzar els missioners (no sé si hi hauria seglars, com els de les onagés d’ara) que estaven en actiu als anys vint.
Després de la guerra, el Palau va ser utilitzat com a presó dels vençuts, òbviament, des d’on es repartia els presoners als camps de treball.
Finalment, va servir com una mena de centre de refugiats per als immigrants. És a dir que no hi ha res de nou: tot està inventat quant a lleis d’estrangeria. Sembla que, davant l’allau d’immigració del començament dels cinquanta, el governador civil de Barcelona va ordenar que totes les persones que arribaven a Barcelona sense feina ni recursos ni lloc per viure-hi fossin detingudes.
Així, es va organitzar un dispositiu policial de control a l’estació de França i tothom que arribava i no podia justificar la seva residència era traslladat al Palau de Missions.
El Palau de Missions era com un camp de concentració, on els detinguts eren classificats i retornats al seu punt d’origen. Per aquest centre de retenció, hi van passar, entre els anys 1952 i 1957, unes 15.000 persones, que devien malviure en regleres de lliteres, els matrimonis separats, dormint amb màrfegues segurament plenes de xinxes i amb una alimentació més que precària, en espera que s'omplís un tren per tornar-los cap a casa.
El Palau de les Missions va ser enderrocat i la seva ànima (o més d’una) deu vagar no sé si en pena però sí amb vergonya pels actuals jardins de Joan Maragall.
El també tortuós Michel Foucault explica a la Història de la bogeria a occident com els mateixos edificis van servir successivament de presons, mancomis, hospitals, leproseries, orfenats, etc.
ResponEliminaNo sé si tots els edificis tenen ànima, però. Jo diria que alguns arquitectes contemporanis nostres són incapaços de generar ànimes dintre els seus espantosos cubs i altres peces lamentables.
Actualment els centres d'expulsió d'immigrants s'emmascaren sota eufemismes, com "zona d'espera", "centres de trànsit" o "centres d'acollida". I això que l'acollida molt càlida no seria... S'hi tanca la gent sense ser jutjada ni condemnada, en condicions carceràries.
ResponEliminaTens raó, Maite, tot està inventat i, malauradament, continua existint. Doncs, mira, saps què? Ja m'està bé que l'enderroquessin. Hi ha espais que més val que esborrem de la nostra memòria, no?
Hi ha massa coses que no coneixem de la nostra història. Aquests Jardins de Joan Maragall segur que retenen l'ànima de més d'un igual com cada cantonada deu anar recollint ànimes dels que han viscut (o malviscut) abans que nosaltres!
ResponEliminaGràcies per refrescar-nos la memòria!
Lluís,
ResponEliminaSí que hi ha uns edificis que, no se sap ben bé per què, passen a ser indrets de confinaments per a persones excloses socialment. Em pregunto què deuen tenir aquests edificis per caure en desgràcia.
Núria,
ResponEliminaDesprés de l'enderroc es va convertir en jardins, i això sempre és una bona notícia. Però també amb l'enderroc s'ha perdut la pista del que va ser i forma part d'uns fets molt importants de la nostra història. Tot el tema de l'arribada de la immigració va comportar actituds socials que seria bo conèixer-les per evitar que tornin a passar. Encara que jo no sóc gaire optimista.
Galderich,
ResponEliminaJo sí que penso que els llocs habitats prenen una mica l'essència dels qui els habiten, cases, edificis, fins i tot les ciutats. Hi ha ciutats que resulten caòtiques, quadriculades, agradables, estressants... Ara bé, no sé si són les persones que influeixen el lloc habitat o el lloc habitat el que influeix les persones.
Gràcies Maite. Acabes de rescatar una un fragment de memòria històrica que cal no oblidar. Ara, quan disu que ets fill d'immigrants -espanyols, òbviament. ningú no pensa en aquest "camp de refugiats", ni tampoc els camps de barraqwues que s'escampàven per l'actual travessera de les corts, Monjuïc o altres zones.
ResponEliminaEulàlia,
ResponEliminaSobre el tema de les barraques tinc un apunt a mitges. Jo recordo el barri del Somorrostro de quan era petita. I els meus avis van ser immigrants, d'Alacant i de Múrcia. Tot aquest context forma part directament de la meva història.
I mira si n'arriba a tenir de sentits la paraula "missió"; masses com per gosar apropiar-se-la com alguns van intentar...
ResponEliminaAra recordo les guardioles del Domund, aquelles cinc testes decapitades, una per cada presumpta raça (a destacar la cobriza), que calia omplir de diners en una metàfora sagnant.
Aquell que en les dues setmanes de recapte aconseguia 25 pessetes de l'època podia quedar-se el cap-guardiola!
Girbén,
ResponEliminaTot això del Domunt em ressona a hipocresia i a una pretesa superioritat racial del Vaticà. En canvi, el poc que sé de la Teologia de l'alliberament em sembla que va fer molt de bé i que va ser enviada a l'ostracisme pels sectors més ultres de l'Església. La caritat cristiana mal enfocada resulta una aberració.