El massatgista santer

S’expliquen les llegendes més insospitades a les rebotigues dels equips de futbol, en els despatxos amb sofàs d’escai color de cafè amb llet dels dirigents i també als vestidors. Circulen secretament de boca en boca, contades en lleus xiuxiueigs a frec d’orella. Formen part de la mitologia del sobrenatural i meravellós d’un equip.

Des del fitxatge de Totó, tot havia canviat. Poques lesions i molts partits guanyats. Però el cel de ferritja d’aquell matí no anunciava res de bo. Aquell dia hi havia una electricitat singular en l’ambient. El Surroca s’hauria quedat fent el ronsa, enganxat a la pell de la Txell. Va arribar tard a l’entrenament. Ja havien començat la tanda dels abdominals. El míster no estava per brocs.

Desmenjat, Surroca xutava amb el genoll mentre la pilota rebotava compassadament. Un renec i un estirabot. Un cop sec en una entrada poc previsible del Pascal. Una caiguda enrere amb mala traça, un esqueixament de la carn.

En Surroca va engegar a plorar com un nen. El va castigar una fiblada punyent al taló. El van dur cap a la infermeria. El pronòstic no podia ser pitjor i implicaria pas pel quiròfan. Mes de dos mesos de tediosa convalescència. La mel del combat s’esvaí amb la velocitat que el dolor irradià cap al tou de la cama.

Però en Surroca no es resignava a seguir el partit des de la televisió. No. De cap manera volia renunciar a la febre del joc, a l’efervescència del públic. No es consolava que el seu turmell hagués de passar per la trista sala de l’hospital.

Totó va estremir-se quan percebé l’esguard suplicant del Surroca. Ullprès, intenta esquivar-lo, però en Surroca allargà la mà per atrapar-li el braç.

–Ja saps on et fiques?

Surroca assentí.

–Està bé –acceptà Totó, deslliurant-se el braç–; li diré que et vingui a veure demà.

I mirant la palma de la mà del lesionat, afegí sinistrament:

–l’excés de ratlles a la mà és senyal de penes a passar.

    Enrabiat i adolorit Surroca jeia al llit, amb la companyia de l’escolament pausat de les hores. Quan sonà el timbre, no en tingué cap dubte. La Txell va obrir la porta.

Just a sota de l’arc de l’alcova, en la penombra, es va deturar el massatgista. Avançà uns quants passos fins a quedar-se a frec del turmell adolorit.

Mentre s’untava les mans a consciència amb un oli aromàtic, sense alçar la vista preguntà:

–Estàs al corrent del pacte?

Surroca féu que sí.

–Encara et pots fer enrere. Només cal que ho diguis. Me n’aniré i no sabràs res més de mi. Però tan bon punt et toqui ja no et podràs desdir.

Una vaga inquietud assaltà Surroca, però mormolà un “endavant”.

A mesura que rebia el massatge, va rememorar les lesions dels companys, guarides d’immediat per la secreta intercessió del massatgista de Totó, i es deixà endur pel vaivé de les mans que aplicava sobre el turmell. L’escalfor balsàmica començà a fer efecte. De mica en mica recuperava la mobilitat fins a poder fer tot el joc de l’articulació. S’aixecà d’un bot. Aquell vespre podria jugar el partit

El massatgista se’l mirà fixament:

–Ara formes part de nosaltres.

–I com ho sabré? –inquirí Surroca.

–Aviat ho descobriràs.

–Així..., què et dec?

–Ja m’ho has concedit. El pacte està acomplert.

El rostre de Surroca es transmudà, però no digué res.

Quan Surroca tornà a casa de la celebració de la victòria, la Txell l’esperava. Manyaga, engrapà la bragueta del jugador. El sexe humit de la dona l’acollí. Unes quantes sotregades fins que la dona xisclà i ell s’escorregué. El Surroca tancà els ulls, però no...: un ull restà obert en la foscor... Aquell ull. Surroca s’inquietà. Després de l’embranzida la parella s’allità. I aquell ull sense moviment no es clogué en tota la nit. No el podria cloure  mai més. Se n’adonà davant del mirall. Aleshores entengué... L’ull romandria obert fins a l’eternitat, també a dins de la caixa de morts.

El pacte s’havia tancat. La guarició immediata del massatgista demanava a canvi la immobilitat d’un múscul del cos. I immediatament comprengué la rigidesa del dit menovell de l’Edmond i, sobretot, les bromes del vestidor sobre la immobilitat d’un cert múscul de Totó. No en va ell sí que era invencible.