dissabte, 23 d’octubre de 2010

L'home del mall

No eren més de les set del matí que el tren va xerricar a les vies de l’estació de França.

El viatge havia estat llarg; del sud al nord el camí s’havia empassat molts quilòmetres. Una boira baixa espesseïa els raigs del sol. En Quim, amb la son enganxada a les orelles, va collir el mocador de fer farcells i s’encaminà cap al mar. Al cap de poc l’aire salobre li percudí el rostre.

Deixant enrere les casetes de bany buides i la platja solitària, avançà vora l’aigua. Es descalçà per prémer la sorra nova i respirà llargament per empassar-se la brisa a glopades.

Per fi s’havia decidit. Al sud, la feina als latifundis no sortia a compte; un munt d’hores per treballar i un jornal de fam. Aquí hi hauria feina, li havien dit que es construiria a preu fet per muntar-hi una exposició gegant.

Passà a prop del Torín, sense saber que era una plaça de toros.

Uns nens esparracats jugaven a fet i amagar i xisclaven: l’home del mall té cua de palla!

Aviat veié les primeres barraques... fustes i maons amuntegats formant quatre parets i un sostre de planxa, bidons per collir l’aigua... i també algun test amb flors a l’entrada; s’ha de notar la mà de les dones.

La dona grassa del davantal de quadrets l’abraçà i se sentí serrat i reconfortat pels seus pits abundosos. Feia una picada davant de la barraca.

—Torna al vespre, que el Tano i els homes estaran per tu.

En Quim féu que sí i va badar fins a la frontera del barri, on tot canvia de perspectiva. A l’hora que el sol començà a minvar i el mestral baté suaument les veles dels llaüts es menjà el pa i formatge que li quedava a dins del mocador de fer farcells.

Al vespre, abans de sopar, el Tano i les homes van aplegar taulons i teules. Tot i el cansament de la llarga jornada, van fer via i l’última teula del sostre la van posar a les onze tocades.

—L’home del mall té la cua de palla! —va tornar a sentir el Quim abans de ficar-se al llit improvisat amb el matalàs i la vànova que li dugué la dona grassa del davantal de quadrets.

La barraca estava feta. L’home del mall aquell cop va passar de llarg.

Grup de dones i infants a la platja del Somorrostro
    

Si no m’erro, segons la legislació imperant a Barcelona en el moment del boom immigratori de finals dels anys vint, les barraques acabades no es podien enderrocar, ja que un cop fetes es consideraven cases. Per això, la gent que vivia en els barris de barraques s’afanyava solidàriament a ajudar a construir abans de l’alba les barraques als nouvinguts. De bon matí podia passar l’home del mall, encarregat de destruir les barraques, que les esfondrava si les trobava a mig fer, però no les tocava si ja estaven acabades. Són històries tèrboles, inversemblants, però formen part de la memòria propera de la majoria dels nostres avis o besavis. Els meus avis van venir d’Alacant i de Múrcia i van poder passar els primers temps gràcies a l’ajuda de compatriotes seus. Davant de l’hotel Arts fins al Poblenou hi havia el Somorrostro i, que jo sàpiga, malauradament no hi ha cap placa que recordi aquell període de la història de la nostra ciutat.

En la fotografia que encapçala el text, un home enderroca una barraca situada darrere de la caserna de Jaume I a Barcelona, als anys trenta. Pertany a l'Arxiu Nacional de Cataluna. Fons Gabriel Casas i Galobardes.

10 comentaris:

  1. Quanta mesquinesa a l'entorn de la misèria.
    A la platja d'Argelers, tot plena d'apartaments, hi ha un petit monument als exiliats espanyols que s'hi van estar. Poca cosa, però hi és.
    En fi, la teva demanda crec que hauria de ser recollida per les autoritats competents (si n'hi ha) i recordar que el luxós Hotel Ars i tota la mandanga que hi ha pels seus voltants abans van acollir als nostres avantpassats en situació de misèria.
    Com sempre, apunts plens de sensibilitat i coneixement.

    ResponElimina
  2. Sí, Maite, com a mínim una placa estaria bé... Ara, de totes maneres, no són llocs que agradi gaire recordar.
    Fa poc van fer un reportatge, crec que era al TN, en què parlaven de les barraques del Carmel, i la gent que hi va viure no les recordava amb nostàlgia, ans al contrari... No havien tornat a trepitjar l'indret ni en volien saber res. Només una dona, amb recança, va accedir a pujar al lloc on hi havia hagut la seva barraca i sense emoció i amb fermesa, va dir: "No sé com podíem viure aquí!".
    Ara al Turó de la Rovira s'estan recuperant restes que permetran interpretar i recordar el pes del barraquisme. Però a molts dels que hi van viure els fa mal aquest record, i dubto que hi posin els peus.

    ResponElimina
  3. Galderich,

    Que jo sàpiga, no hi ha cap commemoració actual al voltant del que va ser el Somorrostro, L'únic que hi ha és una font dedicada a Carmen Amaya, que hi va nèixer, a la Barceloneta (al carrer de la Conreria), tocant al passeig marítim. La font és obra de l'escultor Rafael Solanic.
    Sobre el tema del barraquisme se n'està recuperant força la memòria. Fa un parell d'anys se'n va fer una exposició molt interessant que retratava la vida en els barris de barraques (amb molts testimonis personals).

    ResponElimina
  4. Galderich,
    L'exposició parlava de la legislació sobre el tema, i sobre les cases barates que van ser el successor de les barraques. Als anys vint, alguns metges higienistes es van preocupar sobre la matèria i van haver-hi congressos sobre la higiene en l'habitatge. És un tema molt interessant.

    ResponElimina
  5. Núria,

    Jo també he vist alguns reportatges en què la gent que vivia a les barraques parlava de la solidaritat entre els veïns i enyoraven aquest aspecte. Suposo que ningú trobava a faltar les condicions de vida extrema dels barris de barraques, però sí que alguns manifestaven records de la vida comunitària que havien perdut quan van passar a viure en pisos. Els anys de lluita veïnal en aquests barris devien de ser molt intensos.

    ResponElimina
  6. La història del Somorrostro comença a revisar-se ara, però tinc la sensació que encara es fa amb cautela, per si algú es molesta. Un capítol extraordinari de Barcelona, un fenomen que si s'hagués donat en una altra banda hauria rebut un altre tractament. Caldria explicar-lo bé, que se sabés bé com s'ha construït la millor ciutat d'Europa o la botiga més gran del món. Amb quin esforç i amb quina sang.
    És lamentable que avui, les autoritats socialistes de la ciutat dediquein tants esforços a esborrar el passat obrer i miserable de la ciutat. Fa por i angúnia veure com ens volen esborrar la memòria obrera.

    ResponElimina
  7. Lluís,

    Tens raó amb això del Somorrostro; jo també tinc la sensació que fa vergonya, que no se'n vol parlar... Dins dels barris de barraques també hi havia estatus en funció de qui hi vivia. Com al Somorrostro hi havia molts gitanos es deuria considerar com un barri de barraques de menys categoria que, posem pel cas, el barri del Carmel. Em sembla que molts habitants del Somorrostro van anar a viure a la Mina, i tampoc es pot dir que milloressin gaire. Els van ficar en uns barris sense equipaments i amb molt pocs transports públics per arribar-hi. Un confinament als marges de la ciutat per no fer-los visibles. I encara falta molt per fer en aquesta ciutat aparent que ha anat perdent de mica en mica l'ànima per l'especulació més barruera.

    ResponElimina
  8. maite, m'ha agradat molt aquest apunt perquè tractes unt ema al qual sóc molt sensible. La immigració i elq ue es van trobar llavors -i també alguna nays després, als 50. NAturalemtn és un fragment de la història "lleig". I el volen esborrar. De nou, em sento que cal recordar, que cal que no oblidem els nostres orígens. I no s'ha d'esborrar fent veure que no va existir. I efectibvament cal reivindicar aquest passar humil, que també forma part -la part més important, siguem clars- de qui va "construir" Barcelona. Sembla que tan sols la família Güell i en Gaudí l'hagin construïda.

    Gràcies per aquest apunt.

    ResponElimina
  9. perdona tots els errors de tecleig...tic "embarbussada"

    ResponElimina
  10. Eulàlia,
    Jo també sóc especialment sensible per aquest tema perquè em toca de molt a prop. La meva àvia va venir de Múrcia amb vuit anys i ja la van posar a fer feines i també els meus avis. A més, jo encara recordo el Somorrostro i que era una mena de barri tabú on et deien que no se t'acudís acostar-t'hi. Durant una temporada vaig estar treballant a l'escola de Can Clos, a la falda de Montjuïc i també vaig descobrir els barris de les cases barates i de Can Tunis i les seves històries de marginació i reivindicació. Sobre l'enderroc de can Tunis s'ha fet un reportatge molt interessant protagonitzat pels mateixos veïns. Jo vaig anar a l'estrena a la Filmoteca i va ser una experiència molt divertida.

    ResponElimina