Un camí incert i tortuós

“13 d’abril de l’any del Senyor de 1324 

     Fill, li estic guarint al teu pare les ferides amb esperit de vi. No el vaig poder deturar i vaig decidir acompanyar-lo. És vell; no té la teva força, però també va voler anar-hi. Vam caminar cinc dies sota la pluja fins que un carreter tingué pietat de nosaltres i ens va deixar pujar al carro. Hem dormit al ras en o en un mal jaç. Teníem por dels lladres del camí, sort que no ens n’hem trobat. Hem menjat rosegons de pa amb formatge i moixama i figues que vaig posar a assecar abans del viatge. Encara que a baix preu, hem pogut vendre tot el blat de la collita. Però ni així no hauríem tingut prou per venir amb tu. Arribar-hi es car; prou que ho saps. I tu fill, com estàs? Com és la Terra Santa? Ens han parlat tant de les maleses dels moros... Patim per tu.

     T’escric aquestes ratlles per donar-les a l’Otger, que se n’hi va a finals de mes. M’ha promès que et buscarà i no pararà fins a trobar-te. És un bon xicot.

 Abans d’entrar-hi el teu pare estava taciturn, entotsolat... Jo em temia el pitjor: que els meandres, les giragonses, els passos barrats el fessin desistir. Però quan van ser a les envistes de la catedral de Reims, es transmutà. El vaig veure vigorós i ple de salut. L’edifici no te’l pots imaginar... S’alça cap al cel, sembla que el vulgui tocar amb els arcs esmolats. I a dins, es va deixar caure de genolls i emprengué el camí fins al final. Li estic guarint les ferides amb esperit de vi, però ell està content.”

   L’origen dels laberints al paviment de l’entrada de la catedral gòtica o a dins és incert. El laberint, però, sempre simbolitza un camí complex, tortuós, que s’ha de recórrer i a dins del qual no tenim la certesa de trobar-n’hi la sortida. Recórrer el laberint representa endinsar-se en un camí iniciàtic i transformador, com la vida mateixa.

     Una de les explicacions d’aquests guarniments de les catedrals gòtiques és que el laberint es converteix en alternativa a la peregrinació a Terra Santa. Com que aquesta peregrinació era cara i molt perillosa, es va pensar en aquesta solució tan pràctica i econòmica. Sembla ser que els aspirants a pelegrins feien el camí del laberint de genollons.

  Ara que tenim més poder adquisitiu, ens enfundem amb roba marca quechua i l’emprenem amb el camí de sant Jaume. Per a alguns és una manera de fer un camí espiritual, per a d’altres una mera prova esportiva de resistència, per a d’altres és una ruta esotèrica. Vaig llegir en una revista de psiquiatria que al llarg del camí hi havia punts d’auxili per als pelegrins que entraven en crisi...

    A mi no m’hi trobaran pas, però sí que m’hi podeu trobar (sempre que puc i si no em fa mandra) salvant les dificultats d’un laberint, tant si una Ariadna complaent m’ha tendit el fil com si m’he d’espavilar tota soleta per trobar-ne la sortida.

     Aprofito l'avinentesa per recomanar vivament la vista a l'exposició Per laberints de Ramon Espelt i Òscar Tusquets al CCCB.