dissabte, 6 de novembre de 2010

Un camí incert i tortuós

13 d’abril de l’any del Senyor de 1324 

     Fill, li estic guarint al teu pare les ferides amb esperit de vi. No el vaig poder deturar i vaig decidir acompanyar-lo. És vell; no té la teva força, però també va voler anar-hi. Vam caminar cinc dies sota la pluja fins que un carreter tingué pietat de nosaltres i ens va deixar pujar al carro. Hem dormit al ras en o en un mal jaç. Teníem por dels lladres del camí, sort que no ens n’hem trobat. Hem menjat rosegons de pa amb formatge i moixama i figues que vaig posar a assecar abans del viatge. Encara que a baix preu, hem pogut vendre tot el blat de la collita. Però ni així no hauríem tingut prou per venir amb tu. Arribar-hi es car; prou que ho saps. I tu fill, com estàs? Com és la Terra Santa? Ens han parlat tant de les maleses dels moros... Patim per tu.

     T’escric aquestes ratlles per donar-les a l’Otger, que se n’hi va a finals de mes. M’ha promès que et buscarà i no pararà fins a trobar-te. És un bon xicot.

 Abans d’entrar-hi el teu pare estava taciturn, entotsolat... Jo em temia el pitjor: que els meandres, les giragonses, els passos barrats el fessin desistir. Però quan van ser a les envistes de la catedral de Reims, es transmutà. El vaig veure vigorós i ple de salut. L’edifici no te’l pots imaginar... S’alça cap al cel, sembla que el vulgui tocar amb els arcs esmolats. I a dins, es va deixar caure de genolls i emprengué el camí fins al final. Li estic guarint les ferides amb esperit de vi, però ell està content.

   L’origen dels laberints al paviment de l’entrada de la catedral gòtica o a dins és incert. El laberint, però, sempre simbolitza un camí complex, tortuós, que s’ha de recórrer i a dins del qual no tenim la certesa de trobar-n’hi la sortida. Recórrer el laberint representa endinsar-se en un camí iniciàtic i transformador, com la vida mateixa.

     Una de les explicacions d’aquests guarniments de les catedrals gòtiques és que el laberint es converteix en alternativa a la peregrinació a Terra Santa. Com que aquesta peregrinació era cara i molt perillosa, es va pensar en aquesta solució tan pràctica i econòmica. Sembla ser que els aspirants a pelegrins feien el camí del laberint de genollons.

  Ara que tenim més poder adquisitiu, ens enfundem amb roba marca quechua i l’emprenem amb el camí de sant Jaume. Per a alguns és una manera de fer un camí espiritual, per a d’altres una mera prova esportiva de resistència, per a d’altres és una ruta esotèrica. Vaig llegir en una revista de psiquiatria que al llarg del camí hi havia punts d’auxili per als pelegrins que entraven en crisi...

    A mi no m’hi trobaran pas, però sí que m’hi podeu trobar (sempre que puc i si no em fa mandra) salvant les dificultats d’un laberint, tant si una Ariadna complaent m’ha tendit el fil com si m’he d’espavilar tota soleta per trobar-ne la sortida.

     Aprofito l'avinentesa per recomanar vivament la vista a l'exposició Per laberints de Ramon Espelt i Òscar Tusquets al CCCB.

 

 

20 comentaris:

  1. Ha, ha... avui he intentat anar-hi però hi havia tanta cua (uns trenta metres) que he decidit anar al MACBA a veure el Benet Rossell!

    Un altre dia serà. Tothom diu que l'exposició dels laberints està tant bé però veig que haurem d'anar-hi en una hora millor...

    ResponElimina
  2. Galderich,

    Per veure-la sencera es necessiten com a mínim un parell d'hores ben bones. Abarca tot l'univers dels laberints, des de la música i la dansa, fins a l'arquitectura. Val molt la pena.
    De Benet Rossell he vist molt poca cosa, però una part em recorda als alfabets de l'Henry Michaux.

    ResponElimina
  3. A mi em sembla que tampoc m'hi veuran, tot i que com a exaficionada a l'excusrionisme no em faria res per descobrir paisatges.

    La metàfora del laberint és, entre d'altres, la recerca del camí intern personal, la pèrdua i la retrobada... A mi em passa però que un cop saps le "llei del laberint" perd el seu misteri. Sempre hi ha la manera de sortir i sense fil d'Ariadna: agafa la paret esquerra -o la dreta, no ens enfadarem- i no la deixis, passa per tots el racons ressegeuix les parets, finalment trobaràs la sortida: ho he provat infinites vegades: sempre funciona.

    ResponElimina
  4. Eulàlia,

    Entrar al laberint vol dir que acceptem el repte de trobar la sortida, encara que abans ens hi perdem moltes vegades. Ara bé, hem de ser conscients que entrar en segons quins laberints té el risc de deixar-hi la pell. De la teva recomanació, em sembla molt pràctica, encara que, òbviament, prefereixo la paret esquerra; vejam com me'n sortiré en el proper laberint que em trobi...

    ResponElimina
  5. Un conte tan evocador que m'ha deixat cruixit!
    Estic retip de creuar el camí de Sant Jaume, no de seguir-lo. És un camí mesell -preocupat només per la promissió del seu destí- que esquiva totes les prominències. La vàlua no està en el camí sinó en tots els encants que desestima.
    I ja és que pensés cloure el cicle valencià amb la visió del laberint des de dins que va proposar Dürrenmat al Minotaure (amb epíleg del Ramon Espelt). La impossible humanitat pel desconeixement de l'altre que imposa el tancament.

    ResponElimina
  6. Girbén,

    El camí de sant Jaume és el que més s'oposa al foravial. Tot està estructurat, arrenglerat, encarrilat, encaminat. Fins i tot els llocs per a dormir. Res no es deixa a la improvisació. No descarto fer-lo algun dia, però fent drecera :))
    Vaja...!, jo també pensava fer un post sobre el "Minotaure" de Durrenmat. Vaig quedar encantada pels seus dibuixos. Bé, mira, doncs segur que ens complementarem.

    ResponElimina
  7. Maite, m'ha agradat moltíssim tant el conte com el post! (M'encanta l'adjectiu entotsolat, és tan gràfic...). El tema dels laberints dóna molt de si, tant pel seu simbolisme com per la història i la literatura que se n'ha fet. Jo també vull anar aviat a l'exposició que recomanes.

    ResponElimina
  8. Maite, estaria bé que planegéssim una de les anomenades "ofensives blocaires" a propòsit del Minotaure. Segons he programat, en parlaré el dimarts vinent (d'una manera tangencial, enllaçant la seva lectura -a tocar d'una estricta cartoixa- amb el laberint valencià).

    ResponElimina
  9. Marta,

    L'adjetiu "entotsolat" fa per a parlar de laberints. Hi ha laberints vitals que entotsolen o que s'han de fer entotsolat... Sí que dóna molt de si, només cal anar a veure l'exposició i fullejar el llibre sobre el tema que ha fet el Ramon Espelt. Hi parla del laberint des de molts punts de vista. Te'l recomano.

    ResponElimina
  10. Girbén,

    Gràcies per fer-me aquesta proposta, em sento afalagada. No sé si me'n sortiré perquè no sóc gaire àgil i sóc una mica lenta escrivint posts! però sí que m'agradaria intentar-ho. M'inventaré alguna cosa laberíntica per a la setmana entrant. Ja m'hi poso. M'agrada això d'"ofensiva blocaire". Aviam què sortirà de tot plegat! Tinc ganes de veure els efectes d'aquesta teva lectura en l'estricta cartoixa.

    ResponElimina
  11. Aix, el meu problema per a l'ofensiva blogaire (jo m'apunto a aquestes cosetes, ja ho sabeu) és que no he llegit el minotaure de Dürrenmatt, llavors vaig molt peix...

    ResponElimina
  12. I ara abm el meu comentari m'hi he fet pensar... Heu vist en PIX?

    ResponElimina
  13. Els laberints tenen diversos significats. En Baltrusaitis (que conec gràcies a tu) explica coses divertides d'ells, perquè no sempre indiquen camins interiors.
    En JL Borges els fa servir filosòficament, i associats als miralls ens porten a móns paral·lels. També penso en les ruïnes de laberints inacabables, o en els laberints que crea la naturalesa amb els seus fractals al·lucinants.
    No sé si en algun moment el camí de Santiago era un camí interior. És evidents que avui és una ruta comercial, un espai d'oci i quasi una agència matrimonial. I si l'església fos honesta i expliqués d'un cop que allà no hi ha cap apòstol ni cap sant Jaume enterrat sinó un bisbe díscol i heretge...

    ResponElimina
  14. Eulàlia,

    Jo crec que l'ofensiva seria sobre el laberint, no pas en concret el de Dürrenmatt. Jo l'he conegut gràcies a l'exposició del CCCB i és espectacular... unes aquarel·les divines. Segur que el Girbén ens n'ensenyarà alguna coseta. I jo si puc també. Per cert, Eulàlia, què és en PIX?

    ResponElimina
  15. Lluís,

    Molt bo això que dius que el camí de sant Jaume sigui quasi una agència matrimonial... Vols dir que la gent hi va a lligar, no?
    Del Borges, penso en El jardín de los senderos que se bifurcan... que és tot laberíntic.
    Els laberints dels cristalls de glaç o de neu és una bonica imatge que sembla que cobri vida. N'he vist fotos i hi ha un filòsof xinès (el buscaré) que en parla.
    I després hi ha tota la topiaria (l'art de la jardineria) que és tot un món quant als laberints.
    Si et vols apuntar a l'ofensiva blocaire sobre els laberints...ens ho passarem bé.

    ResponElimina
  16. Eulàlia,

    Ai!, que despistada...! El PIX ha entrat en el laberint, ha fet ziga-ziga unes quantes vegades i després ha desaparegut entre els botons del títol...

    ResponElimina
  17. Ja li ho has dit a en LEB??
    ;)

    Em sembla que m'apunto a l'ofensiva blogaire, (hi vaig pensant, durant uns dies)

    ResponElimina
  18. Ofensiva i laberints... Qualsevol estratega ens diria que no hi ha res de més perdedor, que els laberints defugen la normativa topològica...

    Ah, i els físics entenen "el jardín de los senderos que se bifurcan" com una de les millors explicacions de la topologia quàntica, aquella que li permet al coi de PIX ser a tots llocs a l'hora.

    ResponElimina
  19. Girbén,

    D'ofensiva poc, per no dir gens, de laberíntica molt; l'estructura del ciberespai ja ho és una mica en ell mateix... La topologia i la topografia de la xarxa és expansiva; prou que ho sap el PIX!!

    ResponElimina