dilluns, 15 de novembre del 2010

El primer laberint que es va construir...

Aquest post el dec a la bona estona que he estat atrapada a dins del laberint intentant sortir-me, amb companyia de l'Eulàlia i el Girbèn... Cadascú ha tirat per un camí diferent, i aquest és el resultat de les meves zigazagues.

Parlar de laberints és parlar d’incertesa, d’aparences, de cerca interior, de sortida confusa. Els laberints són la metàfora d’obscurs camins que hem de recórrer sense saber si en sortirem o com en sortirem. El laberint, com la vida mateixa, no ens deixa descansar, té una xarxa de galeries i passadissos que es retorcen com budells o les circumvolucions del cervell. Joc de miralls multiplicats i ecos reverberants fins a l’exasperació.

El primer laberint que es va construir tenia funcions de presó per a un sol pres. Era un enorme edifici situat a l’illa de Creta a dins del qual estava tancat el Minotaure, meitat home, meitat ésser humà, fruit de les relacions entre Pasifae i un brau celestial enviat per Posidó. El Minotaure s’alimentava de la carn d’uns quants joves que li eren atorgats en sacrifici cada any. Tothom sap que Ariadna va ser molt llesta i va deixar anar un fil pel laberint que va devanar Teseu per no perdre-s’hi a dins, poder matar el Minotaure i salvar la princesa.

Però el més interessant de la història és aquest obscur arquitecte que va construir el laberint de Cnossos. Es deia Dèdal (de segons quins laberints en diem dèdal) i tenia una personalitat tan fugissera i aparent com els edificis que construïa. Era un home enginyós de qui es diu que va inventar el compàs, que ve del llatí compassare, compassar, pautar el ritme. Dèdal era un creador complex, que no es va oposar a l’ús de les seves obres per a sòrdides intencions, com l’engendrament del Minotaure entre una dona i un animal (un acte de bestialisme). Dèdal apreciava el que era inabastable, lunar... Les seves obres sempre ocultaven alguna cosa i, alhora, eren una mena de fortalesa inexpugnable.

Un altre episodi molt interessant de la vida de Dèdal és que, en saber el rei de Creta que l’arquitecte havia ajudat Teseu a matar el Minotaure i a sortir del laberint, el va fer presoner amb el seu fill Ícar a dins del mateix laberint. Tots dos, que eren molt creatius, van ordir escapar-s’hi volant fent-se unes ales amb plomes d’ocells i cera. De tots és sabut que Ícar va temptar la sort i va sortir malparat.

Però tornem al Minotaure: un monstre únic en la seva espècie, mig home, mig brau, condemnat a vagar per les giragonses del laberint. Una criatura ferotge i solitari; un ésser tràgic. Però el monstre, no és un ésser tràgic en la seva essència? El monstre difícilment es reproduirà i, encara que mantingui qualitat essencialment humanes, com ara la parla o el llenguatge, també pertany en part a un altre món, per exemple al món dels animals. Hi està en la frontera. El monstre és l’animot de què en parla Derrida per deconstruir el concepte d’ésser humà en relació amb l’animal.

     Però qualsevol concepte abstracte queda evanescent davant de les aquarel·les en blanc i negre que Frederich Dürrentmant fa ver en el seu llibre sobre el Minotaure, en què els dibuixos i les tintes expressen tota la intensitat del monstre i la seva impossibilitat de ser feliç. Dürrentmant, a qui coneixia en obres més amables, com ara La visita de l’anciana dama, ens recorda que tots som uns petits minotaures atrapats al laberint, d’on, potser, i ho hem de reconèixer, en el fons no en volem sortir... en volem sortir... volem sortir... sortir...

10 comentaris:

  1. Ahir li vaig explicar a en Girbén que Dürrenmatt potser afegia elements minotaurescos als seus personatges. Me'n ve un a la memòria, quasi obvi: el vell policia de "El jutge i el seu botxí", una breu novel·la policíaca que brilla tota soleta. També explica la història d'algú que vol trascendir la vida senzilla, i pretén deixar una petjada. Ni que sigui pel mal camí.
    A tots aquests minotaures, però, jo també li afegiria els de Picasso, que són extraordinaris gravats a la punta seca (i alguns linòleums brutals). Per a Picasso, el Minotaure retroba la sensualitat i fins i tot el sexe, i sembla feliç.

    ResponElimina
  2. Lluís,

    A mi també em recorda el minotaure de Dürrenmatt als de Picasso. Si el primer és un ésser torturat, cec, tràgic, el de Picasso és un hedonista, una mena de faune sensual. El que trobo fenomenal és l'atmosfera asfixiant que retraten les aquarel·les del Dürrenmatt. Semblen escenaris teatrals.

    ResponElimina
  3. Picasso ha deixat la empremta al Minotaure i el de Dürrenmatt no n'és una excepció... un altre laberint que uneix artistes!

    ResponElimina
  4. No recordo si era al Tibidabo o, potser, al Parc d'Atraccions de Montjuïc... un laberint perdedor de vidre i miralls com el que Dürrenmatt li va construir al seu Minotaure. Com m'agradava de petit aquell laberint on una multitud de jordis s'afanyava a seguir-me! Ara ja em costaria més. No sabria veure-li tant la gràcia.

    ResponElimina
  5. Potser sí que tot som una mica minotaure: qui no ho sap (o pot) dissimular du l'etiqueta de monstre, qui sap gaudir-ne és feliç i qui la dissimula... ai, què deu passar quan ignores una part del que ets (res de bo, segur).

    M'encanten aquestes entrades que dediques als laberints. Bé, aquestes i totes les altres :-)

    ResponElimina
  6. M'agrada molt el joc de miralls de les imatges de Dürrematt (que desconeixia quan vaig escriure el meu post)-i que en girbén també va reproduir). Sembla curiós com Jung ens ha fet entrar en les sicronicitats dins el laberint, perquè el joc de miralls es va repetint en aquests apunts...

    Encara em penso si surto o decideixo quedar-m'hi una estona més dins el laberint. M'estan agradant les reflexions que en surten. :)

    ResponElimina
  7. Galderich,

    Encara que la imatge del minotaure de Picasso i la de Dürrenmatt tenen punts de contacte, la personalitat de tots dos és molt contraposada. Però tots dos es van interessar per aquest monstre tan peculiar que habita un lloc tan singular. La solitud del minotaure és un tema de gran recurrència artística.

    ResponElimina
  8. Girbén,

    Era el Tibidabo; i jo també m'hi havia reproduït infinitament. Però estic segura que ara també sabries trobar-li el què a una multiplicació de miralls (en prendries apunts pel blog o ho fotografiaries)... Aquests efectes catòptrics són sucosos; penso en possibilitats per a escenografies.

    ResponElimina
  9. Montse,

    Benvinguda i gràcies per les floretes. Jo crec que sí, que de vegades ens capfiquem i ens entotsolem com podria fer el minotaure i, de vegades, la vida ens porta a culs-de-sac que s'assemblen a laberints multicursals. O només són imatges retòriques? Potser més val deixar-ho per al territori de la mitologia i de l'art.

    ResponElimina
  10. Eulàlia,

    Parlar de laberints donaria molt més de si: que si de cinema, que si de Borges i tots els seus contes laberíntics, ... i ja que has esmentat Jung, tot el tema del mite del minotaure en psicologia. D'esquitllentes he parlat del concepte de monstre, de la diferència, de l'altre... aquí també s'obre tot un reguitzell d'idees i de reflexions que segur que sabràs recollir.

    ResponElimina