Puntualitzacions sobre Carles Sindreu

 L’Albert Benzekry de Sega de Mots m’ha enviat unes puntualitzacions molt interessants sobre la vida de Carles Sindreu, que reprodueixo tot seguit a la manera d’un apunt amb el seu permís. L’Albert Benzekry, que és un especialista sobre la figura de Sindreu, ha fet una dramatúrgia de la seva obra que va generar en un monòleg teatral, Match Ball Sindreu, i ha intervingut directament en la reedició de La klaxon i el camí a l’editoral Acontravent.

Benvolguts,

     En Carles Sindreu i Pons ni va ser franquista ni va ser feixista. Ell era home d'aplecs i de caceres, de costellada i porró blau, li plaïen els camins entre falgueres i les escopetades a l'afrau. I quan la nit serenament s'acostava, una companya volia ben a prop seu, que fes olor de pins i olor de brosta, i que tingués al cap dels dits un poc de neu.

    Ja coneixia els articles de Ramon Salvo, investigador que ha dedicat altres articles a Sindreu, especialment a la poesia visual i a la seva introducció a Catalunya, i on parla del fotomuntatge de La sardana en la aldea.

   Ha de ser innegable que el nom de Sindreu figura en les publicacions que esmenta, els àlbums d’homenatge a Franco, però jo, igual que Salvo, tampoc judico el grau d'adhesió al règim dels noms que transcriu. Tanmateix les intervencions de Sindreu no són col·laboracions ad hoc. Sindreu ha mamat el costumisme amb el seu oncle i el seu llibre més significatiu, La klaxon i el camí, és plena d'aquesta estètica entre llegendària ("els Xeles", "la fera de Rosanes") i lírica ("Radiacions"). El programa estètic de Sindreu no varia després del 39, al contrari. Als quaranta anys ja és un escriptor fet i ha escrit, almenys per a mi, el seu material més bo. Vull dir que, per bé o per mal, l'estètica sindreuenca no és incòmoda al franquisme perquè no li és ideològicament bel·ligerant, de la mateixa manera que tampoc hi trobarem, en la seva obra –almenys que jo sàpiga–, efusions catalanistes. Sindreu campa per altres àmbits. Fa país fent poble. El primer que publica durant el franquisme és La singular història d'un club de tennis, en català, l'any 1952, i la novel·la El senyor Joanet del Guinardó, també en català, l'any 1954, obra que hagué de passar censura, i la passà folgadament, tot i alguns entrebancs. Per què? Pel costumisme i humorisme "inofensiu" altra vegada. Però és una novel·la (i una història) que utilitza recursos literaris propers a l'avantguarda –jugades lèxiques i onomatopeies– que són marca de la casa. Sindreu deixa de banda el conreu de l'avantguardisme explícit perquè sap que l'estètica que proposa potser és massa trencadora i se centra, quan ho fa, en el conreu d'una literatura lírica i de costums.

   Van matar el seu pare a Montmany, el 1939, quan les tropes de Líster es batien en retirada. És enterrat al poble del Figaró. La seva extracció social és burgesa i sabien a qui agafaven i per què. La família marxa de l'Ametlla del Vallès i Sindreu no hi tornarà fins que coneix a la Filo, a mitjan dels cinquanta. El cop fou dur i suposo que no es poden descartar actuacions puntuals per despit, però això no ho podem saber. El que sí sabem és que el record que se'n té a la Garriga i a l'Ametlla, però, és el record d'un home incòmode amb el franquisme perquè no li permet el desplegament d'idees que voldria. A les tertúlies de la tocineria de can Perris, a la Garriga, amb en Torra, el dibuixant Garrell i d’altres, arrufa el nas quan surt el tema, però participa, en canvi, en multitud d'iniciatives que revitalitzen culturalment el seu àmbit d'influència (cine clubs, conferències, teatre...). No se li coneix cap exaltació al franquisme. Sindreu, si de cas, és acomodatici, no és cap intel·lectual orgànic ni teòric polític. Ni molt menys es va apuntar al carro triomfal o va perdre la força. Era un nen gran que d'amagat anava a comprar-se pastissos a can Mario i se'ls cruspia sense que la Filo ho sabés perquè si no el renyava.

   Els primers anys del franquisme són durs i contradictoris per a tothom. Recordem Pla, recordem Riquer, recordem Sagarra, Sánchez Juan... i un llarg etcètera. Gent que es queda i ha de recomposar el seu espai mental i fins i tot també el físic. Sindreu s'aboca a la publicitat i a les antiguitats, al que és més nou i al que és més vell, i de la seva síntesi en surt aquesta literatura infantil i somniosa, de vaguetats i expansions líriques, d'estètica tan propera i familiar. Que el seu nom surti en unes publicacions d'homenatge a Franco no obeeix a cap programa personal de Sindreu perquè no el podem aïllar del seu context generacional i social. La revolució de Sindreu no és una revolució política, la revolució de Sindreu és estètica i poètica, és contra el pas del temps que malmet un univers que ell malda per fixar en contes i en poemes i en col·leccions de retrats d'infants. Com hi pot estar en contra? Com pot voler canviar els principis fundacionals d'aquest seu món?

   El seu llegat artístic sols és correlat d'ell mateix. No hi busquéssiu pas tres peus al gat. Les seves cròniques, els seus articles, els seus poemes, els seus contes, tot plegat conforma un univers personal tendre i fantasiós. Quan més el llegeixes més tens el convenciment que Sindreu patia el temps que li tocà de viure. Que hagués patit qualsevol altre temps que hagués viscut. Jo de gran voldria ser Sindreu quan era petit. No sé si us he aclarit res. La lectura de La klaxon i el camí, reeditat a Acontravent, us en podrà arrodonir la panoràmica, especialment l'estudi de la Carme Arenas. Cordialment,

Albert Benzekry