El buto: la dansa duta a l'extrem

La dansa buto és pertobadora. És una dansa que prové de l'obscuritat i va cap a la llum, encara que pot tornar a l’obscuritat i mantenir-s’hi. És una dansa ingràvida, concentrada, en què els actors expliquen des de postures impossibles tot un desplegament de sentiments i emocions en un escenari escàs. El buto va nèixer el 1959 com a intent d’expressar sense paraules tota la crueltat de la guerra, l’horror de les bombes atòmiques. La gestualitat del buto recorda els cossos trinxats que intenten escapar de les explosions assassines i sobreviure.

Els cossos prenen diverses formes corpòries amb una tècnica caracteritzada per la precisió, que prové del teatre kabubi i del nô, i passa pel sedàs de la guerra. La natura hi és present en els cossos, que es muden en gripaus, en penis, en gotes de pluja o llàgrimes o repten per terra convertits en serps, llimacs o pregadéus. Els cossos es caragolen, caminen de quatre grapes... emulen els moviments animals. I sobretot transmeten situacions límits.

La poesia oriental és portada a l’extrem vencent la gravetat. Cossos sostinguts per un punt d’equilibri situat sota del clatell, cossos que parlen, que mostren a base de sons els moviments del diafragma, de les costelles... Cossos torturats pel dolor, que en cada múscul expliquen una història, cada torsió és vida i mort alhora... i també fan albirar l’esperança. L’escenari es basa en un grapat de sal o sorra i una làmina d’acer que emiralla l’actor, introdueix sons i reflecteix els diversos punts de llum.

He anat a veure al teatre Lliure l’espectacle de dansa buto per Ko & Edge Co. (Dead 1 i Quick Silver), i m’ha emocionat.