dijous, 15 de juliol de 2010

El buto: la dansa duta a l'extrem

La dansa buto és pertobadora. És una dansa que prové de l'obscuritat i va cap a la llum, encara que pot tornar a l’obscuritat i mantenir-s’hi. És una dansa ingràvida, concentrada, en què els actors expliquen des de postures impossibles tot un desplegament de sentiments i emocions en un escenari escàs. El buto va nèixer el 1959 com a intent d’expressar sense paraules tota la crueltat de la guerra, l’horror de les bombes atòmiques. La gestualitat del buto recorda els cossos trinxats que intenten escapar de les explosions assassines i sobreviure.

Els cossos prenen diverses formes corpòries amb una tècnica caracteritzada per la precisió, que prové del teatre kabubi i del nô, i passa pel sedàs de la guerra. La natura hi és present en els cossos, que es muden en gripaus, en penis, en gotes de pluja o llàgrimes o repten per terra convertits en serps, llimacs o pregadéus. Els cossos es caragolen, caminen de quatre grapes... emulen els moviments animals. I sobretot transmeten situacions límits.

La poesia oriental és portada a l’extrem vencent la gravetat. Cossos sostinguts per un punt d’equilibri situat sota del clatell, cossos que parlen, que mostren a base de sons els moviments del diafragma, de les costelles... Cossos torturats pel dolor, que en cada múscul expliquen una història, cada torsió és vida i mort alhora... i també fan albirar l’esperança. L’escenari es basa en un grapat de sal o sorra i una làmina d’acer que emiralla l’actor, introdueix sons i reflecteix els diversos punts de llum.

He anat a veure al teatre Lliure l’espectacle de dansa buto per Ko & Edge Co. (Dead 1 i Quick Silver), i m’ha emocionat.

4 comentaris:

  1. No ho coneixia. Pel que he vist m'ha agradat aquesta fusió entre dansa tradicional i contemporània.

    ResponElimina
  2. Galderich,

    ÉS una dansa molt especial, de moviments molt precisos, controlats, extrems. Es necessita molta disciplina i entrenament per a praticar-la.
    És molt corprenedora, sobretot si es té en compte que va sorgir després de les bombes atòmiques, com un clam silenciós contra la bestialitat i el dolor immens. Si en tens ocasió, te la recomano.

    ResponElimina
  3. Sens dubte, sembla una dansa molt impactant i interessant...

    ResponElimina
  4. Marta,

    Sí, és una de les peces de dansa que darrerament he vist que més m'ha impactat; m'ha produït una sensació estranya, peculiar...

    ResponElimina