El pintor va fer jeure la Beguin amb un gest aspre. La Beguin obeí després de girar repetidament entorn de l’estoreta. Però s’estimava més posar en companyia. De les criatures, principalment, perquè els llepava la cara i sentia molt de gust passant-los la llengua pels ulls, el nas i els llavis. També maldava per acostar-se a les donzelles a frec de les faldilles emmidonades per sentir-ne el fru-fru. Li agradava el pas somort de les hores, en l’estudi en penombra, només il·luminat pel llum de querosè i les espelmes a prop del llenç. Ja no es recordava del nombre de quadres pels quals havia posat. Ajegut, dret, al costat de criatures, a les cames del rei i de la senyora....
Posar sola decididament l’avorria i jeure en aquelles condicions l’entumia els músculs; a més, sentia que començava a fer-se vella. En un moviment de descans, estirà les potes de davant, després les del darrere, i s’alçà.
El pintor deixà anar un renec, contrariat per la bellugadissa de la llebrer i pels pèssims resultats del quadre. Engrapà un pinzell dels gruixuts i féu el gest de llençar-los contra la gossa. La Beguin, ofesa i atemorida, sortí de l’estudi amb la cua recollida.
Més tard, amb la subtil cadència dels seus passos, la Beguin acaricià el terra de l’estudi. Efectivament: com tots els quadres encetats, aquest també l’havia dipositat a terra. La llebrer s’hi ajupí delicadament i es divertí alçant la pota com faria un mascle.
El pintor, atent a netejar els pinzells amb oli de llinosa, no advertí la presència de la llebrer. Quan reprengué la feina, però, la pixarada de la Beguin li degotà damunt els peus, groc orina barrejat amb un vermelló tirant a violat.
Conte fabulós! I per cert, fantàstic final!
ResponEliminaGenial Maite! M'imagino la cara del pintor després del regalim vermelló tirant a violat final. De primer sorprès i després emprenyat. Si fa fora la Beguin, l'adopto!
ResponEliminaGalderichm
ResponEliminaGràcies per les floretes.
Diguem-ne que és un conte pictòric...
Em penso que el final no podia ser cap altre.
Vull dir Galderich (s'hi ha colat una "m" en comptes d'una coma).
ResponEliminaNúria,
ResponEliminaEl conte de la Beguin està inspirat en una gossa llebrer afgana que vaig conèixer fa uns trenta anys. La pobreta deu estar criant malves, però era preciosa, espectacular. Vivia amb uns artistes i, aquests, la tractaven molt bé. No ho sé, alguna cosa m'hi ha fet pensar.
Molt ben trobat! M'has fet pensar en tots els gossos que han fet de model en quadres... De ben segur que no es devien quedar gaire quiets per deixar-se retratar...
ResponEliminaMarta,
ResponEliminaEl realitat, el conte és un petit homenatge a tots els gossos que han hagut de posar per a artistes. Em pregunto com s'ho devien fer per mantenir-los quietets!!! Però un autèntic artista sap captar el moviment o la quietud amb l'esbòs ràpid (o se li suposa aquesta destresa).