El titella i la polca

La dona el desembolicà de la tela de vellut roig. Tibà els fils delicadament: un per un. Li separà braços i cametes fins a fer-lo quedar erecte. Ara un pas, després l’altre.

D’un hàbil salt: hop!, se l’acostà al pit. L’abraçà. També li va fer un petó a la calba. L’esquelet s’estremí i ella rigué amplament.

L’home es mirà el titella cadavèric amb menyspreu. I tot seguit es mirà la dona. Amb el revers de la mà li resseguí el braç, el muscle i el clatell. Ella abaixà el cap enduta pel desig, que li començava a cremar la pell.

Però apartà la mà de l’home amb un gest massa brusc. Ell l’enretirà, dolgut. Esguardà el titella amb ulls glaucs i escurà el cul de cervesa de l’ampolla.

La dona recollí l’escaire de fusta i el titella féu un pas de ballet i un espadat. Connectà l’ipod a l’altaveu. Sonà la mandolina de la polca pizzicato. I l’esquelet començà a girar. I girar. I la dona girava i l’esquelet somreia enfollit per la dansa.

L’home assajà el gest de cenyir la dona per la cintura. Però ella se’n va desfer sota la inèrcia del gir.

L’home es begué una altra cervesa amb un parell de glops. Es netejà l’escuma de la comissura amb el palmell i esbossà unes passes cap al costurer. Arrabassà les tisores; sense voler es punxà el dit amb una agulla de cap. Es llepà llargament les gotes de sang abans de brandar la tisora... I la polca fent giravoltar l’esquelet... I l’home que l’empaita... i ella, lleugera, que fa volar el titella. Però ell obre les tiges de la tisora i, amb un tall sec, sega un fil del titella. El braç esquerre de l’esquelet penja balb, inert. “Aquest coi de titella, que sembla que se l’estimi més que a mi...”

El titella cau amb estrèpit i el cap de l’esquelet rebota tres cops contra el parquet. La dona també ha caigut... Una fiblada de dolor estrellat li recorre com una espurna des del pit fins a tot el cantó esquerre. Ell reacciona i anusa tremolós el fil segat del titella; però ella s’ha dut la mà al pit i només mormola un prim “truca al 061; em fa mal el cor, sembla un infart”.

L’origen dels titelles es perd en les primeres cerimònies religioses, en què com a objecte totèmic encarnava les forces ocultes sagrades. El titella és una mena de cadàver que, manipulat per la mà humana, actua d’acord amb els poders que li són conferits. El titella, mediador amb el més enllà, s’interposa entre l’home i allò desconegut. El titella personifica el que l’home rebutja  o l’espanta, però que, alhora, necessita aprehendre per perdre-li la por. El titella immòbil, animat només per la voluntat i la capacitat de l’home –en aquest cas la dona– i també sacrificat si convé.

Nota: manllevo la imatge del titella al geni de l'artista Sophie Taeuber-Arp.