Un record per a Jesús Moncada

      Recordo, fa anys, que la impressió que vaig tenir de Mequinensa és la d'un poble digne que intenta trobar el seu lloc, tot i ser creat de manera artificial. El paisatge que voreja l'Ebre és aspre i encara salvatge... Les terres de l'Ebre. Vaig sentir molta curiositat pels càmpings dedicats a la pesca del sirul, que és aquest peix enorme i amb aire d'abissal, els alevins del qual van ser introduïts per uns alemanys per venir-los a pescar. No l'he tastat i dubto que ho faci. 

   Camí de sirga em sembla un llibre extraordinari, la crònica completa d'un món que s'ensorra. Un poble amb riquesa minera s'esfondra i no sap en què es convertirà... A les Calaveres atònites, hi ha un conte que em va causar una profunda impressió que parla dels accidents –i com s'intentaven emmascarar-ne les causes– que es produïen a les mines, titulat l'Origen de les espècies.

     En reprodueixo un tros com a petit homenatge a Jesús Moncada i als miners de Mequinensa que van morir en la mina:

"[...] El tren s'acosta a la plaça del carregador, el Silveri Rius clissa una cosa estranya a sota d'un vagó i llança un xiscle. Esfereït, demana al maquinista que aturi el tren. El conductor declararà la veritat si no sorgeix cap entrebanc que ens obligui a modificar-la: sent els crits i, malgrat que no entén que barboteja l'altre, s'adona que en passa una de grossa i frena en sec el comboi. La velocitat és lenta, la inèrcia mínima, el tren s'atura gairebé al moment i el maquinista salta de la locomotora. Va corrents al punt que el Silveri, glaçat, li assenyala. Es queda sense respiració: entre les rodes del quart vagó, enganxat pel cinturá a un ferro dels xassís, hi ha un cos ensangonat i brut de carbó. Un tatuatge al que queda d'un braç, 'A Feliça, amor etern', permet indentificar la víctima: Marcel·lí Canota, el dinamiter."