El comenidor i la seva sabata

Ara que estem a punt d’atènyer el solstici d’estiu i que entrem a l’època més seca de l’any, amb la intenció de refrescar-vos, i inspirada en el llibre-tresor que ens va presentar recentment Galderich de Piscolabis librorum, titulat Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, vull recordar les recerques etnològiques que s'han fet sobre el folklore a l’entorn de les pluges i les tempestes i altres accidents meteorològics.

Els fenòmens meteorològics devastadors (les calamarses, llamps, ventades o les sequeres persistents) com és natural sempre s’han atribuït a les bruixes, les quals s’aplegaven per congriar les tempestes, que anunciaven trasmudant-se en ocellots que precedien la tronada.        

Per evitar aquests desastres i que es malbaratessin les collites, sovint es recorria a processions i peregrinacions per treure a passeig la vera creu (la creu on va ser crucificat Jesucrist) o imatges de sants, mentre s’adreçaven les pregàries corresponents. També es repicaven les campanes per cridar a l’oració i per advertir els vilatans del perill que els amenaçava.

Però el més curiós és l’acció de comenir, que significa conjurar o exorcitzar les bruixes o els mals esperits per evitar que descarreguin les tempestes que han estat generant. L’acte de comenir es feia a la porta de l’església o en una mena de porxo, el comenidor, situat en un indret elevat i proper a l’església. El comenidor també era el capellà que comenia.

 El breviari en una mà i el paraigua en l’altra, el capellà o el rector de l’església del poble encetava un diàleg amb la bruixa o el dimoni per convèncer-los que dispersessin les tempestes. De vegades, per allunyar-se, la bruixa exigia una penyora que, sovint, consistia en la sabata del capellà, que era llençada contra els núvols. Segons sembla, sovint la sabata apareixia l’endemà, després de la tempesta, a l’altra banda del poble o la riera.

 Per evitar les malifetes de les bruixes també era freqüent penjar una carlina a la porta o eines de tall encreuades.

Aquestes pràctique pseudoreligioses eren tolerades i admeses per l’Església, tot i el seu caràcter supersticiós. En Josep Romeu i Cels Gomis, etnòlegs amb molt de predicament (en Cels Gomis fou un dels introductor del bakunisme a Catalunya), en parlen força en els seus llibres sobre folklore, meteorologia popular o les bruixes catalanes.

Aquest any, tal com estan els boscos per l’acció de les nevades, més val que estiguem a bones amb les bruixes, sobretot (i en aquest cas) perquè ens facin arribar aviat bones pluges per lliurar-nos dels incendis estivals. Desbrossarem el comenidor i li enllustrarem les sabates al capellà, ja que l’elegància no està renyida amb la funcionalitat.