Duel d'aigua

A l’Aigueta, les termes de la nissaga Sèquia, l’àpat més celebrat era el sopar, perquè permetia que tota la família es reunís al voltant de la taula. La senyora Sèquia la parava recobrint-la amb unes exquisides estovalles blanques de puntes brodades. La cristalleria lluïa sota els reflexs dels raigs de la llum de l’hora baixa, que penetraven entre els ballestes de les persianes dels finestrals. Els coberts de plata tintinejaven contra la vaixella entre mos i mos dels comensals. Els germans Sèquia, encara no gaire destres en el maneig de les copes, se servien d’uns gots de broc ample per a assaborir l’aigua que els era servida pel pare. La cerimònia d’abocar-hi l’aigua era seguida pels bessons amb molta atenció. Si, per atzar, una gota de més s’escolava des de la gerra en el got d’un dels germans, l’altre protestava ostentosament fins que la mida de l’aigua del seu got era igualada a la del bessó. El senyor Sèquia s’avenia normalment a acontentar els seus fills en aquesta obsessió, a fi de poder sopar en pau, però, en alguna ocasió, fart de suportar el suplici que els bessons l'infligien, s’atrevia a desafiar el precari equilibri fraternal. Quan la reacció consegüent era superior al que la paciència del senyor Sèquia podia tolerar, el  germà  que més havia rondinat o que fins i tot havia intentat d’atacar amb la forquilla el seu bessó era finalment foragitat de la taula, desterrat a sopar a la cuina o, amb la gerra de l’aigua en mà, era obligat a rescabalar la falta sota penitència d’anar a treure aigua del pou de la finca. La inclinació natural dels bessons per l'aigua convertia el càstig en una festa, i aleshores esclatava una pugna per decidir qui seria el condemnat a les galeres del pou. La feixuga corda era manejada amb prestesa, i amb poques braçades ja es podia veure la galleda ascendint per les foscúries del pou amb un suau gronxament. El germà proscrit s’abraonava a les parets de la galleda i bevia amb frisança directament l’aigua acabada de collir. Si l’altre hi era present, perquè volia compartir fraternalment la penitència, la galleda era arrabassada de mà en mà fins que els bessons s’empatxaven d’aigua i la mare havia d’arbitrar en aquella fal·lera, que sovint acabava en vòmits.

Aquest fragment de conte el vaig escriure fa uns deu anys. En aquest període, he pres les aigües unes quantes vegades. Recordo haver-ho fet als banys públics de Caldes d'Estrac, que són delicioses banyeretes o mini piscines molt assequibles per a qualsevol butxaca. També m'he banyat als banys Széchenyi de Budapest, construïts a principis del segle XX en un pompós estil neobarroc, mentre parelles jugaven a escacs a dins de la piscina exterior. I he tingut l'experiència fascinant de banyar-me en els famosos banys Géllert en la seva sumptuosa piscina interior, i en les decadents piscines d'aigua a temperatures diferents, que recordo decorades amb amorets que duen tortugues... i també a l'exterior, en aigua a 38º, quan a fora estàvem a 10º.

   El cap de setmana passat m'he banyat als banys Saint Thomas, al Capcir, i he pogut gaudir d'uns banys municipals barats i sense cap pretensió (no en diuen spa, sinó banys termals), que m'han fet passar una agradabilíssima estona en remull, i que certament recomano amb entusiasme.