Una nit a l'òpera

Per a la Raquel i el Jordi

L’anciana dama es posà els piquis i, al damunt, es calçà les sabates de saló amb sivella de pedreria. La vora del viso li sortia lleument sota el vestit. L’anciana dama aplacà la faldilla del vestit blau cel per corregir el petit defecte. Durant uns deu minuts provà de cordar-se el collaret de perles; aquest cop, finalment, ho aconseguí sense ajuda. La Betty no hi era a aquestes hores. L’anciana dama estava sola a casa. Abans de posar-se l’abric negre de coll d’astracà es pentinà el cabell ondulat amb el raspall de nacre. I a dins del bolso de cadeneta, en un monederet de roba, hi deixà caure la targeta.

L’anciana dama repetia aquest ritual cada dijous de la temporada. Avui no es recordava ni del repartiment ni del títol... vagament dubtava de si seria Il trovatore.

L’anciana dama baixà l’escala amb l’ascensor. El porter l’esperava i l’acompanyà dos carrers més avall per agafar el taxi que l’hi duria. A la porta del teatre, ell ja hi era. El va saludar amb un parell de petons i ell l’agafà de la mà per acompanyar-la fins a l’entrada. La targeta... El ritual de cada dijous. L’anciana dama remenà tremolosa l'interior del bolso de cadeneta. Ell la deixà fer, davant de la noia que feia de portera. –No res..., no hi és...–. Ell la convidà suaument a tornar-ho a intentar. La Betty segur que s’havia recordat de deixar-li a la safateta de la còmoda del rebedor. L’anciana dama regirà per dins del bolso, ara ja molt nerviosa... –Aquí la tenim! –respirà–, mostrant el monederet de roba. La noia que feia de portera se’l mirà a ell, interrogant; ell li pica l’ullet i ella l’entén... –Molt bé, senyora Munné, tot correcte, ja pot passar–. L’anciana dama es desa al bolso el carnet del súper (dijous passat va ser la targeta de la seguretat social...) a dins del monederet de roba. Ell, sense deixar-la de la mà, l’acompanya a la llotja on es troba amb la resta d’amics melòmans. Radiant, ella els diu: –avui, no m’he confós de targeta, eh!, que la Betty me l’ha deixat preparada!–. Tothom somriu i ell l’ajuda a seure a la butaca. La Bohême està a punt de començar.

Deixo un trosset d’Una nit a l’òpera dels germans Marx, perquè m’agrada sentir Il Trovatore i perquè mostra els budells del teatre, la tramoia, els decorats de tela... les històries més íntimes dels actors i del públic.