Carles Sindreu, un home modern

     Carles Sindreu, que va nèixer l'any 1900 a Barcelona, era un home modern: amant de la literatura i l'esport (sobretot el tennis), va dedicar-se durant tota la seva vida a cultivar totes dues aficions, amb un llibre en una mà i en l’altre la raqueta de tennis.

Amb el pseudònim de Fivaller va publicar primer a La Publicitat i després a l’Esport Català un conjunt cal·ligrames relacionats amb l’esport. També va fer fotomuntatges construïts a partir de cal·ligrames i fotografies, tècnica molt innovadora a l’època que hagué de vèncer molts entrebancs abans de fer-se servir fins i tot durant la guerra civil com a propaganda política en cartells (per exemple el famós Aixafeu el feixisme de Pere Català Pic).

M’afiguro Carles Sindreu com un home molt elegant, un dandy, amb un fi sentit de l’humor i molta vitalitat. El seu pare el va fer estudiar comerç perquè es dediqués al negoci tèxtil, però Sindreu descobrí que ell valia per escriure i pel grafisme. Fou innovador en tots dos sentits. A part de les seves cròniques sobre tennis, escrigué unes quantes novel·les, poemes, i reculls d’espetecs literaris, petits contes, frases enginyoses a l’estil de les greguerias de Gómez de la Serna, en Radiacions i poemes (1928) i El clàxon i el camí (1931).

De Radiacions i poemes n’extrec una petita mostra, que em sembla molt escaient per presentar la personalitat del seu autor.

“Hi ha llibres eixarrancats, francs, volubles i oberts com a ventalls. N’hi ha, en canvi, de reclosos esquius que es tanquen així que el vostre esguard esdevé distret. No obstant aquests darrers, en obrir-los us mostren sempre el mateix punt culminant del llibre, el séc del passatge inoblidable, com després de la ferida el senyal de la cicatriu.

El llibre absobeix tota la vostra atenció. Quan un sotrac interior us talla el fil de la lectura i esguardeu entorn vostre, el pensament resta un instant giravoltant sense engranar amb la vida real, com la roda d’un ciclista que marxa amb pinyó lliure.”

 Nota: la foto principal que il·lustra aquest apunt és extreta del llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas i Enric Bou.