diumenge, 27 de juny de 2010

Carles Sindreu, un home modern

     Carles Sindreu, que va nèixer l'any 1900 a Barcelona, era un home modern: amant de la literatura i l'esport (sobretot el tennis), va dedicar-se durant tota la seva vida a cultivar totes dues aficions, amb un llibre en una mà i en l’altre la raqueta de tennis.

Amb el pseudònim de Fivaller va publicar primer a La Publicitat i després a l’Esport Català un conjunt cal·ligrames relacionats amb l’esport. També va fer fotomuntatges construïts a partir de cal·ligrames i fotografies, tècnica molt innovadora a l’època que hagué de vèncer molts entrebancs abans de fer-se servir fins i tot durant la guerra civil com a propaganda política en cartells (per exemple el famós Aixafeu el feixisme de Pere Català Pic).

M’afiguro Carles Sindreu com un home molt elegant, un dandy, amb un fi sentit de l’humor i molta vitalitat. El seu pare el va fer estudiar comerç perquè es dediqués al negoci tèxtil, però Sindreu descobrí que ell valia per escriure i pel grafisme. Fou innovador en tots dos sentits. A part de les seves cròniques sobre tennis, escrigué unes quantes novel·les, poemes, i reculls d’espetecs literaris, petits contes, frases enginyoses a l’estil de les greguerias de Gómez de la Serna, en Radiacions i poemes (1928) i El clàxon i el camí (1931).

De Radiacions i poemes n’extrec una petita mostra, que em sembla molt escaient per presentar la personalitat del seu autor.

Hi ha llibres eixarrancats, francs, volubles i oberts com a ventalls. N’hi ha, en canvi, de reclosos esquius que es tanquen així que el vostre esguard esdevé distret. No obstant aquests darrers, en obrir-los us mostren sempre el mateix punt culminant del llibre, el séc del passatge inoblidable, com després de la ferida el senyal de la cicatriu.

El llibre absobeix tota la vostra atenció. Quan un sotrac interior us talla el fil de la lectura i esguardeu entorn vostre, el pensament resta un instant giravoltant sense engranar amb la vida real, com la roda d’un ciclista que marxa amb pinyó lliure.”

 Nota: la foto principal que il·lustra aquest apunt és extreta del llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas i Enric Bou.

7 comentaris:

  1. Home certament avantguardista però que la guerra el partí per la meitat. Després d'uns quants tempteig dintre de les avantguardes en el bàndol franquista (la de la sardana que publiques i una que vam publicar a la Galeria del Sr...) no va anar més enllà.

    Les ganes de novetats i troballes estètiques van acabar amb l'Homenaje de Cataluña a su Caudillo Franco on va publicar aquesta sardana i l'altre a la que feia referència.

    Suposo que una mica com tots.

    ResponElimina
  2. Galderich,

    Suposava de Sindreu que la guerra l'havia esguerrat, però ignorava que, tan directament, hagués apostat per fer la gara-gara al franquisme. De fet, el fotomuntatge de la sardana tufeja a adscripció al règim. Gràcies pels teus comentaris, que m'obren més perspectiva sobre un home que, almenys durant un període de la seva vida, fou un avantguardista.

    ResponElimina
  3. Maite,

    Si no tinc mal entès els Sindreu patiren alguna mena de persecusió durant la guerra. Ell va anar passant com podia i quan va entrar Franco es va apuntar de seguida al carro triomfal.

    ResponElimina
  4. Galderich,

    És clar que les raons que van impel·lir artistes i escriptors a adscriure's al franquisme són variades. Però, estic segura que, per intentar emparar-se sota la protecció del nou règim, devien haver de pagar uns preus molt alts de desgast personal i artístic, i també devien haver de respondre davant dels coetanis que van exiliar-se o van ser empresonats.

    ResponElimina
  5. Maite,

    De fet, en Carles Sindreu va perdre tota la força.

    ResponElimina
  6. no va néixer a la Garriga, hi va morir. Era nascut a Barcelona

    ResponElimina
  7. Anònim.

    És cert; estava malfixada. Ara mateix ho canvio. Gràcies

    ResponElimina