dimecres, 9 de juny de 2010

La secta dels "enfarinats" o la "Petita Església"

   Els enfarinats foren una mena de secta de França, anomenats així pel seu costum d’emposinar-se els cabells amb farina d’acord amb la moda del segle xviii, amb l’objectiu de diferenciar-se dels seguidors de l’Església imperant. Es remuntaven al 1790, moment en què el Govern francès revolucionari instituí la constitució civil del clergat, és a dir que, en endavant, el poble sobirà eligiria els bisbes i capellans. Poc després, el Govern exigia al clergat que prestés jurament a aquella constitució, però molts sacerdots s’hi van negar.

Per tant, hi havia dues esglésies en aquell moment: la refractària, sotmesa al Papa, a la monarquia i arrelada a les velles tradicions de l’Àntic Règim, i la constitucional, elegida pel Govern.

Napoleó signà el Concordat l’any 1801 amb el papa Pius VII, pel qual s’obligava a dimitir el clergat refractari i el constitucional de manera que, a partir d’aleshores, seria Napoleó qui el nomenaria i el Papa en donaria la investidura canònica. Però molts refractaris consideraven no legítim el Concordat –segons ells arrencat a la força al Papa– per tant, titllaven de cismàtics tant el clergat constitucional com el concordatari. Un petit nucli restà fidel a la protesta d’uns quants bisbes. Es localitzaven a Tours, Poitiers i la Bretanya. Aquesta secta es va conèixer com la Petita Església.

Com que van anar morint els sacerdots que hi pertanyien i no s’investiren de nous, ni es consagraren elements litúrgics, els enfarinats van mantenir el seu propi culte en total autarquia i endogàmia. Així, es batejavan entre si i es casaven i s’enterraven sota els seus propis rituals.

Us explico tot això perque acabo de llegir un llibre de Joan Bodon, escriptor occità ja mort, titulat Catoia l’enfarinat (traduït al català per Artur Quintana), que, en el marc d’un poblet occità, narra les vicissituds d’un jove sectari enfarinat educat en una rigidíssima moral i culte, que intenta infructuosament integrar-se en la vida dels altres. Bodon acosta simbòlicament l’aïllament de la comunitat occitana amb l’aïllament dels enfarinats. Si més no, Catoia és de lectura curiosa, diferent i recomanable i aporta molts elements de la vida a pagès de la França de principi del segle xx i del que fou la secta dels enfarinats.

 

 

7 comentaris:

  1. Molt interessant. Sabia que havia hagut aquesta moguda però el que no sabia és que havia quedat un nucli enquistat d'aquesta manera.
    Gràcies.

    ResponElimina
  2. Ostres, recordo fa temps haver llegit alguna cosa sobre els enfarinats... Sembla que un soldat de la guàrdia reial va fer una campanya electoral perquè se suprimís el costum entre la guàrdia d'enfarinar-se la perruca. Amb la farina que gastaven podia menjar mig Londres tot l'any!! Ja ho veus, ja es plantejaven les retallades de despeses superflues aleshores, com ara... I és que, si t'hi pares a pensar, ves que quin costum més estany això d'enfarinar-se la perruca!!

    ResponElimina
  3. Gràcies Galderich,

    La novel·la descriu l'atmosfera asfixiant en què vivien els enfarinats: sota una disciplina eclesiàstica fèrria. A penes es relacionaven amb la resta de veïns no enfarinats i, si algú no seguia la norma, era proscrit sense pietat. Fa feredat de llegir-ho. Segur que l'autor, en Joan Bodon, coneixia l'ambient de primera mà.

    ResponElimina
  4. Sí, Núria, ha, ha...!
    Però imagina't els enfarinats del principi del segle XX; devia ser patètic veure'ls amb les seves perruques o el cabell emblanquinat... Era un signe identitari i diferenciador, com tants altres de les diverses religions.

    ResponElimina
  5. No tenia notícies dels "enfarinats", gracies per oferir-nos-les.
    Se m'acut que tant l'Occitània com els Pirineus tenen una llarga tradició sectària; si més no, en front de les planures del país dels invasors francs, aquests territoris trencats afavoreixen l'aïllament. Penso en el cas dels càtars i, també, en el dels misteriosos cagots.

    ResponElimina
  6. Sí, Girbén,
    Jo vaig pensar també en els catars i els valdesos, i també el control social i polític (i econòmic) que pretenia exercir l'Estat sobre aquestes escissions de l'ordre establert. En aquest cas, Joan Bodon retrata una doctrina duta a ultrança, extrema en un intent desesperat per defensar-la. S'han escrit més coses sobre el tema, com un article sobre els "Enfarinés de Cassaniouze", que també en parla, i també d'altres sobre la Petita església. Tot un món. Per no parlar del tema lingüístic... Així com l'aranès és una llengua molt protegida, l'occità, el gascó no ho han estat gens.

    ResponElimina
  7. Precisament ahir vaig enllestir la lectura de "Lo libre de Catòia" en occità. Ja havia llegit dues novel·les de Bodon (La grava sul camin i L'Evangèli de Bertomièu)i sens dubte la novel·la sobre els enfarinats és la millor. És una de les grans novel·les de la literatura occitana moderna -potser la més gran. Si Bodon no hagués escrit en una llengua minoritzada, avui seria reconegut arreu com un gran escriptor europeu. Una novel.la memorable i genial. Un plaer, llegir-la en la llengua original -i, pel tastet que n'he fet, molt ben traduïda al català.

    ResponElimina