dimarts, 25 de maig del 2010

Imatges de pedra o pedres d’imatges, el deliri de Kircher

   Vaig rebre la comanda a finals de l’estiu. Venia rigorosament embalada en una caixa de fusta més alta que jo mateix. No la vaig obrir fins l’endemà. Però aquella nit vaig començar a tenir els somnis estranys. En el primer, em veia abandonat en una ciutat fantasma, d’edificacions irregulars que no s’adscrivien a cap estil arquitectònic conegut. Intentava desesperadament trobar alguna traça de vida, un congènere o qualsevol mena d'ésser viu, però no ho aconseguia... Fins que em retia a l’evidència que era l’únic supervivent d’un hipotètic cataclisme.

L’endemà vaig desempaquetar-les. Eren precioses: n’hi havia moltes de coloracions excelses. Aquells minerals semblaven parlar-me. 

Me'l vaig mirar llargament i una esgarrifança em va recórrer el final de l'esquena. Aquell ònix reproduïa una successió de volums disposats de tal manera que recordaven vagament una ciutat. Tan fantasma i solitària com la del meu somni.

   L’endemà, vaig estar treballant amb les pedres fent provatures amb vitriol. No em vaig adormir fins a la matinada, i aquest cop, el somni també fou revelador: una avinguda d’aigua m’agafava desprevingut i se m’enduia aigües avall en un intinerari solcat de troncs morts i roques cantelludes, on m’aferrava amb ànsia per intentar aturar-me i poder respirar. Em vaig despertar, amarat de suor, i com un autòmat vaig voler comprovar les traces d’una de les àgates que més m’havien cridat l’atenció: les vetes semblaven haver adquirit recentment unes formes semblants al braç d’aigua que m’havia empaitat durant la nit anterior.

Havia sentit llegendes de pedreres properes a cementiris, que, quan s’escapçaven, oferien en els còdols esmicolats imatges semblant a ossos o calaveres. Em semblaven històries de la vora del foc, fins que, la tercera nit, vaig tenir el somni terrorífic que m’evidencià el que estava passant. Jo caminava per un cementiri, ebri de por, sentint una remor esfereïdora que alçava el volum. Intentava sense èxit trobar la reixa de la sortida, però una empenta fortuïta em precipità a dins d’una fossa. Vaig agafar impuls per sortir-ne, però els meus dits, endurits, semblaven petrificar-se, i també les meves mans... L’endemà el jaspi presentava unes protuberàncies semblants als dits d’una mà...: Sí ho era, encaixava amb el motlle: era la meva mà va reproduïda en la pedra: però cadavèrica, identificable pel meu índex corbat cap a l'interior, un tret congènit de la meva família.

Athanasius Kircher, un jesuita alemany del segle XVII establert a Roma, un savi i grafòman, va escriure una obra compiladora, a la manera d’una cosmogonia, sobre el regne natural, titulada Món soterrani. Hi explica que en l’aiguabarreig d’oceans i volcans, homes, bèsties i dragons conviuen a les cavernes. Els minerals i els metalls hi naixen espontàniament i revesteixen aparences estranyes del éssers vius amb què entren en contacte. Agrupa les pedres amb imatges per temes: de les que tenen figures geomètriques fins a les que reprodueixen lletres de l’alfabet, passant per visions del cel, ocells, quadrùpedes. Explica aquestes formacions de quatre maneres: fortuïtes, per una disposició del terreny que fa de matriu i que petrifica motlles, per un magnetisme que provoca en les pedres formes similars als objectes propers i, finalment per disposicions divines i angèliques. Així catalogava les pedres amb imatges, molt estimades per artistes del barroc tardà com a base de les seves pintures, i que les encomanaven majoritàriament a pedreres italianes. Aprofitaven les sinuositats i arborescències d’àgates, ònixs, marbres per fer quadres amb veladures fantàstiques sota els motius que pintaven.

Nota: il·lustro el post amb fotos impressionants que agafo amb préstec de la web:

http://www.stonesandcrystals.it/fr/department/45/3-Pierres-Imagées.asp

 

8 comentaris:

  1. No estava al cas de Kircher i et dono les gràcies per assabentar-me'n.
    M'ha fet pensar en què el Goethe científic -ara prou desacreditat-, segur que havia llegit a Kircher... Goethe pensava que a la natura no sols hi ha formes estables i espacialment delimitades, sinó formes dins del temps; com aquests ònixs i jaspis capaços de mutar.

    ResponElimina
  2. Un relat molt emocionant! No he pogut evitar pensar en la pareidòlia, o sigui, el fenòmen psicològic que fa que creiem reconèixer formes concretes, sovint cares però també altres patrons, en imatges on hi ha atzar, com ara els núvols.

    De l'Athanasius Kircher en guardo molt bon record, perquè quan era adolescent, veient reproduccions en altres llibres de les il·lustracions dels seus, em feien somiar meravelles.

    ResponElimina
  3. Girbén, que les pedres tenen vida, no és un tòpic, sinó una meravella. Em temo que el vessant científic del Goethe no el conec, però segur que coneixia Kircher, que va ser molt admirat en el seu temps. Sobre el poder i mutació de les pedres imatjades hi ha autèntiques teories delirants, algunes de molt intrigants i imaginatives. He vist algunes obres d'art fetes fent servir la pedra de fons com si fos el mar, el cel. Crec que explicaré més coses sobre això més endavant.

    ResponElimina
  4. Heliopolis,
    No sabia que mirar el cel i veure formes en els núvols tingués una denominació científica. És una paraula molt maca. Gràcies per donar-m'ho a conèixer. Et confesso (i disculpa'm la broma) que quan escrivia al relat també em venien a la memòria les "cares de Bélmez"!!

    ResponElimina
  5. Com sempre, un tema fascinant, Maite! M'ha agradat molt el relat.

    ResponElimina
  6. Marta,

    Gràcies, dona, és només un petit esbòs, ara caldria desenvolupar-lo i fer-lo de molta por, a la manera gòtica!

    ResponElimina
  7. Un relat màgic i torbador, Maite, magnífic!! De petita, m'agradava recollir pedres de vora dels rius o del mar i mirar-hi les formes que per atzar hi havien quedat i fer la meva intepretació infantil d'aquells dibuixos... I si s'hi distingia vagament alguna imatge, com la ciutat del teu relat, el cor m'anava a cent per hora. Estava convençuda que algun personatge encantat l'havia dibuixat, com en els contes de fades i bruixots...

    ResponElimina
  8. Núria,
    Celebro que hagis trobat màgic el relat; de fet el Kircher també hi posava molta fantasia en el seu tractat sobre la natura misteriosa. També he llegit que sobre les pedres imatjades es reproduïen els signes del zodiac i que, fins i tot, espontàniament adquirien les formes del zodiac si s'extreien de les pedreres en funció de la disposició dels planetes i els astres.

    ResponElimina