dissabte, 5 de desembre del 2009

Ficar-se de peus a l'enigma de les formes

Kandinsky deia que tota forma expressa un contingut intern. Un altre clàssic de la teoria de l’art, Rudolf Arnheim, assegurava que les formes tenen unes forces internes invisibles, com si diguéssim uns fils que les tiben. Tots dos no feien més que explicitar una mil·lenària tradició simbòlica que es manifesta secularment en l’art i l’arquitectura.

Se m’acut que una manera de sentir enterament l’atmosfera de les formes per a qui tingui la necessitat de posar-se a crear plàsticament –però encara no gosi– és immergir-s’hi (com es fa per intentar aprendre una llengua).

Si dibuixem un cercle de guix a terra, un quadrat, un rectangle, triangles isòsceles i equilàters... podem suggerir als aprenents d’artífexs que entrin a dins d’alguna de les formes guixades a terra.

La pregunta consegüent és demanar-los què senten a dins de la forma que han triat? Si canvien de proposta, què experimenten en la nova forma. En quina se senten més còmodes? I més incòmodes?

Ara podem presentar un joc d’associació automàtica d’idees enumerant una llista de paraules: per exemple temple, casa, amor, mare, por, desconcert, viatge, masculinitat, mort, jo, l’altre, nit, sexe, parir... L’única consigna és la d’entrar en les formes intuïtivament: no s’hi val pensar-s’ho. És significatiu veure quina forma tria cadascú per identificar-se amb un mateix mot.

Hi ha pintors que no saben pintar si no és ficant-se a dins del que pinten. Els nens també tendeixen a fer-ho espontàniament. M’arrisco a dir que els primers artistes de les cultures indígenes de tots els continents no ho devien fer d’una altra manera –almenys en època de bonança; a l’hivern potser sí que dibuixaven a peu dret sobre les parets de les coves–. A terra, pintaven amb sorres i pigments, amb mans i peus, o amb brotxes gruixudes fetes de pèl d’animal (encara que no hi té gaire relació, ara em ve a la ment la pel·lícula Primavera, estiu, tardor, hivern, del director coreà Kim ki-duk, en què un dels protagonistes dibuixa a terra ideogrames de cal·ligrafia fent servir la cua del seu gat sucada en tinta –és una imatge salvatge, però bella–). Tàpies, Miró, Barceló (per dir-ne de ben coneguts) han pintat alguns dels seus quadres a terra i des de dins, i també ho feien així els escenògrafs vuitcentistes confegint decorats teatrals sobre tela o paper.

En aquest punt pretenia fer un salt sense xarxa per arribar a la forma primigènia: la rodona, el cercle..., que es considera perfecta perquè inclou la idea de totalitat i d’eternitat, espai clos on tot comença i acaba i torna a començar...; i al neguit que suscita el triangle isòsceles, o a la sensació d'estabilitat que manifesta un cub...

Però avui estic una mica engripada i, davant de l’amenaça d’un inoportú rodament de cap, em prendré un paracetamol genèric, que en aquest cas té una forma ovalada, i m'adormiré en un llit rectangular.

 

2 comentaris:

  1. Qué casualidad...!!! Vi esta peli que comentas hace pocos dias!!!
    Preciosa película.
    El ciclo de la vida recreado con enorme fuerza visual y una
    simbología profunda que me impresionó.
    Increíble fotografía, escenario casi teatral, esencial, nada era superfluo...
    El espíritu de las formas y los colores es lo que un artista persigue...
    El lenguaje del arte es la comunicación "inter-espiritual"....

    No subestimes el poder de las formas!!!

    ResponElimina
  2. Bienvenida, Yolanda,
    Sí, la película tiene mucha fuerza, y muestra algo así como la continua oscilación entre la necesidad humana de vivir y también, a menudo, de retirarnos y dedicarnos a la contemplación momentánea.
    Bueno, como siempre, no conviene hacernos demasiado caso en nada (especialmente a nosotros mismos).

    ResponElimina