diumenge, 6 de desembre de 2009

El camp de concentració de Bram, 1939. Diari i fotos de l'Agustí Centelles

A principis del mes de setembre vaig fer una excursió amb bici (de fet, la meva primera excursió en bici) pel canal del Midi, des de Carcassona fins a Bram. Vaig sojornar molt a prop de Bram, a Pezens, en una granja del segle xviii reconvertida en gîte rural. Encara que no vingui a tomb, aprofito un fragment del post per recomanar-la. D’una banda perquè l’edifici ofereix l’oportunitat d’entendre com era la vida dels pagesos (i benestants) del país de l’Aude i, de l’altra, perquè la gent que la porta és extremadament cordial, i l’Évelyne cuina el cassoulet de meravella.

A dins del poble vell de Bram, la disposició en espiral dels carrers serra el vianant dins d’un laberint. Tot i saber que si enfiles cap amunt arribaràs indefectiblement a l’església (ni que sigui per camins inescrutables), t’entra el vertigen de dubtar si seràs capaç d’encertar la sortida. De moment, enlloc no he pogut documentar si aquest model d’urbanisme obeeix a dictats tel·lúrics, o altres fineses, establerts en algun còdex enigmàtic, desat en una vitrina de la sala d’incunables d’una biblioteca recòndita.

Quan vaig visitar Bram, ignorant de mi!, encara no sabia que hi hagués hagut un camp d’exiliats republicans.

Fa cosa d’un mes, vaig voler escoltar la conferència que feia Miquel Berga sobre els escriptors brigadistes de la guerra civil (me’n vaig assabentar en un diari). Va parlar només de l’Orwell (tot i que jo tenia la vaga esperança que també ho faria del Humphrey Slater). Per fortuna, també va ensenyar un bon grapat de fotos de l’Agustí Centelles. I també em va agradar molt que ens expliqués que cada any, per Nadal, l’Agustí enviava un paquet de torrons a la família de Carcassone que li custodiava els negatius de les seves fotografies de la guerra. És una anècdota privada, i potser massa íntima per esbombar-la, però la vaig trobar molt tendra i emotiva. Potser és que aquesta mena de detalls d’agraïment, de gestos de consideració envers favors desinteressats eren molt freqüents en aquella manera d’entendre la vida, i també entre la meva família i la seva xarxa d’amics i relacions... Deu ser que sóc una nostàlgica empedreïda, però jo enyoro molt aquell estil de fer, el reivindico i en la mesura que puc el mantinc.

El 28 d’octubre van inaugurar al Centre d’Art Santa Mònica una exposició que mostra unes fotografies que l’Agustí Centelles va fer durant la seva estada en el camp de concentració de Bram i el diari que escriví.

La setmana passada saltava als mitjans de comunicació una notícia bruta, lletja, sobre la decisió dels fills de l’Agustí Centelles de vendre el seu arxiu fotogràfic al Ministeri de Cultura (òbviament, al millor postor) Aquesta venda significa que l’arxiu pot ser traslladat fora dels països catalans (em penso que al Centelles pare això no li hauria fet gens de gràcia). 

Ahir vaig baixar al final de les Rambles per veure-hi l’exposició.

Les fotografies són de la vida al camp de concentració. Hi estan tancats homes de tota condició: joves o vells, ferms o enfonsats, forners o oficinistes, malalts o encara sans... Centelles els fotografia en el seu dia a dia: mentre es renten, a les latrines, mentre dormen amuntegats. Immortalitza tot el que passa al camp: l’espera pacient i també el desesper. Les figuretes o els vaixells en miniatura que els manetes construeixen per matar el temps, els qui calafaten els taulons dels barracons de fusta. Els dies de festa del camp, les disfresses que els homes s’enginyen amb sutge, tela de cànem, amb el que arrepleguen.

Centelles va estar-s’hi al camp de Bram des de l’1 de març fins al 13 de setembre de 1939. Reprodueixo uns quants fragments del seu diari, que dedica “al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”.

Dia 3 d’abril

“[...] L’aigua és un element escassíssim ací. A les hores que donen l’aigua –dues al matí i dues a la tarda– es formen unes cues amb pots i gibrells que fa feredat. Per la higiene corporal no hi ha res disposat, ací. Per rentar-se cal tenir aigua en algun recipient i després, ajudat per un company que te la vagi abocant, anar-se rentant. Ni dutxes ni fonts. [...]”

Dia 7 d’abril

“Torno a la infermeria. Com si res. No hi ha medicaments de cap mena. Les cures, els metges espanyols, les han de fer a base d’aspirines, purgues, salicilat, quinina i alguna altra cosa que tenen en uns paperets sobre la taula. El govern francès el té completament abandonat, aquest aspecte. Cada dia hi ha defuncions. [...]”

Dia 1 de juny

“[...] Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l’arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment. He pogut comprovar-ho. [...]”

Dia 17 de juny

“[...] Avui hem acabat el laboratori per tirar còpies i ampliacions amb paper bromur. L’ampliadora que va fer en Pujol ha estat perfeccionada. Hem canviat el sistema. Hem construït un tauler movible, hem folrat els departament on dormim, hi hem posat la màquina de 6 x 9 de Pujol sota el prestatge que tenim, hem posat les mantes perquè l’interior quedi fosc i hem fet les primeres proves. [...]”

Dia 28 de juliol

“[...] En els paquets que envien els refugiats no deixen entrar cap revista d’esquerres o senzillament que faci olor de democràcia. Són requisades com si fossin llumins, tot dient, ‘interdit, interdit’. Quin fàstic viure d’aquesta manera. [...]”

Dia 2 de setembre

En efecte, els rumors que Alemanya havia atacat Polònia es confirmen avui per mitjà de la premsa. La guerra ha començat. Nombroses ciutats poloneses han estat bombardejades. França i Anglaterra s’adrecen a Hitler per tal d’arranjar amistosament el conflicte. Es demanen voluntaris als camps de concentració. [...]”.

L’expressió del rostre de cada home fotografiat és prou eloqüent, i no calen més comentaris. 

Avui enterren el Jordi Solé Tura.

 

 

 

 

 

 

17 comentaris:

  1. M'agrada l'etiqueta que hi has posat: gent ferma. Tant per a Centelles com per a Solé Tura. La tristor de la sort de l'obra de Centelles i la malaltia de Solé Tura en contraposició a la seva fermesa i valentia durant la seva vida. Qui hi ha que pugui dir que la vida és justa?

    ResponElimina
  2. Hola, sóc nova, he arribat al bloc per casualitat. Maite, has llegit Slater? T'ha agradat?

    ResponElimina
  3. Hola Marta,
    És cert que la vida sovint és paradoxal i contradictòria, oi?. Quan menys t'ho esperes es capgira el curs aparentment natural de les coses i tot s'espifia. Encara que també hi ha vides molt lineals, com si estiguessin predeterminades...

    ResponElimina
  4. Benvinguda, Montserrat,
    No li he llegit res (encara¿?). Però sí que vaig veure la pel·li. titulada aquí "Traició", on surten el Robert i la Liz Taylor, basada en la seva novel·la "El conspirador". La pel·li la recordo com una història intrigant entre la disciplina de l'espionatge i les relacions personals. La vida de l'Slater em sembla molt interessant i el seu compromís ideològic. Si el llegeixes abans, què et sembla si ens en parles?

    ResponElimina
  5. Hola, Maite, ja sóc aquí!! Des que em vas trucar per dir-me que havies obert el blog que cada dia m'hi connecto... i m'encanta!
    Sí que és trist això del llegat del Centelles. Els tentacles de l'Estat són poderosos i tot ho porten cap a Madrid o Salamanca. Encara hem de patir l'espoli... i tot per uns quants calerons. Ja és veritat, ja que si aixequés el cap el pare Centelles es tornaria a morir... i el pare Millet també! Ai, aquests fills...
    Fins aviat!

    ResponElimina
  6. Hola, Maite: Estic llegint "Los herejes", quan l'acabi us el comentaré. De moment, m'agrada força.
    Fins aviat!

    ResponElimina
  7. Hola Núria!
    Què bé que hi siguis.
    Mira, hi ha qui fa sudokus... Serveix per pensar i tornar a escriure una mica. I hi ha molt d'intercanvi, és interessant.

    ResponElimina
  8. Ah!, molt bé, Montserrat; ja ens diràs el què.

    ResponElimina
  9. Gran evocació d'aquell món aspre fins a dir prou; però que, una generació directa més tard, s'ha reduit a la més abjecta cobejança.
    ¿Què hauria passat si, aquell abandó absolut dels francesos, ara s'hagués tornat voluntat decidida de posseir el llegat de l'Agustí?
    Hauria pogut competir l'espanyol ministeri?
    No... després de morir encara et pot arribar un darrer ultratge de mans de qui ni t'imagines... El maltracte -a vegades- sembla desconèixer tot límit.

    ResponElimina
  10. Sí, Girbén, l'ànim de lucre ho pot empastifar tot, fins i tot les darreres voluntats explícites. Bona pregunta, la que formules... Però em penso que la "grandeur" de l'Estat francès s'estima més passar per alt aquesta etapa de la seva història.

    ResponElimina
  11. Hola, ja he acabat "Els herejes". M'ha semblat tota una troballa. A part de l'originalitat de l'estructura -dues novel.les en una-, formalment m'ha recordat Somerset Maugham. Suposo que Slater el devia llegir molt de jove. Tots dos van ser espies i això els fa uns observadors excepcionals de la realitat. Tots dos són també molt autobiogràfics.

    La prosa flueix molt bé, és florida però no hi sobra res, però el que m'ha sorprès més agradablement és que, pel meu gust, Slater troba l'equilibri entre la novel.la d'idees i la novel.la d'aventures. La primera part és fosca i truculenta, com l'època que descriu. A la segona part, la de la Guerra Civil, els personatges estan molt ben dibuixats, tenen força i es debateixen entre dilemes morals universals: la lleitat a les ideologies i els lligams emocionals, l'amistat i la traició...

    I el fet que Slater sigui extranger, que a la guerra "nomès" s'hi juguès la vida i els ideals, sense implicacions familiars o de pais, li dona una frescor molt saludable per a la literatura.

    Finalment, comentar que la primera part m'ha fet pensar en "El hereje" de Delibes, escrita anys desprès.

    ResponElimina
  12. Hola, Montserrat,
    Celebro molt la teva visita i el teu comentari.
    Em temo que no conec en Maugham, però aviat m'hi documentaré. El que expliques em confirma la meva intuïció. Pel poc que en sé, l'Slater era molt jove quan va venir de brigadista (per tant, segur que és fresc el que va escriure). Vaig llegir en un article al diari que, més tard, al seu país, ell va formar part d'una mena de servei d'intel·ligència o informació, i explicava a grans trets en què consistia la seva feina. Que curiós que et recordi a "El hereje" de Delibes! M'has d'explicar per què. Jo el vaig llegir fa un grapat d'anys, però no em va entusiasmar gaire (m'esperava una altra cosa). Ostres!, moltíssimes gràcies pel teu comentari. És fantàstic l'intercanvi que s'arriba a produir en els blocs. Seguim parlant, si així ho vols.

    ResponElimina
  13. Hola, Marta i companyia: Aquests dies he d'estar pendent dels grans de la família i no tinc massa temps per l'internet.

    Si aquesta novel.la del Slater em va recordar el Delibes suposo que va ser perquè "El hereje" de Delibes va ser la primera obra de ficció que vaig llegir on es denunciaven sense pèls a la llengua les barbaritats i abominacions comeses per l'Església catòlica en nom de la fe. Amb la mateixa crudessa.

    Del Slater m'ha agradat molt la seva capacitat de recrear atmosferes i introduir-hi al lector fàcilment.

    Era jove quan va venir com a brigadista, tenia 30 anys, però quan va escriure la novel.la ja en tenia 40. Quan parlava l'altre dia de la frescor suposo que em referia a que ell es va estalviar la part "fraticida" de la guerra. Al no tenir família ni amics aquí (només camarades, que no és poc), es va poder prendre una distància que, a parer meu, és el que dona frescor a la narració.

    Sobre la seva misteriosa biografia, a la web de Galaxia-Guteberg hi ha un pdf amb els fets més destacats, cronológicament. Llàstima que l'època més interessant, la que el va tornar a portar a Espanya als anys 50, és un gran buit. En plena guerra freda...

    Salutacions, bona entrada d'any i us seguiré llegint.

    ResponElimina
  14. Disculpa t'he dit Marta en comptes de Maite. Porto uns dies una mica complicats.

    ResponElimina
  15. Ei, hola Montserrat!

    Lamento que tinguis delicats els grans de la família. Marta, Maite..., són noms molt propers... no cal que t'amoïnis. Sí, coincideixo amb tu que la vida de l'Slater dels anys 50 devia ser molt difícil, però molt novel·lesca. Si vols, aquí pots penjar-hi un post sobre el tema quan vulguis (només cal que traspassi el comentari a una nova entrada de post). Moltes gràcies per les teves aportacions tan sucoses. M'intriga el que m'has explicat: entraré a la web de la GG.

    ResponElimina
  16. Centelles enviava torrons a la família de Carcassonne perquè sapiguéssin que encara era viu i que quan pogués aniria a buscar les fotos. Els seus fills ho han explicat algunes vegades, i també el compromís que suposava guardar aquests negatius.

    ResponElimina
  17. Ep!, molt bo l'aclariment, gràcies. Només qui ha viscut la guerra, o l'ha estudiat a fons, o l'hi ha explicat una bona font, entén clarament i a la primera tot l'entramat de senyals, secrets, codis que s'han de fer servir en les situacions límit que comporta una guerra o una postguerra. En prenc nota.

    ResponElimina