El camp de concentració de Bram, 1939. Diari i fotos de l'Agustí Centelles

A principis del mes de setembre vaig fer una excursió amb bici (de fet, la meva primera excursió en bici) pel canal del Midi, des de Carcassona fins a Bram. Vaig sojornar molt a prop de Bram, a Pezens, en una granja del segle xviii reconvertida en gîte rural. Encara que no vingui a tomb, aprofito un fragment del post per recomanar-la. D’una banda perquè l’edifici ofereix l’oportunitat d’entendre com era la vida dels pagesos (i benestants) del país de l’Aude i, de l’altra, perquè la gent que la porta és extremadament cordial, i l’Évelyne cuina el cassoulet de meravella.

A dins del poble vell de Bram, la disposició en espiral dels carrers serra el vianant dins d’un laberint. Tot i saber que si enfiles cap amunt arribaràs indefectiblement a l’església (ni que sigui per camins inescrutables), t’entra el vertigen de dubtar si seràs capaç d’encertar la sortida. De moment, enlloc no he pogut documentar si aquest model d’urbanisme obeeix a dictats tel·lúrics, o altres fineses, establerts en algun còdex enigmàtic, desat en una vitrina de la sala d’incunables d’una biblioteca recòndita.

Quan vaig visitar Bram, ignorant de mi!, encara no sabia que hi hagués hagut un camp d’exiliats republicans.

Fa cosa d’un mes, vaig voler escoltar la conferència que feia Miquel Berga sobre els escriptors brigadistes de la guerra civil (me’n vaig assabentar en un diari). Va parlar només de l’Orwell (tot i que jo tenia la vaga esperança que també ho faria del Humphrey Slater). Per fortuna, també va ensenyar un bon grapat de fotos de l’Agustí Centelles. I també em va agradar molt que ens expliqués que cada any, per Nadal, l’Agustí enviava un paquet de torrons a la família de Carcassone que li custodiava els negatius de les seves fotografies de la guerra. És una anècdota privada, i potser massa íntima per esbombar-la, però la vaig trobar molt tendra i emotiva. Potser és que aquesta mena de detalls d’agraïment, de gestos de consideració envers favors desinteressats eren molt freqüents en aquella manera d’entendre la vida, i també entre la meva família i la seva xarxa d’amics i relacions... Deu ser que sóc una nostàlgica empedreïda, però jo enyoro molt aquell estil de fer, el reivindico i en la mesura que puc el mantinc.

El 28 d’octubre van inaugurar al Centre d’Art Santa Mònica una exposició que mostra unes fotografies que l’Agustí Centelles va fer durant la seva estada en el camp de concentració de Bram i el diari que escriví.

La setmana passada saltava als mitjans de comunicació una notícia bruta, lletja, sobre la decisió dels fills de l’Agustí Centelles de vendre el seu arxiu fotogràfic al Ministeri de Cultura (òbviament, al millor postor) Aquesta venda significa que l’arxiu pot ser traslladat fora dels països catalans (em penso que al Centelles pare això no li hauria fet gens de gràcia). 

Ahir vaig baixar al final de les Rambles per veure-hi l’exposició.

Les fotografies són de la vida al camp de concentració. Hi estan tancats homes de tota condició: joves o vells, ferms o enfonsats, forners o oficinistes, malalts o encara sans... Centelles els fotografia en el seu dia a dia: mentre es renten, a les latrines, mentre dormen amuntegats. Immortalitza tot el que passa al camp: l’espera pacient i també el desesper. Les figuretes o els vaixells en miniatura que els manetes construeixen per matar el temps, els qui calafaten els taulons dels barracons de fusta. Els dies de festa del camp, les disfresses que els homes s’enginyen amb sutge, tela de cànem, amb el que arrepleguen.

Centelles va estar-s’hi al camp de Bram des de l’1 de març fins al 13 de setembre de 1939. Reprodueixo uns quants fragments del seu diari, que dedica “al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”.

Dia 3 d’abril

“[...] L’aigua és un element escassíssim ací. A les hores que donen l’aigua –dues al matí i dues a la tarda– es formen unes cues amb pots i gibrells que fa feredat. Per la higiene corporal no hi ha res disposat, ací. Per rentar-se cal tenir aigua en algun recipient i després, ajudat per un company que te la vagi abocant, anar-se rentant. Ni dutxes ni fonts. [...]”

Dia 7 d’abril

“Torno a la infermeria. Com si res. No hi ha medicaments de cap mena. Les cures, els metges espanyols, les han de fer a base d’aspirines, purgues, salicilat, quinina i alguna altra cosa que tenen en uns paperets sobre la taula. El govern francès el té completament abandonat, aquest aspecte. Cada dia hi ha defuncions. [...]”

Dia 1 de juny

“[...] Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l’arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment. He pogut comprovar-ho. [...]”

Dia 17 de juny

“[...] Avui hem acabat el laboratori per tirar còpies i ampliacions amb paper bromur. L’ampliadora que va fer en Pujol ha estat perfeccionada. Hem canviat el sistema. Hem construït un tauler movible, hem folrat els departament on dormim, hi hem posat la màquina de 6 x 9 de Pujol sota el prestatge que tenim, hem posat les mantes perquè l’interior quedi fosc i hem fet les primeres proves. [...]”

Dia 28 de juliol

“[...] En els paquets que envien els refugiats no deixen entrar cap revista d’esquerres o senzillament que faci olor de democràcia. Són requisades com si fossin llumins, tot dient, ‘interdit, interdit’. Quin fàstic viure d’aquesta manera. [...]”

Dia 2 de setembre

En efecte, els rumors que Alemanya havia atacat Polònia es confirmen avui per mitjà de la premsa. La guerra ha començat. Nombroses ciutats poloneses han estat bombardejades. França i Anglaterra s’adrecen a Hitler per tal d’arranjar amistosament el conflicte. Es demanen voluntaris als camps de concentració. [...]”.

L’expressió del rostre de cada home fotografiat és prou eloqüent, i no calen més comentaris. 

Avui enterren el Jordi Solé Tura.