dilluns, 30 de novembre de 2009

La Katherine Mansfield pren un te en el sofà cubista

Les senyores del grup de Bloomsbury em provoquen tanta atracció com aversió. Deu ser que el pas dels anys m’encongeix la mitomania i m’esmola la visió crítica respecte dels artistes admirats. Imagino la Virgínia Woolf i la Katherine Mansfield prenent el te assegudes en sofàs cubistes, sota una pintura de la Dora Carrington que guarneix el pany de paret, abillades amb vestits de seda d’un patronatge balder per sota els genolls encreuats de cantó.

En alguna carta Virgínia confessa que la Katherine li cau molt malament quan la coneix. Però, més endavant, arriben a apreciar-se tant que, quan la Mansfield mor, la Woolf lamenta dolorosament en el seu diari: “Segurament teníem alguna cosa en comú que no trobaré mai més en ningú altre”.

M’imagino la Virgína com una dona de maneres elegants i gustos exquisits. Alhora, un personatge en pugna permanent entre el seu origen aristocràtic i la seva filiació als nous corrents revolucionaris i feministes. Dels seus llibres, particularment celebro Al far, i em reconforta rellegir Una cambra pròpia per la seva intel·ligència i lucidesa per identificar els entrebancs que dificulten la creació artística en les dones.

És probable que les senyores de Bloomsbury fossin majoritàriaments estirades, neuròtiques i classistes... però això sí: infinitament seductores... (del narcisisme dels homes del clan ja en parlaré un altre dia [la Mansfield l’ironitza finament en més d’una narració] –o és que deu ser connatural als artistes amb talent, especialment mascles?–), però, més enllà de si elles eren unes “pijes rebels” de la divine left, el que de debò importa és que van escriure textos genials i, que, per fer-ho, potser van haver d’interpretar unes vides que, en certs aspectes, havien de combregar amb la seva genialitat, tot i que sovint esdevingueren perillosament autodestructives.

Mansfield morí molt jove, als trenta-quatre anys, a causa de la tuberculosi (que, dit de passada, sempre m’ha semblat una malaltia molt intel·lectual –confio que em disculpareu la frivolitat–). Va deixar, però, força obra en la seva curta vida.

No fa gaire vaig voler llegir els seus contes complets. No pas perquè l’entengui com una icona feminista de lectura obligatòria per a qualsevol dona amb ínfules culturals, sinó sobretot perquè m’encuriosia (ho haig d’admetre) la vena esotèrica que la menà a militar en la Teosofia de la madame Blavatsky.

Els contes de la Mansfield em desassosseguen. Per com els escriu i pel que hi explica (o pel poc que explica). En realitat, tenen una aparença anodina: vull dir que gairebé no hi passa res. Llegint-los tinc la sensació que totes les dones o els homes que hi surten s’assemblen; que tots els nens són els mateixos nens; que tots els matrimonis són idèntics. Aparentment Mansfield no es preocupava gaire per singularitzar els seus personatges. Això no li resultava essencial.  Tampoc embastava grans trames argumentals: en prescindia. En canvi, un petit paràgraf aparentment superflu, irrellevant, desvetlla una situació esgarrifosa en un paratge idíl·lic de la campanya anglesa, tot i que el final gairebé mai no comporta cap desenllaç significatiu.

Alguns dels seus contes parlen de coses tan etèries com l’amistat entre artistes (Je ne parle pas français, Psicologia), d’infidelitats imaginades (Felicitat), de l’amor en estat pur (Feuille d’album), i d’altres són molt tristos (La nena que estava cansada) –que em remet a alguna història naturalista de la Víctor Català–, o Les filles del difunt colonel, sobre la mort dels pares i el sentiment d’orfanesa...

Mentre els llegia, però, no vaig saber-hi trobar gaires traces teosòfiques, si no és que, de tant en tant, algun personatge interpreta els seus somnis, o bé la contundent presència de la naturalesa (a l’estil dels escenaris orientals del kabuki) en les seves històries.

També pot ser que la Isis de la Blavatsky no m’hagi permès treure-li el vel...  No puc fer altrament que pagar el tribut de ser una descreguda contumaç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada