diumenge, 1 de novembre de 2009

“L’omertà”, o el silenci dels galifardeus

Els exfiscals Carlos Jiménez Villarejo i José Maria Mena han advertit en respectives entrevistes a Catalunya Ràdio i a RAC1 que és necessari que no quedi impune cap ni un dels casos de corrupció que s’estan destapant a Catalunya i arreu.

La justícia –i això ho dic jo– ha d’arribar sense vacil·lació fins a les arrels més fondes de qualsevol trama criminal, i qui l’hagi feta, l’ha de pagar: tant si és un ínclit membre de la burgesia, un obès exconseller del Govern, un poll ressuscitat del sector immobiliari o un funcionari corrupte que té aprovat el nivell C.

Villarejo i Mena insten polítics i juristes perquè, aquest cop, s’atreveixin a fer net. Ja n’hi ha prou de mantenir equilibris de cortesia entre partits opositors per evitar que es donin a conèixer maniobres fosques –o clarament mafioses (la terrible omertà)– dels uns i dels altres, que clamen al cel i que ens planen silenciosament al damunt. L’oasi català està empastifat de fems fins al capdamunt de l’última palmera datilera. I si no s’hi posa remei aviat, el descrèdit envers la classe política de qualsevol partit serà tan profund que ja no tindrà remei i, aleshores, ja cal que ens calcem!

Avui he sentit a la ràdio que alguns polítics s’exclamaven perquè al diari sortien fotos d’en Macià Alavedra i d’en Prenafeta emmanillats. Aquests comentaristes es queixaven que els prohoms van ser tractats com si fossin “terroristes”. Caram...

¿Que no és pas terrorisme embutxacar-se milers i milers d’euros provinents de la gent de bona fe? Jo, quan pago els meus impostos, vull que els meus diners serveixin per garantir la continuïtat i millorar la qualitat de la cosa pública (res publica). Si es demostra que diners dels ciutadans han anat a petar a les butxaques llardoses d’uns quants poca-soltes, exigeixo que tornin fins al darrer cèntim, que els tanquin a la presó i que compleixin estrictament la pena que els pertoqui.

¿Que no és pas terrorisme requalificar uns terrenys destinats a fer-hi equipaments públics (zones verdes, poliesportius, llars d’avis...) per convertir-los, per exemple, en una illa de pisos a preus de mercat (és a dir de “mercat-impossible-per-a-qualsevol-mortal-que-visqui-del-seu sou”)? Així, el constructor i el promotor d’aquesta pisets, en correspondència amb aquest petit favor de no-res ingressaran una quantitat ingent en una obscura fundació. El resultat és que aquests dinerets en part finançaran el partit de torn i, en part, engrossiran sospitosos comptes corrents oberts en bancs suïssos.

Esclar que em tempta engegar-ho tot a pastar fang, clavar una artística botifarra a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, esbotzar la tele amb un bat de beisbol fins a fer-ne miques...

Però, un cop he deixat anar la mala bava per descarregar la fel, m’adono que un pensament constant em reconcilia amb mi mateixa. Doncs sí, en una nit com aquesta, mentre torro unes quantes castanyes que em menjaré per honorar les ànimes dels meus estimats que ja no hi són, el vull deixar per escrit:  per bé que quatre o quatre-cents desgraciats s’entestin a demostrar-ho, mai no m’empassaré allò “que l’ocasió fa el lladre”. Em sembla una expressió funestament determinista i conservadora. No; només els lladres de mena aprofiten l’ocasió per robar. Les persones amb principis ètics i honestos –també si es dediquen a la política– saben mantenir-los fins al dia que es morin i, tal vegada, fins i tot moriran per mantenir-los.

Avui, nit de la Castanyada, el meu record més sentit per a tots els qui vau morir defensant una manera de viure més lliure, honrada, humana i igualitària, que no ens deixarem malbaratar per cap indigne politicastre o pocapena de cognom il·lustre.

 

 

 

 

4 comentaris:

  1. Sí, brindem pels (pocs) que tenen principis... Jo tampoc em crec això de l'ocasió fa el lladre, és molt còmode aferrar-se a aquesta excusa, per fer creure falsament que tots som igual de mesquins.

    Això de la botifarra a la plaça Sant Jaume és una bona idea...

    ResponElimina
  2. Hi ha polítics honrats? Cada cop ho dubto més. Aquí hi ha una cosa molt clara: l'Estat té un contingut de classe, i ara, com sempre, no deixa de ser patent. Aquest és un comentari que no és gens políticament correcte, ja ho sé.

    Mirem una mica cap enrere: en l'època de l'Estat absolut el poder aparentment el detenia el rei, que, es pensava, l'exercia d'una manera imparcial arbitrant entre els diferents grups socials (a partir d’aquí va sorgir un imaginari i una autorepresentació del sistema social que encara roman a través de les monarquies constitucionals i parlamentàries). Això era realment una fal•làcia perquè la que autènticament detenia el poder polític en última instància era la noblesa, que gràcies a la monarquia mantenia el feudalisme, una noblesa que ja al final de l'Antic Règim es va anar escudant, en el seu imparable procés de decadència social, rere l'estructura de l'Estat absolut per compensar l'imparable ascens de la burgesia. I així van venir la revolució francesa i les de la primera meitat del dinou.

    Doncs bé, ara tenim un estat al servei de la burgesia o, si ho preferim, de la plutocràcia i de les multinacionals, a les quals els polítics reten acatament. La corrupció que tenim ha estat sempre la mateixa i va associada indissolublement al caràcter plutocràctic o burgès de l'estat, a la rapacitat d’una classe amb els diners de tots (els polítics nostres, malgrat tot, no són pròpiament els autèntics plutòcrates: ells porten a terme els seus afers i es beneficien de les engrunes, de les escletxes que els deixa un sistema on els fòrums de decisió estan molt allunyats dels centres de poder formals).

    Però no hi ha res nou sota el sol: la història de la premsa de l'Europa liberal vuitcentista està plena de casos de corrupció. I el desencant per la corrupció del sistema democràtic liberal, no ho hem d'oblidar, va continuar al segle XX i va ser una de les causes de l'ascens del feixisme després de la Gran Guerra (la Gran Guerra, sí: voleu més engany al poble que el de les burgesies nacionals i el de les monarquies imperants que per defensar els seus interessos econòmics van enviar deu milions d'homes a la mort!!).

    I avui, igual que abans, també partim d'una fal•làcia a l'hora de representar l'Estat en el sentit que se’ns ven que el poder està en mans del poble a través de la democràcia, un poble que mitjançant eleccions periòdiques treu i posa a qui vol i que fiscalitza els governants que surten del seu si i impedeix la desviació de poder. I res més lluny de la realitat.

    Però, per què es destapa la corrupció? Actualment, i això passa des de començaments del dinou, hi ha una societat estructurada a partir de l’opinió pública, amb molt de pes de les classes mitjanes (això pot canviar, sí). Som nosaltres, les classes mitjanes, com aleshores, les que ens escandalitzem dels casos de malversació de cabals públics, de suborn, de tràfic d'influències, de prevaricació, d’indefensió, de desviació de poder, de dicotomia, de robatori en definitiva, però tot això existeix des de l'adveniment de l'Estat liberal. Res de nou doncs sota el sol en aquest sentit. I abans, en altres èpoques, ja va existir però d'una altra manera, perquè no hi havia els controls dels mèdia ni els propis mecanismes de l'Estat liberal, uns mecanismes (constitució, drets polítics, drets humans, llibertat de premsa, independència del poder judicial...) que en si, ben aprofitats, potser podrien contribuir a atenuar la cobdícia dels governants i dels més rics... Si hi ha aquestes mecanismes, no ho hem d'oblidar, és perquè la democràcia actual també (pot costar creure-ho!) és fruit d'una utopia liberal que al seu moment va voler fundar un ordre nou, una ideologia que al seu si porta un germen d’alliberació per a l’home. Sí, això va ser així, en la meva modesta opinió. Des d'aquí, dia del 20 de novembre, vull recordar tots els insurgents liberals (liberals, no socialistes) que van lluitar contra l'absolutisme i que mai recordem: Torrijos, Riego, Espronceda, Mariana Pineda..., i molts altres que poquíssima gent coneix.

    ResponElimina
  3. Caram Rastignac, has fet tot un tractat d'història! Per entendre on som, hem de conèixer les raons històriques que ens hi han dut.
    Sovint penso que el fet que es destapin corrupcions, escàndols polítics, respon a objectius que van més enllà del que els mèdia ens expliquen. Cal mirar la lletra menuda del que ens informen els mitjans de comunicació. Actualment els ciutadans no tenim una visió gens idil·líca del la política i, en general, dels sistems de govern. Amb tot, en general sí que som conscients del que representa defensar l'Estat de dret, la democràcia constituciona, etc, en absència d'altres fórmules llibertàries, col·lectivistes, socialistes utòpiques que ja la maquinària economicista es va encarregar de dilapidar i d'eradicar de la ideologia dels joves.

    ResponElimina
  4. Evidentment hi ha una utlització interessada dels mèdia i de certs mitjans com la fiscalia com a resultat de la batalla partidista que hi ha en el propi sistema, però en si tant els mateixos mèdia com per exemple la mateixa fiscalia tenen un pes específic i certa autonomia que els permet anar destapant casos de corrupció «de motu proprio», no obeint sempre a interessos merecenaris. Crec.

    ResponElimina