diumenge, 25 d’octubre de 2009

EL DISCRET ENCANT DE LA TIPOGRAFIA GÒTICA PER ALS NAZIS

L’art mai no és innocent. En virtut d’una alquímia obtinguda de les vivències de l’artista, del que vol expressar (o n’és capaç), i del moment i el lloc en què li ha tocat viure, sorgeix qualsevol tipus d’art. Bella o aplicada... o de la mena que sigui.

Entenc la tipografia com una bella art aplicada. No puc fer-hi més: em ve d’una estricta deformació professional. I, a més, la tinc per una art no gens ingènua. Més enllà del que ens adonem, la tipografia ens penetra imperceptiblement (i impúdicament) en les ninetes i en les neurones.

Per exemple, en disseny gràfic i publicitat les lletres de pal sec (se’n diuen així les que tenen elspals –la lletra A en té tres, de pals– sense cap gràcia o sèrif –és a dir el traç decoratiu del final de les astes de determinades lletres– (tot i que poden ser enginyoses, divertides; fins i tot poden servir per explicar acudits...) s’associen a un tarannà més informal, juvenil... així, és freqüent veure com determinades empreses o institucions originàriament conservadores (Marks & Spencer, la Tate Gallery) canvien sobtadament la seva imatge corporativa adoptant lletres de pal sec quan pretenen arribar a un públic (en teoria) més jove, obert, liberal... Tot sigui per ampliar la clientela!!

Sobre aquest fenomen tipogràfic i d’altres, en el llibre La història secreta de les lletres, Loxley dedica un dels articles més interessants per explicar-nos l’obsessió a l’Alemanya dels anys 20 per mantenir la vigència de la tipografia gòtica basada en l’escriptura monàstica que s’havia fet servir des de Gutenberg, concretament la lletra Fraktur (el seu nom ve de fractus, que vol dir línia recta trencada).

La qüestió esdevingué política: hi havia els qui defensaven l’ús de les tipografies romanes, com ara els dissenyadors de la Bauhaus (que preferien la romana de pal sec), i els qui consideraven que la tipografia Fraktur era més identitària, genuïna, més “ària”.

I tot i que a Goebbels, sent ministre de propaganda, li agradava la tendència moderna en l’art i, per tant, la lletra de pal sec (tipografies futuristes, etc.), potser perquè, com a propaganda per als jocs olímpics s’esqueia molt bé com a vincle amb el classicisme romà, rebé instruccions molt clares de no fer-la servir. Hitler va crear una mena d’inspecció de la puresa de l’art germànic en el disseny, la Bund Heimatschutz, l’Associació per a la Protecció de la Pàtria, un cos dedicat a preservar el que es considerava l’estil germànic pur en l’art i el disseny.

Però, curiosament, cap al 1941 els nazis van decretar que, a partir d’aleshores, s’adoptarien les tipografies romanes. Es desconeix el motiu d’aquest canvi de tendència. N’hi ha qui diu que un dia, mentre Hitler fullejava un llibre en hebreu va descobrir horroritzat una certa semblança entre les lletres gòtiques i els caràcters hebreus, i que per això decidí prohibir l’ús de les gòtiques.

D’altres creuen que es van incorporar les tipografies romanes segurament per facilitar l’extensió de la cultura alemanya en cas de victòria i la seva llegibilitat entre els països vençuts (no cal dir que la tipografia gòtica no és gaire agraïda per a la lectura). Sembla ser també que els pilots alemanys es queixaven que la lletra gòtica no era gaire llegible des de l’aire en els senyals per als avions.

Encara que no sembli més que una anècdota, em penso que és prou significativa per il·lustrar el poder invisible que exerceixen molts elements –aparentment atzarosos– del nostre entorn i com ens van soscavant sense que ens adonem ni poc ni gens. I des d’aquí llenço la idea que potser convindria que algú, algun dia, estudiés les tipografies que republicans i feixistes van fer servir en els seus respectius materials gràfics, cartells, etc. durant la guerra civil espanyola.

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada