diumenge, 18 d’octubre de 2009

LA VIDA SECRETA DE LES LLETRES I ALTRES XAFARDERIES

Enceto el bloc amb un post sobre tipografia, aquest art semihermètic d’inventar-se lletres i de compondre textos per fer-los bonics i llegibles... La tria del tema no obeeix a cap afany de pretenciosa especialització. De fet ve a tomb perquè fa poc em va caure a les mans un llibre titulat (en castellà) La vida secreta de las letras. Hi ha troballes, rares, escasses, que provoquen una inusual alegria i que vols compartir amb qui et segueixi la veta.

Buscant aquest llibre al catàleg de biblioteques de la Diputació, vaig descobrir que, a Barcelona, no el tenien enlloc. Em va semblar inaudit, i més encara que a la província només el tinguessin en una biblioteca de Tona. Amb tot, gràcies al préstec interbibliotecari el vaig aconseguir amb prou celeritat. L’ha editat Campgràfic, de València, i des d’aquí aprofito l’ocasió per felicitar-los per la bona feina que fan per recuperar l’art de la bona edició.

El rar exemplar de què us parlo és de Simon Loxley, tipògraf i professor. Així, d’entrada, el títol em va resultar la mar de suggerent. Vaig pensar que potser tractava les lletres sota un punt de vista esotèric: el seu valor cabalístic en l’alfabet hebreu; les lletres que es fan servir en els rituals d’iniciació masònica; el significat de la lletra E a l’oracle de Delfos, segons prova d’explicar Plutarc als seus Moralia... Però aviat vaig constatar que l’autor narrava anècdotes ocultes, històries inversemblants –també intimitats, quasi xafarderies– de famosos creadors de tipus de lletres.

Pel que es veu –ho ho descobert en aquest llibre– no és gens infreqüent entre els tipògrafs llençar a mar (o a l’aigua, en general) les seves creacions. I no em refereixo pas a un sentit metafòric. L’acte de desprendre’s d’un objecte que suscita una forta càrrega emotiva llençant-lo al mar o a les aigües d’un riu té un no sé què d’ingenu i alhora sagrat. Llençar a les aigües: tornar a l’element original per excel·lència... I també exercir la voluntat desesperada de fer desaparèixer, d’eliminar, de deixar de veure l’objecte pertorbador... oferint-lo com un sacrifici, en una acció transgressora i alhora destructiva.

Doncs bé, Cobden Sanderson, un tipògraf i enquadernador amic de William Morris, i afí al moviment Arts & Crafts –i socialista–, ho dugué a terme al peu de la lletra. Cobden va llençar –concretament al Times– els tipus dissenyats per ell i per Emery Walker, el seu soci. I amb aquest acte culminava una relació tortuosa i ambivalent entre els dos homes i impedia que ningú més pugués fer servir els tipus.

Sanderon, que estava molt deprimit per causa de la guerra i segurament altres causes personals, l’any 1916 escrigué en el seu diari aquestes estranyes línies:

I ara estic en guàrdia, i només llenço tipus, i enllà del pont... He de comprovar que no hi hagi ningú a prop o que estigui mirant. Aleshores, una capsa plena per damunt de l’ampit, i després el xipolleig audible i visible. Una nit quasi havia llençat els tipus damunt d’un bot, un altre perill, que aparegué d’improvís sota del pont! Cada nit tenia por que algun policia o un altre oficial que vigilés el pont em preguntés —algun cop em vaig topar amb grups de policies— què duia a la capsa. Fins ara no m’han descobert, però, amb vista a les nits properes prevec innombrables possibilitats que assetgen en racons obscurs, i serà un miracle si se n’escapa de tots. Ho faig absolutament “per a mi mateix”; ningú no m’ajuda, no confio en ningú. No ho sap ningú, ni l’Alice o l’Albert, i encara menys l’Annie (la seva dona).”

Sabreu disculpar la traducció de la traducció, que efectivament sona molt estranya. Amb tot, sobra cap més comentari. Però no va ser l’únic professional de la tipografia que es veié empès per aquesta mena de rampell romàntic.

Un altre tipògraf i dissenyador gràfic, Charles Ricketts (1866-1931), suís, per a més indicació, que havia començat fent xilografies (gravats en fusta), i dissenyà l’escenografia per a la Salomé d’Oscar Wilde, també va llançar al Times uns tipus que havia dissenyat, a fi que no caiguessin a mans d’un seu enemic (de qui malauradament no tinc notícia de qui era).

I encara un altre: tres anys després de la mort de Lucien Pissarro, el pintor impressionista, la seva sòcia i vídua Esther també va llençar per raons que desconec tots els tipus i punxons de la impremta que regentava amb el seu marit, aquest cop al canal de la Mànega.

Ignoro si un fenomen semblant s’ha produït a prop de casa... En tot cas, m’imagino l’Eudald Canibell que surt de la biblioteca Arús serrant contra el pit una capseta de fina marqueteria que conté els tipus gòtics Tortis. Espera la nit, i els llença al Besòs, o bé a l’espigó del trencaones, a la Barceloneta... I així evita que les seves lletres il·lustrin un vulgar anunci de xarop contra la tos, de raticida, o, encara pitjor, de supositoris.

És una bonica estampa imaginar-se el fons del Times com l’etern repòs de restes de neveres esventrades, escleròtiques rodes de bicicleta i, a dins de l’artística capseta de fusta, sota una espessa capa de llot, una magnífica col·lecció de tipus de plom que, en algun moment, s’han combinat infinitament per crear pilots de paraules per expressar idees brillants o acudits vulgars.

Per cert, la imatge inicial que il·lustra el post és la reproducció de la primera pàgina de la Bíblia creada en la impremta i amb la tipografia de Cobden Sanderson (altrament dita, la Bíblia de Doves Press, que era el nom de la impremta). En les seves edicions evitava les il·lustracions, i tan sols feia servir guarniments tipogràfics: fixeu-vos en la lletra i, allargada infinitament sense cap mirament.

 

 

2 comentaris:

  1. Quina imatge tan bonica, les lletres fent una vida secreta al fons del mar i dels rius... Tot això que expliques és molt interessant.

    Felicitats pel bloc, Maite!

    ResponElimina
  2. Quant a tipografia, comento com a curiositat que vaig llegir fa temps que en els primers anys de la impremta alguns llibres, a més a més de per el seu contingut, de vegades eren valorats també per la claretat i bellesa de la forma de les lletres, i un clar exemple en va ser "El Somni de Polifil", de Francesco Colonna, Venècia, 1499, publicat per una impremta del gran Aldus Manutius. Ara bé, el llibre tenia una bella tipografia, però el contingut era terriblement complicat!

    ResponElimina