dimarts, 20 d’octubre de 2009

“THE SERVENT” DE LOSEY, O L’EXERCICI SUBTIL DE LA VIOLÈNCIA

A la Filmoteca de Barcelona han tingut l’encert de dedicar un cicle a Joseph Losey amb motiu del centenari del seu naixement. Per variar, l’han anomenat “Redescobrim Losey”. Darrerament sembla que els articulistes no sàpiguen fer més que “redescobrir”, “revisitar”, “repensar”, “reinventar” tal o tal personatge o moment històric (insistentment hi afegeixen el prefix -re) per comptes de dir, ras i curt, que el que tots volem i necessitem és recuperar els clàssics. Potser és que ens fa vergonya admetre que en molts casos ens estimem més els creadors d’abans que molts dels nostres contemporanis?

M’hi vaig arribar per no perdre’m El servent. I vaig constatar novament el que experimento davant les pel·lícules de Losey. El seu cinema és tan exquisit que es manté tan modern i contemporani com quan el va fer, a principis dels seixanta o setanta.

Els actors, tots ells insuperables i, en aquell moment, molt joves: Dirk Bogarde, James Fox, Sarah Miles, Wendi Craig, etc. El Harol Pinter va ser-ne el guionista, i surt un moment en el film fent-hi un “cameo”.

La pel·lícula mostra la relació que s’estableix entre un servent (una mena de majordom) i l’home que el contracta. La situació s’esdevé als principis dels anys seixanta en una casa victoriana d’un bon barri presumiblement de Londres, i ja ens emmarca, de bon començament, un escenari amb un passat espès. Tot i que el jove propietari –un James Fox elegantíssim, un dandi– esmerça els seus diners a fer-hi obres amb la intenció de modernitzar-la (com si vulgués eradicar segles d’història sota una capa de pintura), dins de la casa i de la ment dels qui hi  viuen perviuen els models de relació entre classes socials de l’època victoriana. Com llavors, les relacions de poder i de dominació sovint –per no dir sempre– emmascaren alhora la submissió i el servilisme de qui s’erigeix com a dominador. Com en un permanent joc d’opòsits: el ying i el yang, el negre i el blanc, la claror i la foscor, el masculí i el femení, l’un no funciona sense l’altre, units tots dos en un lligam indissoluble.

El servent, interpretat per un Dirk Bogarde magistral, d’una manera imperceptible teixeix al voltant de James Fox una teranyina basada en la seducció i el desig. El servent esdevé subtilment l’amo de la casa i del seu propietari en un fi exercici de desplegament territorial i sexual. Es van creant dependències perverses entre els personatges i les seves companyes, fins que s’arriba a un punt sense retorn. I mentre veig el film constato que, en algun moment de la vida, a molts humans ens tempten aquesta mena de relacions –vora el cantó fosc i salvatge– que es basen més aviat en el que no es diu que en el que es diu, en el que se sobrentén o es dóna per fet. I penso que les persones ens trobem mútuament, coincidim, perquè uns atzars misteriors ens acosten i, al mateix temps, ens allunyen d’altres i que, encara que ens sentim en perill, en nombroses ocasions no podem evitar de mantenir vincles que ens perjudiquen o ens fan mal. No sempre ens podem sostreure fàcilment de petits suplicis que ens infligeixen alhora dolor i plaer; i no s’hi val simplificar aquestes relacions titllant-les de sàdiques o masoquistes. El fenomen és molt més complex que aquests conceptes reduccionistes i simplificadors.

Però, per damunt de qualsevol fútil teoria psicològica, que ara mateix m’he tret  de la màniga i m’he quedat tan ampla, convido tothom a passar una bona estona amb el Losey més autèntic i a disfrutar amb la magistral interpretació dels seus grans actors. L’attrezzo i la il·luminació de la pel·lícula hi juguen un paper primordial: retrats de militars amb rostres severs, fotos de culturistes atlètics en una habitació de solter, gerros de flors marcides, miralls que reflecteixen dibuixos de nus, escales retorçades que col·loquen els personatges alternativament amunt i avall, ombres, i molt de fum de cigarrets, que es dissol en volves evanescents...

 

  

4 comentaris:

  1. Ai, no he vist la pel•lícula, mala sort!, però puc imaginar-me l’actuació del Dirk Bogarde, que quan era jove tenia una bellesa especialment torbadora, un home especialment dotat per representar dandies —romàntics freds, que tant atreuen dones com homes i que evoquen una sexualitat refinada— o tipus perversos, de psique malaltissa o voluble o turmentada. Bé, costa de definir el que connota el seu físic, però he vist i constatat els efectes de la seva joventut entre els espectadors, sobretot a casa entre les dones de la meva família. Recordo amb especial intensitat, perquè ha passat poc temps, el seu paper a la «Caiguda dels déus» de Visconti. Del «Porter de nit» ja no me’n recordo tant. Era jovenet quan la vaig veure, i aquests records es van difuminant, però em va deixar una sensació tan estranya... L’hauria de tornar a veure, ves tu.

    ResponElimina
  2. Jo també penso que el plaer i el dolor tot sovint estan íntimament lligats; les relacions d'amor en són un bon exemple...

    ResponElimina
  3. Gràcies, primers comentaristes...

    Sí, no en va la Liliana Cavani, anys més tard, va triar el Dirk Bogarde per al "Porter de nit".
    Tens raó, Marta, les relacions amoroses sovint comporten emocions i sentiments contradictoris.

    ResponElimina
  4. Doncs ahir vaig anar a veure-la a la filmoteca i vaig entendre molt millor això que expliques de la perversitat, el plaer i les relacions dependents... Quin final tan angoixant i asfixiant, Déu meu. No havia vist cap obra de Losey i m'ha agradat molt descobrir-lo.

    ResponElimina