La noia del ponxo esfilagarsat

A hores d’ara, encara no sóc capaç d’entendre per què vaig decidir anar-me’n a Amsterdam. Potser va tenir-hi a veure l’horitzó monòton de molinets blancs que resseguien la carretera que em menava cap al sud, per trobar-me amb la Mònica, durant aquella tardor. El giravolt incessant de les astes em percudia el cervell; a cada viatge: d’anada i de tornada. Els centenars de fotografies que vaig fer dels parcs eòlics amb prou feines les vaig col·locar en un parell de catàlegs d’agències de viatges. També devia ser que el cap em rodava massa sovint –pels efectes dels claus salvatges amb la Mònica i dels dry martinis que engolíem desesperadament just en l’abans i el després–. Ben mirat, segur que tot va influir perquè, un matí de finals de novembre, fes la maleta  precipitadament per no perdre el vol que sortia a quarts d’onze. La dèria de fotografiar autèntics molins de vent suspesos en aiguabarreigs de límits equívocs m’havia atrapat.

A Amsterdam, plovia amb insistència. Del trajecte de la parada de metro fins a l’hotel em vaig quedar moll. El recepcionista em mirà amb condescendència abans d’escurar-se l’ungla del polze amb la navalleta d’un clauer. La moqueta de la paret del despatx feia olor de marihuana rància.

És clar que, si ho penso, sí que tenia moltes ganes de fumar... Volia que s’evaporés el record de la Mònica i el neguit de no poder-la estimar. Volia escorxar-me el fetge bevent i fumar fins a negar-me els pulmons.

M’hi trobava a gust, a Amsterdam. Moltes tardes, poc bans de fer-se fosc solia passejar-me pels canals dins del més turístic dels bâteau-mouche. Lliscant pels capil·lars de la ciutat enxampava des del canal el moment precís en què s’encenia un llum i es mostrava l’interior d’una casa. Fins i tot vaig identificar els costums d’un jove pèl-roig que cada tarda, pels volts de les set, engegava a tocar el piano en la intimitat de la seva casa-vaixell.

No vaig fer cap foto en tres setmanes. I vaig veure pocs molins. Però em vaig fumar tot el cànnabis que podia comprar, xuclant cada cigarret amb desfici mentre escoltava peces de Chet Baker en un club per a solitaris del barri de Jordan.

La vaig veure per primer cop dalt del tranvia número 9. No me’n vaig adonar fins que repenjà l’avantbraç en el respatller del seient de davant meu. Era una nit molt freda. Duia el cos embolicat amb una mena de ponxo de vores esfilagarsades. Més que un ponxo, era una manta de llit foradada pel mig, per treure-hi el cap. Tenia un clatell esbelt: s’endevinava sota dels rulls atapeïts de les rastes i el mocadoret anusat de seda vermella. Quan inclinà una mica l’angle del cap, li vaig veure el perfil. El mantingué una estona fix, albirant un punt indefinit. Era bellíssima. Va girar-se una mica més; i es deixà contemplar el rostre sencer. Quan alçà els ulls, quasi em ferí l’aleteig espès i negre de les seves pestanyes. Arromangà lleument un cantó de la boca i entreobrí els llavis com si tingués la intenció de parlar-me. No va dir res. Li vaig clavar la mirada en els iris de sutge nacrat. La hi mantingué. Un pírcing acabat en dues xinxetes li travessava el començament del nas a l’alçada dels ulls. Aquell punt d’erosió que s’autoinfligia sobre el setí exquisit de la pell em resultava estimulant. Li sonà el mòbil. Era un samsung aconseguit amb punts de targeta, tan antidiluvià com el meu... Així que vaig deduir que probablement era espanyola i que, a més, la telefonia mòbil l’importava tres raves. Per parlar es va incorporar cap endavant. No la podia sentir, però, per un instant, em vaig posar gelós.

Quan s’aixecà, me’n va sorprendre l’alçada. Era una dona molt alta; em passava de prop de mig pam. El ponxo li arribava fins a mitja cuixa, per damunt d’unes malles amb un estampat de pantera. S’agafà a una de les baranes i em mirà amb un trèmul esbatec de pestanyes. Mentre el tranvia disminuïa la marxa, jo també em vaig aixecar, empès per un fil invisible, amb la determinació de seguir-la.

Caminava davant meu més aviat a poc a poc, amb una lleu oscil·lació del maluc esquerre que suscitava una sensualitat decantada, molt particular.

No gosava apropar-m’hi més. I ella tampoc m’ho va suggerir durant el trajecte fins que vam arribar a l’entrada d’un edifici del barri de Plantage. Es deturà, tornant-se cap a mi. Jo mantenia, glatint, la rigorosa distància que em pertocava. Féu un parell de gambades potents, m’agafa la cara amb les mans i em besà llargament, amb passió, quasi amb fúria. Sobretot recordo el frec recurrent de les seves pestanyes –i de les vores esfilagarsades del ponxo– sobre les meves parpelles, mentre ens caragolàvem les boques.

Abans de respondre al meu “ens tornarem a veure?”, que només vaig poder mormolar, s’escolà per darrere la porta.

Vaig estar a punt d’atrapar-la pel braç per no deixar-la marxar... o de picar tots els timbres perquè em contestés. Però, abatut, vaig recular després d’una estona de clavar la vista a totes les finestres il·luminades amb l’esperança de copsar l’ombra de les seves rastes.

Els dies següents ens vaig passar darrere de fum de marihuana, o voltant amb la bici davant d’algun aparador de putes joves. Unes calcetes fluorescents de blonda blanca sota un llombrígol de pell de préssec em van fer entrar en un portal de vidre translúcid. Les calcetes no em van venir a rebre. Quan vaig treure el cap a la sala on la noia s’exhibia, m’agafà de la mà i em dugué al pis de dalt per una escala retorçada. Es va treure les calcetes abans que em deixés fer-l’hi. Mentre la penetrava sense convicció en el canapé granat de davant la finestra, jo mirava el canal. Em vaig escórrer entre gemecs tristos i la noia sense calcetes, entendrida, em féu un petó als llavis. Crec que li vaig agradar, perquè mentre li pagava els cinquanta euros em va fer cloure amb el puny el seu telèfon apuntat en un clínex. Es deia Andrea. No la vaig telefonar, però vaig pensar més d’un cop en les seves calcetes.

La noia del tramvia ocupaven el meu pensament i el meu engonal. De la Mònica, me’n recordava poc.

Al cap d’un parell de setmanes vaig començar a reaccionar per no arruïnar-me. Pels voltants d’Amsterdam vaig fer fotos de tots els molins amb què vaig ensopegar. Dels que encara funcionaven, m’agradava sentir el grinyol del gir de les aspes. Em generava una sensació de perill indefinit que em disparava el cor. Gràcies a un paio curiós que vaig conèixer una nit en un local de gent de costums poc ortodoxos, vaig poder exposar una sèrie de fotos d’aspes vistes des de diferents angles. A la sala d’art les van trobar originals.

El dia de la inauguració estava deprimit. Per animar-me em vaig empassar un parell de copes d’un jove bordeus. Mig entonat em vaig atrevir a saludar el personal i a mirar l’obra dels meus companys de l’expo col·lectiva. Vaig estar a punt d’ennuegar-me amb el primer glop de la tercera copa de bordeus quan la vaig veure allí, nua i potent, entre itineraris esguerrats fets de bales de palla. La foto era artística, i el seu cos, sublim. La vaig buscar entre visitants i tafaners i la vaig esperar fins que van tancar la sala. No va venir. Però em vaig apuntar el nom del fotògraf –Patrick Shusman– i el de l’estudi. El nom del carrer em sonava. I el títol de la foto es deia Paula entre rengles d’estiu.

La bici va trigar poc a dur-me al lloc on ens havíem besat. Segons la referència de la foto, l’estudi estava en el tercer segona. Vaig entrar en un bar del davant de l’edifici i vaig triar un seient amb prou visibilitat per poder espiar-ne l’entrada. Tenia la intenció d’esperar-la fins que em fessin fora. Vaig tenir sort: al cap d’un parell d’hores va aparcar la bici davant de la porta.

Abans que posés la clau al pany –i que em veiés–, li vaig allargar el tríptic de l’exposició obert per la seva foto, amb la meva targeta professional agafada amb un clip.

–Deixa’m fer-te fotos, sisplau –vaig amollar-li, crec que en un incòmode to de súplica.

Es va espantar lleument pel meu gest impetuós, però va somriure arromangant el cantó de la boca i em tornà a besar amb la força de la primera nit.

Era espanyola, feia de model, i sí que es deia Paula.

Vam quedar dissabte pel matí davant d’un hotel a prop de l’estació.

Va posar per a mi en horitzons de llenques de terra incerta que els aiguamolls s’havien descuidat de negar. Feia un dia rúfol i ventós. El ponxo, i damunt dels leotards, un faldilla llarga que voleiava cap als joncs vinclats, i unes botes d’aigua. Les rastes li assotaren el rostre durant una bona estona. Més tard se les va recollir en una cascada dalt del clatell. No deixava de mirar-me ni de mirar la càmera. Enmig del paisatge desolat ens sentíem la pròpia desolació. Vam fer l’amor en un audi llogat, davant del mar. Els vidres es van cobrir d’un tel de desig, d’escalfor i de baf de sexe amb regust de sal. Ens vam estimar tot l’hivern.

La Paula era parella de Patrick, el seu fotògraf. Ell li doblava l’edat, o sigui que rondava la cinquantena. Ella no n’estava enamorada. Un dia m’ho va confessar. Però no el va deixar i jo no vaig gosar demanar-l’hi.

Els vaig veure un dia junts, en un teatre, poc després de decidir tornar-me a casa. La Paula em va semblar fràgil i desvalguda al seu costat. Encara que tenia la vaga sospita que només ho feia veure. El Patrick li premia fermament la cintura, en un gest que no esqueia a una dona com la Paula. En canvi, no semblava voler-se’n deslliurar.

Tants de molins giravoltant-me a dins i a fora començaven a fastiguejar-me. Volia deixar de rodar i necessitava sentir-me fins i tot rigorosament estàtic durant una bona temporada.

Vaig tornar a casa a finals de la primavera. Una mica després d’enlairar-se, l’avió sobrevolà les quadrícules de coloraines dels camps de tulipes. Quan les vaig perdre de vista, vaig pensar que ja s’havia acabar de fer fotos a l’aire en moviment. Potser ara tocava l’element de la terra.

Vaig esborrar del samsung tots els missatges de la Paula. I un de curtet de la Mònica, que tenia arxivat feia un munt de mesos. Em vaig descalçar, i em vaig imaginar que caminava damunt d’un prat de dall d’un país que no era baix.