Corre la brama que el senyor Canibell, el bibliotecari, és molt exigent i que arrufa el nas si algú li demana un llibre que li desplau.
En Joan no s’hi va voler perdre la inauguració i per això es va mudar de camisa. Quan va arribar, la biblioteca estava de gom a gom. En un gest de respecte es va descobrir el cap desant la gorra a la butxaca. Va saludar els seus companys de l’ateneu: el Raimon, el tipògraf, i el Conrad, el paleta. El de les mans massa treballades –pensaven els burgesos– per tocar llibres únics o la cintura de les dones boniques. Sentia gratitud envers els seus companys: gràcies a ells havia fet tants progressos en la lectura. Ara que la biblioteca era oberta, pensava venir-hi cada dia a llegir i estudiar.
A l’escala tampoc hi cabia una ànima, però va poder admirar l’estàtua de la llibertat, talment com devia ser en gros la de Nova York. Va contemplar els llibres de la vitrina, amb les cobertes de fusta o de pell i les lletres gòtiques impreses. Eren aquests detalls els que conferien qualitat a la biblioteca, tot i que es presentés com a popular i obrera.
No vacil·là quan demanà el llibre de Bakunin. El bibliotecari es limità a mirar-lo fit a fit i poc després alçà de manera imperceptible una cella en un signe inequívoc de total aprovació.
... que quedés només pels veraments interessats en la lectura i l'estudi és el que la va salvar de les ràtzies franquistes sobre la maçoneria i els moviments obrers d'esquerres.
ResponEliminaBona entrada d'una de les biblioteques més antigues i emblemàtiques (i no parlo d'emblemes nyaps com la Sagrada Familia i similars) de Barcelona!
Realment, la biblioteca Arús hauria de ser més emblemàtica de la ciutat que no altres coses, perquè és un dels pocs records que ens queden de la ciutat anarquista i revolucionària. Allà dins hi ha guardada la memòria d'aquesta Barcelona, sense la qual no es comprèn bé qui som avui.
ResponEliminaAra que la bibliotecària és menys selectiva, recomano una visita. Encara que només sigui per gaudir dels silenciosos espais.
Galderich,
ResponEliminaQuan vaig descobrir aquesta biblioteca -deu fer més de vint anys- no tenia ni idea del que contenia. Crec que han sabut protegir el que tenien, en silenci i amb molt de savoir faire. Així es van poder salvar de l'anorreament franquista. Em fascina saber quin públic tenia una biblioteca que s'autodefinia com a popular o obrera.
Lluís,
ResponEliminaJo també recomano deixar-s'hi caure, a la biblioteca. Et sents transportat a un altre època. Trobo que l'ambient de la biblioteca és molt literari i dóna molt de si per imaginar-se'n històries. El personatge de l'Eduald Canibell és molt interessant. Era tipògraf, dibuixant, documentalista. Va dissenyar una tipografia gòtica, la tortis crec que es deia; es va interessar per l'anarquisme; era un estudiós de Cervantes... vaja, tot un personatge.
L'èpica que hi ha darrera l'edició de les obres anarquistes a casa nostra donaria per una gran pel·li: tipògrafs convertits en editors nocturns, entrada de contraban de les planxes de gravats... Sens dubte que la Biblioteca Arús seria un dels seus escenaris principals.
ResponEliminaUna altre apunt que ens endinsa per camins ben descuidats. Gràcies!
Girbén,
ResponEliminaSí que es veritat que la biblioteca Arús és, en si mateixa, l'escenari d'una pel·lícula. Jo crec que encara queda molt per investigar del paper que exercien les bibioteques, els ateneus, els sindicats, les escoles nocturnes en la transmissió de la cultura entre les classes populars. També caldria veure els fons que tenien les biblioteques populars quan es van crear, quins llibres oferien i quins autors i matèries eren els més sol·licitats. Tot un univers per descobrir.
Ai, la biblioteca Arús inspiraria més d'un relat sobre societat secretes i espionatge... o per un relat de misteri a l'estil dels del Dan Brown! :)
ResponEliminaFa molts anys, la bibliotecaria de la Biblioteca de la Facultat on jo treballava em va explicar que a la biblioteca Arús alguns llibres amaguen espiells, que els criats del senyor Arús feien servir per vigilar els qui eren sospitosos de robar llibres. Serà veritat?
Núria,
ResponEliminaHa, ha...!, Aquesta llegenda urbana sobre la biblioteca Arús és poc probable, perquè Rossend Arús ja era difunt quan la biblioteca es va inaugurar. El fons devia ser molt llaminer per als lectors, però estic segura que l'ètica devia prevaldre en la majoria dels casos. A part de moltes obres sobre moviments socials, també hi ha obres enciclopèdiques i de temes diversos. Ara, el més interessant és el fons dedicat a la maçoneria. Valentí Almirall i Antoni Fanés foren els qui compliren la voluntat de Rossend Arús i van fundar la biblioteca.
Si Núria no vas desencaminada.. En aquesta biblioteca vaig fer un treball sobre maçoneria i vaig conèixer personalment al director. He remenat i llegit els llibres sobre maçoneria escrits per maçons evidentment (o sigui passats per la censura..) No hauria pogut fer-ho sense conèixer i tenir el permís de maçons. L'edifici és preciós i el tema interessantíssim, envolcallat a sobre (intencionadament) de l'aura anarquista i romàntica..però en realitat molt perillós. Hi ha assunptes en el que és millor ficar només la punta del nas...
ResponEliminaEncara que Rossend Arús seguia una branca maçònica de les no "esotèriques", actualment la biblioteca acull de tant en tant conferències i exposicions de persones que pertanyen a organitzacions que sí ho són, com ara el Lectorium Rosacrucianum.
ResponEliminaAnònim, Heliopolis,
ResponEliminaAra per ara no em sembla gaire esotèrica ni perillosa la biblioteca Arús. Els rosacreus i els francmaçons d'avui dia em semblen poc esotèrics. Ara, tampoc parlo amb gaire coneixement de causa. Amb tot, si pretenen ser comunitats secretes han de tenir un cert hermetisme, que s'ha de respectar. És a dir que és lícit que no faciliten l'entrada als qui només volten fer-hi el tafaner.