dijous, 23 de setembre de 2010

Un tomb pels altres goyes de Madrid

Passejant desvagada per la riba del Manzanares, a Madrid, descobreixo una escultura dedicada a Goya i, al davant, una ermita neoclàssica anomenada de San Antonio de la Florida, que conté uns frescos rotunds del pintor. Madrid està plena de goyes, des de les pintures del Prado –de les quals les meves preferides són les pintures negres–, fins als delicats gravats sobre jocs infantils de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Els traços solts, les pinzellades gruixudes, els retrats només esbossats, la inspiració lliure, clamen ja el que serà l’expressionisme uns quaranta anys més tard.

Goya va pintar aquests frescos en jornades en un total de set mesos, i ho havia de fer prestament per aprofitar la humitat del material base, mescla de calç i sorra. Els dibuixos els feia sobre paper foradat amb un punxó i després els calcava damunt del fresc amb una mena de monyeca de pols de siena. Finalment els perfilava amb un estilet abans de començar a pintar-los.

Sembla que l’encàrrec li féu Jovellanos, en aquell moment ministre de Carles IV, tot i que no queda clar si el tema el va triar el mateix Goya.

Els frescos, dedicats a sant Antoni de Pàdua, reprodueixen la llegenda d’un miracle segons la qual el pare del sant havia estat acusat injustament d’assassinat. Per provar la innocència del seu pare, sant Antoni intercedeix retornant a la vida el mort durant unes hores per tal que pugui testimoniar a favor de la innocència del pare del sant.

   El pretés assassí –apareix en la imatge següent, d'esquena, entre la celestina i l’home de la túnica vermella– fuig horroritzat.

Acompanyen les pintures de l’episodi un cor d’angelets, segon dictava la tradició de les pintures religioses, encara que Goya no s’hi va supeditar del tot.

    Admiro el conjunt de pintures que reprodueixen el passatge de la vida del sant reflectit en miralls estratègicament col·locats i, més tard, enfilo el camí que voregen els pollancres del riu i contemplo com els ànecs esberlen la superfície de l’aigua, abans d’endinsar-me en el Madrid més sorollós dels encontorns de la Plaza Mayor.

 

6 comentaris:

  1. És curiós com sempre he volgut visitar San Antonio de la Florida i quan sóc a Madrid em despisto amb altres temes... M'ho hauré d'apuntar més seriosament. Goya fou el meu introductor a l'art i li tinc una devoció especial... sobretot el de les pintures negres i els gravats dels caprichos o els desastres de la guerra.

    ResponElimina
  2. Galderich,

    Doncs et recomano la visita en aquesta petita ermita. Els frescos estan fets amb molta llibertat i això es nota. Una tècnica feta de taques, de gruixos de pintura que agafen forma quan es miren des de lluny. Un artista complet. I sempre em tornen a impressionar les pintures negres i els desastres de la guerra. I els gravats sobre jocs infantils de la Real Academia de les Belles Arts són magnífics.

    ResponElimina
  3. He vist pintar frescos en directe un parell de cops, i em vaig quedar bocabadat. No tan sols per la dificultat tècnica, sinó per la velocitat que cal dur -com expliques-. El material s'asseca depressa i cal controlar-la en cada moment. Cal ser molt bo dibuixant, i tenir al cap molt cara la pinzellada que faràs, perquè en el fresc no hi ha correcció possible.

    ResponElimina
  4. Lluís,

    En aquesta ermita és molt fàcil d'imaginar-se com pintava l'artista i els problemes tècnics que anava vencent. Es veuen les juntures entre dos dies (o jornades) de pintura. I també les marques amb estilet i les correccions. Quina sort que ho hagis pogut veure de prop. Certament cal ser molt bon dibuixant i estar molt segur del que es vol fer.

    ResponElimina
  5. Els frescos de St. Antonio de la Florida són meravellosos, apart d'estar just enfront de la no menys mítica Casa Mingo (mítica per la seva bona sidra i els pollastres i els xoriços). Formen un pack pel bon visitant de la capital, sobretot si baixes del temple egipci de Debod a l'hora de la posta pels jardins de la Rosaleda.

    ResponElimina
  6. Girbén,

    El que comentes és exactament la passejada que faig cada cop que vaig a Madrid. Amb sidreria i xoricents, passeig pel Manzanares,etc. inclosos. Sé l'anècdota d'una amiga a qui li havien recomanat casa Mingo però en no sabia l'adreça. Va agafar un taxi i demanà per casa Mingo i el taxista no va vacil·lar i la hi dugué immediatament.

    ResponElimina