dimecres, 25 d’agost de 2010

Hi ha coses que no encaixen amb l’entorn

L’Eulàlia planxà la túnica de color safrà del venerable Syrka Lang. La deixà penjada a l’armariet. A la targeta de la porta encara hi deia Marc Fornells. Després lliscà cap al menjador. En netejà la vintena de taules amb la baieta i després buidà les deixalles orgàniques al contenidor del pati. Fastigós. Aquesta feina era detestable. Però els monjos ho havien decidit així i ho havia de fer si volia arribar a novícia. Una teràpia d’humilitat, pensava.

L’Eulàlia no era creient, bé, no de la religió cristiana, però pujava cada cap de setmana al monestir. Deia que li agradava la pau que s’hi respirava, tot i els diumengers i tafaners habituals, i mirava d’aplicar a la vida quotidiana les classes de meditació que –amb un punt d’escepticisme– seguia en el seu programa de formació. Cada dissabte i diumenge girava set cops al voltant de l’estupa i feia voleiar el que ella anomenava la bona fe. També passejava pels volts de l’estany, que en un altre moment van ser un jardí romàntic. Però el vespre era el moment que més esperava, quan feien la pregària comunitària i el venerable Syrka Lang la beneïa i ella el podia mirar llargament i jeure darrere seu. Feia un any que havia conegut en Marc Fornells i feia un any que acudia al monestir. En els moments de dubte es preguntava si també es deixaria caure pel lloc de culte si ell s’hagués fet evangelista en comptes de budista. Abans, però, segur que també li planxaria la camisa blanca i la hi deixaria penjada a l’armariet.

Sovint hi ha persones o coses que no encaixen amb el seu entorn. Penso, per exemple, en un trèmul arbust de ribera en un bosc de coníferes, o bé un turista calçat amb xancletes en un funeral. No fa gaire vaig visitar la Plana novella, que és un monestir budista del Garraf, i vaig tenir-hi aquesta sensació. Un monestir budista en una casa d’indianos ubicada en una urbanització prop d’Olivella. Massa coses en circulació, massa capes sobreposades.

Així com les comunitats religioses catòliques cada vegada tenen menys predicament en el nostre país –la tan recurrent crisi de vocacions– el monestir budista de la Plana novella presenta una vitalitat envejable. Homes i dones de totes les edats, però primordialment entre trenta i cinquanta anys, són els components de la comunitat. Em pregunto què empeny aquestes persones a opositar per fer-se monjos budistes. Bé, de primer, si el tema interessa, els monjos autoritzen els aspirants voluntaris a fer una sèrie de serveis humils i sacrificats (com ara netejar el menjador o els lavabos, fer d’auxiliar de cuina, etc.) per obtenir vots. Més endavant, passen a l’estadi del noviciat que suposo atorga obligacions però també més drets. El següent graó és ser monjo o monja, sense celibat, però.

Que un monestir budista estigui instal·lat en la casa d’un indiano (construïda per Pere Domènech i Grau) –que probablement hauria fet els calés de manera no gaire ortodoxa i que, concretament, es va arruïnar– ja és una paradoxa.

Però la casa, tot i la seva majestuositat externa, per dins és sobretot aparença. La pintura de l’escalinata imita el marbre i el teginat del sostre en lloc de ser de fusta és de guix. L’esfinx de la mestressa de la casa, que hi és per tot arreu, la idealitza dibuixant-li un rostre eternament jove.

El cert és que el monestir és una mena de parc temàtic budista. Fins i tot l’estupa, que és el més autèntic del recinte, té un aspecte com de fireta.

Sovint hi ha coses que per molt que es disfressin no encaixen amb el seu entorn, i senzillament més val retre’s a l’evidència.

16 comentaris:

  1. Pensa també en quants decorats de cartró-pedra ens rodegen: bars i restaurants, hotels, supermercats...

    Sobre el budisme, viu d'una mena d'aurèola de bondat, però al Tibet els monjos són autèntics senyors feudals que viuen del delme...

    ResponElimina
  2. No hi he estat mai al monestir budista del Garraf i, francament, dubto que hi posi els peus, reticent com sóc a qualsevol doctrina filosoficoreligiosa d'autoajuda (el meu programa de relaxació consisteix a seure en una bona butaca amb una cervesa ben fresqueta a la mà i una bona sèrie o una bona pel·li a la tele).
    El teu post m'ha despertat la curiositat i he vist fotos per Internet del recinte. La veritat és que sembla una mena de parc temàtic, tipus Port Aventura. Només hi falta una muntanya russa amb decoració tibetana!
    Quant a la comunitat budista que s'hi allotja n'he sentit de tots colors: des de gent que s'hi sent molt còmoda fent meditació i cursos d'autoconeixement per al desenvolupament personal (buff) fins a gent que ho ha trobat una autèntica estafa i els han titllat de secta.
    I gràcies pel petit conte que ens regales, Maite. És esplèndid, com sempre.

    ResponElimina
  3. Lluís,

    Sí, els nuclis urbans de totes les ciutats europees cada cop són més parcs temàtics. Tot s'unifica, tot s'iguala; se suprimeixen els caràcters diferenciadors.
    Respecte del Tibet, sempre tinc moltes contradiccions sobre si hauria de ser independent. El que tu dius jo ho he sentit de diverses fonts. No ho sé, cal veure com evolucionarà tot plegat.

    ResponElimina
  4. Núria,

    Et sorprendria la quantitat de voluntaris que hi ha de diferents edats. Per a mi són molt enigmàtiques les raons que tenen els voluntaris per quedar-s'hi i esmerçar-hi el seu temps. Jo no trobo que sigui un lloc justament gaire relaxant, ara, és clar, no he estat a cap classe de meditació. Potser canviaria d'opinió si hi anés. Bé, mira, si això els omple, doncs endavant. Ara, vist des de fora, sí que fa la pinta de ser una mica secta...

    ResponElimina
  5. Benvolguda Maite, al marge del que pugui ser ara el Palau Novella, fa tan sols 20 anys estava en estat absolutament ruïnós. El curiós és que aquest palauet estigui situat en tan aïllat i alhora privilegiat lloc. Va ser tota una experiència iniciàtica pasejar en BTT pel Garraf, que molt té de desert, i trobar-se enmig del no-res aquesta espècie de mini castell. Podem trobar en les hemeroteques que al marge, o no, del propietari aquest lloc era l'escollit pel rei Alfonso XIII, "abuelito" del nostre actual monarca, per organitzar les seves fabuloses orgies a principis del segle XX i és que els Borbó en això de la "jodienda nunca han tenido enmienda". I en un altre ordre de coses de vegades convé interrogar-se d'on treuen tants diners aquestes organitzacions religioses per adquirir aquests edificis. Això del budisme com a filosofia de vida pot resultar interessant, però no com a plat únic. Tot plegat fa una mica de "tufillo pijo".

    ResponElimina
  6. És ben bé com un bolet. No sabia que existís, aquest monestir, i tampoc no sé què li deu trobar, la gent que vol formar part d'aquesta comunitat... Potser és que d'entrada es presenten d'una manera un pèl més moderna que altres comunitats de religiosos...

    ResponElimina
  7. Tinc una amiga que hi va anar i s'ho va passar la mar de bé. Segons ella, de secta gens, tot i que es veu que hi ha una sèrie de consignes molt importants que s'han de seguir en el monestir com per exemple no malparlar del proïsme (cosa sana!), etc., etc. I sí, els cursos es veu que serveixen molt per trobar-se a un mateix (un budista mai es trobaria a ell mateix prenent una birra en una terrasseta, certament!!)

    Sobre el Tibet podríem parlar-ne i parlar-ne a fons perquè és un tema molt sucós que dóna molt de si. La meva opinió és que, malgrat que el país fos una teocràcia, res no justifica que s'hi practiqui una política clarament genocida i que s'hi planegin autèntiques aberracions com unir conques fluvials foradant les muntanyes amb petites explosions atòmiques. Sí, nois, no és "moco de pavo"!! D'aquestes aberracions en sentirem a parlar molt, i, no ho dubteu, les patirem en pròpia carn. Això ho dic perquè hi ha científics que parlen de l'altiplà tibetà i de l'Himàlaia com el "tercer pol" del planeta, i les activitats industrials i d'explotació amenacen un equilibri natural molt precari que pot tenir conseqüències imprevisibles...

    ResponElimina
  8. Joan,

    Segurament quan tu vas descobrir la Plana novella el lloc devia ser més idil·lic que ara. De fet està situat enmig d'una urbanització. La visita guiada que fan es molt escarida. I tampoc és que el museu tibetà sigui res de l'altre món: algunes estàtues de Buda i alguns vestits cerimonials. La visita, a més, la fan amb àudio, així que es poden fer molt poques preguntes i les respon una voluntària del monestir. Francament, et sents un mica estafat.

    ResponElimina
  9. Marta,

    No dubto pas que moltes de les persones que es fan voluntàries de la comunitat volen abraçar la doctrina budista. Amb tot, m'imagino que hi haurà altres persones que hi van perquè se senten soles i la comunitat els proporciona una mena de família. No ho jutjo pas.

    ResponElimina
  10. Vautrin,

    Sí, m'imagino que tot el que passi a la serralada de l'Himàlaia ha de tenir repercussions mediambientals a escala mundial. Deu ser una muntanya molt delicada que està sent molt maltractada (tantes expedicions i els quilos de deixalles que hi deixen). Sobre la política del Tibet, em temo que no en sé prou per poder tenir una posició respecte d'això. Però benvinguda la tertúlia...

    ResponElimina
  11. De cara a una exposició al Centre Experimental de les Arts de Vallgrassa (a no res de la Plana Novella) em vaig passar un any recorrent el massís de Garraf. No és que em sobtés el monestir en si (equidistant del Caprabo de Sitges i de l'aeroport), em sobtava la vida reclosa que s'hi feia... És clar que el terreny tan escabrós del Garraf no està fet per a passejar-s'hi amb sandàlies.

    Ironies apart, em veig incapaç de menystenir tant l'allau simbòlic del ver budisme com la seva retòrica benigna, plena de “Natures Primordials”, de “la Gran Equanimitat”, de “el benefici de tots els éssers”, de “la cessació del sofriment”.
    Com a monestir budista em sembla més conseqüent, si més no territorialment, el Dag Shag Kagyu, perdut en una serra del prepirineu d'Osca; paradoxalment, just al vessant llevantí d'on s'eleva la infàmia de la Torreciudad dels de l'Opus i el mausoleu del seu fundador.

    ResponElimina
  12. Girbén,

    Fa temps em vaig deixar caure per Torreciudad, que em va semblar una construcció faraònica i megalòmana. No és comparable a la Plana Novella, però no puc estar de preguntar-me d'on treuen els diners aquestes comunitats per comprar o edificar aquests edificis que els serveixen de recer. Sí, segur que el monestir Dag Shag Kagyu harmonitza millor amb el seu entorn.

    ResponElimina
  13. El Tibet es mereix la independència pel simple fet que qualsevol nació té dret a no estar sotmesa a cap altra, i està clar que el Tibet és una nació, i ben singular.

    El mal que es fa sobre l'ecosistema no ve per les expedicions dels muntanyencs, sinó per activitats extractives i industrials de proporcions faraòniques i per una emigració de xinesos colossal que diluirà ben segurament la nació tibetana.

    ResponElimina
  14. Maite, haver conegut Torreciudad de motu propiu diu molt d'una curiositat insaciable... Allà sols regeix la sobergueria d'una riquesa que és considera superior.
    No imagino pitjor infern que restar emmanillat a Torreciudad de per vida! Abans voldria una reencarnació dels budistes; ni que sigui com a sargantana.

    ResponElimina
  15. Vautrin,

    Jo també penso que el Tibet és una nació i que, per tant, no ha d'estar sotmesa per cap altra. Ara bé, tampoc tinc clar que el govern independent vetllés pels drets democràtics del seu poble. Disculpa la meva ignorància sobre la matèria.

    ResponElimina
  16. Girbén,

    De tant en tant i si puc m'agrada fer incursions a territoris comanxes...
    Jo també trobaria infernal passar ni que fos una nit a Torreciudad! Em faria por! Això sí, tinc el record d'uns lavabos de porcelanosa que feien molt de goig!

    ResponElimina