La mècanica bloguista habitual que segueixo és la següent: redacto un post i trio una imatge que s’hi adigui per il·lustrar-lo. Avui, però, transgredeixo l’ordre: se m’acut parlar d’un conte del Kawabata per acompanyar aquestes imatges del mont Fuji d'Hiroshige i de Totoya Hokkei, un deixeble d'Hokusai.
Primera nevada al mont Fuji (Fuji no hatsuyuki), publicat per primer cop l’any 1958, escriu el silenci. La guerra acaba de llastar la vida de tota una generació i les darreres bombes han escorxat el país sencer. S’han esguerrat membres, amors i il·lusions. La gent viu d’esma i en els diàlegs es pasta la pena i la buidor. Una parella que s’havia estimat abans del desastre es retroba casualment. La guerra els va obligar a separar-se i a abandonar el seu fill acabat de nèixer. Han fracassat en nous amors encetats; encara tenen el cor tolit. Intercanvien mútues històries de vida i pocs retrets. Ara senten una mica de llàstima l’un de l’altre: es miren, es toquen tendrament la nuesa i la magror, a penes s’estimen dins l’aigua tèbia del balneari. Un tímid escalf abans de dir-se adéu.
Al mont Fuji, ha caigut la primera capa de neu.
Reprodueixo un fragment del conte. L’home explica a la dona que, durant la guerra, es refugia en un temple budista.
“El meu pit s’estremia quan el mestre cridava io i ho o quan ressonava el timbal. A més de tenir el cor destrossat, estava mal alimentat. Em sentia feble. Em semblava estrany escoltar el cop d’un timbal i el so d’una flauta enmig d’una guerra que estàvem perdent. Saps?, em semblava una cosa extraordinària. Potser perquè aquella gent no tenia res més per fer, però... a nosaltres ens va faltar aquella tenacitat per pensar que no ens quedava més remei que tocar la flauta. Ens vam derrotar del tot, a més de perdre la guerra”.
Mirar gravats del mont Fuji també pot salvar en moments d’aflicció.
Encara que, fins i tot el mont Fuji, pot fer-se avorrit si es mira constantment (ho diu Utako, la protagonista femenina del conte).
Estic ben d'acord amb l'Utako: el Fuji pot cansar. Por ser un símbol de l'elevació per excel·lència però la seva forma impecable ja la portem a dins. I ja no et dic si vols pujar-lo: és reiteració per tots els seus vessants, un immens apilament de gredes relliscoses.
ResponEliminaAbans voldria que la finestra de casa s'obrís a uns cims més enrevessats, amb fondals, arestes i crestes... No uns fills únics del foc, sinó de la terra rebregada i esculpits llargament pel temps.
Tens raó, benvolgut Girbén, el mont Fuji és tan perfecte que fins i tot fa ràbia! Però tota la iconografia que va inspirar al seu voltant és única i magnífica (d'això, no me'n canso).
ResponEliminaHi estic d'acord, de tant en tant cal arromangar-se i rebregar-se per poder entrar en un estat de nova iniciació.
Però jo també necessito llarga temporades a la fresca... els pics cantelluts, veient-los per la finestra en tinc prou; no tinc cap intenció d'escalar-los!
T'he deixat un comentari al teu post Arts del temps, amb una informació que potser et pot interessar.