dimarts, 24 de novembre del 2009

Es busca traçut per a desfer el nus gordià

Per a un taller de poesia visual vaig preparar una sessió per explicar la simbologia del lligam o vincle entre les persones, representat amb el fil, la corda, el nus. 

En la mesura del que fos possible, volia que els participants en el taller captessin de manera inconscient el que els volia transmetre, per tant, sospesava la possibilitat de suggerir-los jocs en què involucressin el seu cos i sobretot el cantó dret del cervell.

Vaig recopilar exercicis (d’altres me’ls vaig inventar) per aconseguir els objectius que m’havia fixat. En un dels jocs tenia la intenció d’oferir una corda llarga als participants de manera que, amb el tros que els toqués, formessin la inicial del seu nom. És a dir que construïssin l’essència de la seva identitat dins de la corda que unia tot el grup, i que alhora generava un cercle de força.

També volia que descobrissin que, en molts tipus de cal·ligrafies, el fil que uneix les lletres va fent i desfent nusos. 

Investigant una mica més sobre el concepte de nus, em vaig topar unes quantes vegades amb el parany de l’etimologia. La idea d’unió amb força, de vincle, em remetia al concepte de religió. Alguns tractadistes clàssics asseguraven que procedia del llatí religare, que significa “lligar fortament amb una corda, cordill, etc.”, d’altres deien que procedia de relegere, que significa “llegir atentament”. Confesso que no en vaig treure gaire l’entrellat, però fent aquesta connexió investia d’una mena de sacralitat el contingut del talleret, i això per força havia de ser bo. El Mircea Eliade, en un article titulat El simbolisme dels nusos, diu que el nus parteix d’un fil, i que el fil, en moltes cultures, es relaciona amb l’alè vital.

Immediatament em van venir al cap aquestes senyores tan solemnes que són les moires gregues, o les parques, i les seves arts artesanals per filar les vides dels mortals: Cloto debana els fils de les vides noves en el seu fus, Làquesi en pren les mides i les teixeix, mentre que Àtropo les talla amb unes tisores quan ho creu convenient. Per associació d’idees, arribem al cordó umbilical, als titelles animats per un cordill, a la frase “la vida li penjava d’un fil”. Llavors, de manera natural es crea el nus: el símbol de l’infinit i el número vuit en formen un; les cadenes d’ADN també generen nusos; a l’element aigua, és vital saber anusar la nau perquè no es quedi a la deriva. 

Finalment un nus gordià se’m posà al davant... i vaig necessitar saber l’origen de l’expressió: 

Gòrdies era un llaurador que menava un carro de bous. La llança del seu carro (és la peça llarga de fusta a cada costat de la qual s’enganxen els animals de tir) estava lligada amb un nus tan complicat que ningú no el podia desfer. Gòrdies va acomplir l’oracle segons el qual el futur rei de Frígia (actual península d’Anatòlia, a Turquia) entraria per una porta amb un corb posat damunt el seu carro. Qui aconseguís deslliurar-ne el nus obtindria l’imperi d’Àsia. Molts vanament ho havien provat. Alexandre el Gran, que es dirigia a conquerir l’imperi persa, el segà tallant-lo amb l’espasa. Efectivament conquerí Àsia, però de seguida la va perdre. I aquest fet s’interpreta com que la manera de resoldre alguna cosa complexa per mitjà d’un tall, d’una ruptura del “nus gordià” –sense prendre’s el temps de desfer-lo abans–, resulta fràgil i reprèn fàcilment la seva conformació inicial.

Em sembla una bella metàfora pensar què en fem dels nusos que estreny el fil de les nostres vides. N’hi ha que no els he pogut deslligar ni a còpia de molta paciència... Així que, vistos de lluny –i de prop–, trobo que creen una bonica textura en aquest canemàs que m'ha afaiçonat l’atzar.      

 

7 comentaris:

  1. Uau, quin bon post!
    M'agrada molt això de les vides que són fils que s'uneixen a altres vides. I tens raó, hi ha nusos que també fan bonic. I n'hi ha que més val que no deslliguem.
    No coneixia la història del nus gordià; és molt interessant i lliga molt bé amb tot el que expliques.

    ResponElimina
  2. Gràcies Marta; celebro que t'hagi interessat. Així que pugui, vull fer-ne una tanda sobre la simbologia de les formes i els colors, etc. Tinc força material recollit per a les sessions del taller.

    ResponElimina
  3. No sé quina tempesta m'ha fet embarrancar a la teva platja, tanmateix, com no pretenia arribar enlloc i veig que parles de nusos, no puc deixar de celebrar la meva fortuna.
    Perquè de nusos hi entenc. Sia en grans parets o en avencs pregons, la meva vida ha depès d'ells.
    Al preciós THE ASLHEY BOOK OF KNOTS hi llegeixo:
    “Per mi, el senzill acte de lligar un nus constitueix una aventura en l'espai infinit. Un tros de corda proporciona una amplitud dimensional que és única entre totes les coses. Perquè una simple corda és un objecte palpable que, a efectes pràctics, té una sola dimensió. Si movem una corda en el pla, entrellaçant-la a voluntat, poden sortir objectes reals, bells i útils, en quelcom que és pràcticament bidimensional; a més si optem per dirigir la corda cap a l'exterior del pla, s'hi afegeix una altre dimensió que proporciona l'oportunitat de realitzar una excursió limitada tan sols pels límits de la nostra imaginació i de la longitud de la bobina que ens hagi facilitat el corder. Pot haver-hi res més meravellós que això? ”
    Quina descripció de les virtuts de la xarxa, no et sembla?

    ResponElimina
  4. Girbén, gràcies pel teu comentari i el teu suggeriment. No coneixia pas aquest llibre, en prenc nota, i em penso que em pot ser molt útil.
    El fragment que cites, però, parla de límits: de la pròpia imaginació o bé els de la bobina que ens facilita el corder... De vegades costa molt trascendir els límits que ens marca la bobina, fins i tot la delicada sedalina!
    Mentre em mirava el Foravial, m'ha semblat que potser t'interessaria llegir un conte que la M. Àngels Anglada té dedicat a un naturalista aficionat als líquens (no recordo com es diu, però és molt bo).

    ResponElimina
  5. Gràcies, Maite, tant per la recomanació com per passejar pel Foravial.
    Quan tinguis ganes de perdre't una estona ara ja saps on fer-ho en bones condicions!

    ResponElimina
  6. Ja disculparàs aquesta nova intervenció, però resulta que la meva liquenòloga de capçalera
    (i ja és tenir una cosa rara al capçal) m'ha assegurat que el naturalista aficionat als líquens del conte de l'Anglada és l'eminent
    liquenòleg italià -i poeta a temps parcial- Camilo Sbarbaro.
    http://www.sullacrestadellonda.it/pittori/boccardopoesia.htm
    Valga'm quin estrany nus estem desfent!

    ResponElimina
  7. Fins avui em pensava que el liquenòleg era un personatge de ficció. Hem desfet un nus i, dins la xarxa, n'hem fet un altre. Els meus compliments a la teva liquenòloga de capçalera; quin luxe, tenir-ne! Darrerament em ve sovint al pensament aquest conte: està clar que l'he de rellegir, i descobrir l'Sbarbano. Novament gràcies.

    ResponElimina