divendres, 20 de novembre del 2009

Amélie Nothomb i la Santa Anorèxia

L’Amélie Nothomb em diverteix extraordinàriament quan fa parlar personatges pretesament infantils en les seves novel·les: nadons, nenes de quatre anys, nens púbers. Amb un fi sentit de l’humor i una traça que em fa sospitar que ella mateixa és una encisadora nena petita-dona, la Nothomb fa que aquestes criatures s’expressin amb una mirada d’infantil innocència però, alhora, des de la perspectiva de cervells d’adults passats de voltes. El resultat esdevé esfereïdor quan aquestes donetes o homenets escurçats reflexionen i actuen com a tipus cínics ja entrats en la quarantena i potser un xic alcoholitzats.

Vaig trobar interessant –i original i fresca– la Biografia de la fam. Segons diu la ressenya de la contraportada de l’edició d’Anagrama-Empúries –una molt bona traducció de Ferran Ràfols–, aquest llibre és clarament autobiogràfic i al·ludeix a un episodi d’anorèxia que va patir l’autora.

En molts passatges del llibre la Nothomb exorcitza la fam i l’anorèxia. Rere la conya i la ironia es cova la tragèdia que duu una adolescent a refusar els aliments. L’anorèxia és un trastorn terriblement complex que posa en evidència la magnitud d’un acte aparentment tan senzill i quotidià com és menjar. Hi ha paràgrafs del llibre en què l’experiència de la fam (desmesurada) es trasllada a molts altres aspectes de l’existència: la golafreria per engolir la bellesa dels altres, el seu amor o la seva companyia... La fam insaciable que ens converteix en esclaus de petits o grans plaers i també de persones, de costums inveterats, de paisatges o d’arquitectures.

Només podem menjar, nodrir-nos –en un sentit literal del terme– si la voluntat, la boca i l’estómac es posen d’acord. En tant que consentim menjar, acceptem que som mortals i que, per tant, tenim necessitats terrenals. L’anorèxia en ocasions té un punt de misticisme propi dels qui pertanyen o –s’ho creuen– a una altra dimensió o esfera. Les hagiografies van plenes de trastorns anorèxics. Concretament Rudolph Bell va escriure un assaig titulat La santa anorèxia en què descriu el pes que té aquest trastorn en la santedat de Caterina de Siena i Clara d’Assís. Negar-se a menjar és un acte de rebel·lió –un clar exemple el tenim en les vagues de fam– que, per a les noies aspirants a ascentes i santes, també els serveix per reivindicar la seva comunió amb l’esfera divina. L’anorèxia és un recurs per dominar el cos, per controlar-lo, i també per mortificar-lo. Alhora també serveix per modificar la voluntat dels altres per la pressió que s’exerceix quan es deixa de menjar. El confessor  i guia espiritual –i més tard biògraf– de Caterina de Siena, Raimon de Capua, es preocupa per la salut de Caterina i intenta forçar-la a alimentar-se adequadament. És sabut, però, que moltes dones religioses amb un alt nivell cultural que anaven per a santes sovint patien conflictes interns perquè els seus confessors o guies espirituals no estaven a la seva altura intel·lectual. Això els va passar a santa Teresa d’Àvila i a Juana Inés de la Cruz, qui, de fet, es féu monja per poder tenir accés a l’alta cultura.

Actualment, però, l’anorèxia s’ha convertit en un trastorn sobretot de la intel·ligència femenina en una època opulenta però escassa en el conreu de les relacions interpersonals, dels bons afectes, i on encara costa reconèixer el talent de les dones. Cal esperar, doncs, que a mesura que les dones puguin donar curs a la seva saviesa amb llibertat i ressò, no caldrà que noies de ments privilegiades com la d’Amélie Nothomb caiguin en aquest terrible parany que és deixar d’alimentar-se.        

2 comentaris:

  1. M'has fet pensar amb la pel·lícula d'Agora (no sé si l'has vist, però està molt bé), en què la filòsofa Hipatia no es vol casar per conservar la seva autonomia, poder seguir ensenyar i estudiant lliurement i no haver de dependre d'un home...

    ResponElimina
  2. No l'he vista, però el personatge d'Hipatia em resulta molt interessant. Si puc, m'hi arribaré.
    En la mesura que puguem, les dones hem de reivindicar les dones sàvies (astrònomes, físiques, metgesses, filòsofes, escriptores, docents...) que han quedat proscrites o oblidades.

    ResponElimina