Un tomb pels altres goyes de Madrid

Passejant desvagada per la riba del Manzanares, a Madrid, descobreixo una escultura dedicada a Goya i, al davant, una ermita neoclàssica anomenada de San Antonio de la Florida, que conté uns frescos rotunds del pintor. Madrid està plena de goyes, des de les pintures del Prado –de les quals les meves preferides són les pintures negres–, fins als delicats gravats sobre jocs infantils de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Els traços solts, les pinzellades gruixudes, els retrats només esbossats, la inspiració lliure, clamen ja el que serà l’expressionisme uns quaranta anys més tard.

Goya va pintar aquests frescos en jornades en un total de set mesos, i ho havia de fer prestament per aprofitar la humitat del material base, mescla de calç i sorra. Els dibuixos els feia sobre paper foradat amb un punxó i després els calcava damunt del fresc amb una mena de monyeca de pols de siena. Finalment els perfilava amb un estilet abans de començar a pintar-los.

Sembla que l’encàrrec li féu Jovellanos, en aquell moment ministre de Carles IV, tot i que no queda clar si el tema el va triar el mateix Goya.

Els frescos, dedicats a sant Antoni de Pàdua, reprodueixen la llegenda d’un miracle segons la qual el pare del sant havia estat acusat injustament d’assassinat. Per provar la innocència del seu pare, sant Antoni intercedeix retornant a la vida el mort durant unes hores per tal que pugui testimoniar a favor de la innocència del pare del sant.

   El pretés assassí –apareix en la imatge següent, d'esquena, entre la celestina i l’home de la túnica vermella– fuig horroritzat.

Acompanyen les pintures de l’episodi un cor d’angelets, segon dictava la tradició de les pintures religioses, encara que Goya no s’hi va supeditar del tot.

    Admiro el conjunt de pintures que reprodueixen el passatge de la vida del sant reflectit en miralls estratègicament col·locats i, més tard, enfilo el camí que voregen els pollancres del riu i contemplo com els ànecs esberlen la superfície de l’aigua, abans d’endinsar-me en el Madrid més sorollós dels encontorns de la Plaza Mayor.

 

Josep Pla: anys de joventut i mecenatges

Aquest apunt és un extracte del llibre La contribució catalana al desenvolupament de la indústria surera portuguesa de Pere Sala i Jordi Nadal. M’ha encuriosit descobrir-hi aspectes que no coneixia d’un Josep Pla molt jove, en els seus primers anys de carrera literària, que ha de compaginar la feina de comercial d’una empresa surera amb la d’escriptor, i que, a més, en aquell moment ha pres partit polític d’oposició en contra de la dictadura de Primo de Rivera. Com tothom sap, més tard la seva trajectòria política discorrerà per altres viaranys molt més conservadors.

La indústria surera de Palafrugell va tenir molt a veure en la carrera literària de Josep Pla. Abans que Cambó esdevingués el seu mecenes i que Pla li escrivís un panegíric bibliogràfic, va tenir un altre mecenes, Joan Miquel i Avellí, director de l'empresa Manufacturas del Corcho de Palafrugell. Era el sogre i cap de Pere Pla, el germà de Josep Pla. J. Miquel es va interessar vivament per les qualitats literàries del jove i va decidir donar suport a la seva carrera literària. Li va assignar un sou mensual com a avançament de la publicació dels seus llibres. Josep Pla llavors tenia 28 anys.

"Arran d’aquest acord, a finals de 1925, Josep Pla viatjà a Londres per incorporar-se a temps parcial a la plantilla de la distribuïdora de la casa de Palafrugell a Anglaterra. I publicà el llibre, finançat per J. Miquel, titulat Rússia. Notícies de l’URSS. Era el fruit d’un viatge recent de l’escriptor a les terres dels soviets.

L’abril de 1926 va demanar al seu germà Pere que temptegés la possibilitat que l’empresa l’enviés a Nova York, però tot indica que ho impedia el retard en les seves tasques paral·leles d’escriptor i periodista. Sembla que el mecenes J. Miquel li demanava (a través del secretari de l’empresa, Joan de Linares) un millor compliment dels compromisos adquirits.  

Josep Pla va transmetre a Pere el desacord amb Linares, el qual l’havia censurat per carta (12 d’abril de 1926) en els termes següents:

“[...] Mira, Pla, aquesta carta te l’escric per al teu bé, puix me penso conèixer bé al Sr. Miquel, potser millor que ningú, i ell és un home que quan porta afecte, quan té simpatia per algú, no té mesura i no plany res, però ai del qui li decau!... I si el Sr. Miquel se’n desentenia, adéu publicació de llibres [...]. Una abraçada ben carinyosa del teu bon amic J. de Linares.”

L’escriptor es va quedar a Londres i durant aquell estiu de 1926 va continuar rebent de Palafrugell els diners convinguts. En aquest període va viatjar molt per Europa, al setembre tornà a Anglaterra i s’establí una temporada llarga a Leeds amb l’objectiu de trobar-hi tranquil·litat i inspiració.

El llarg sojorn de Josep Pla a l’estranger tenia molt a veure també amb la persecució de la cultura catalana per part de la dictadura de Primo de Rivera (implantada el 13 de desembre de 1923). Pesava sobre l’escriptor una ordre de detenció. Però no formava part dels plans de Pla canviar de posició, de “rebaixar-se” per reconciliar-se amb el règim. Per exemple, a la primavera de 1927, en la preparació d’un viatge a Barcelona amb la seva promesa, Adi Enberg (filla del cònsol de Dinamarca a la capital catalana), Pla pensava quedar-se a la frontera francesa mentre ella resolia afers a la ciutat comtal. Diu al seu germà: “Tal com estan les coses no em puc exposar que em detinguin ni tres dies, perquè us donaria un disgust a vosaltres i ni el Sr. Miquel ni el Sr. Enberg –que són homes de negocis i, per tant, acostumats a estar bé amb el que mana– quedarien satisfets. Jo, aquestes coses, directament, no les puc arreglar perquè tu ja saps que jo no demanaré cap favor a aquesta gent. Seria la meva decapitació davant dels meus amics”.

Aquesta posició contrària al primoriverisme contrasta amb el pragmatisme del mecenes. Des de Berlín, el 2 de juliol de 1925, Josep havia escrit a Pere “això que creu en Miquel, que jo puc escriure avui en  diaris castellans d’Espanya, és una cosa impossible. Passaria com un trànsfuga... Entens? Sóc massa a dins del ball per convenir-me adoptar una posició incoherent.”"

 

Una radiografia et pot canviar la vida

Quan va veure arribar la poli, destrament lliscà el cordill pels passadissos de roba i es carregà a l’esquena el mocador de fer farcells (o la manta) amb la mercaderia de la tarda. Ulleres d’imitació, algunes amb la montura de coloraines. Mentre esperava la recollida de la maduixa, era l’únic que podia fer per guanyar-se l’habitació a casa de madame Nina. Es vantava que en sis mesos no l’havia enxampat cap Mosso.

Des que l’havien obligat a fer-se la radiografia, la vida li havia canviat. En N’dung té setze anys i així ho diu el seu passaport.      Va emprendre el viatge empaitant un somni, com tothom. Moltes hores de viatge: primer amb autocar, després en barca i finalment en camió, passant els països mig d’estranquis. Barcelona li va semblar una ciutat molt sorollosa, però ja l’havien advertit els seus compatriotes. El pare el va deixar fer; no el podia retenir. Des de la mort de la mare, quedar-se a casa li encongia el cor. Quan va arribar a Barcelona només coneixia el Martin, del seu poble. I madame Nina només admet passavolants que paguen. Per això va haver de prendre-li la bossa a aquella senyora... que el va atrapar pel braç i no el va deixar anar fins que van venir els segurates. La senyora era gran i les dones grans s’han de respectar. No podia fer altrament i el Martin l’hi havia explicat bé. Dels segurates a la comissaria i de la comissaria al pis.

L’Albert era molt enrotllat, els donava cigarrets. I la Mònica estava molt bona. En el pis s’hi estava bé. Nou nois de Mali, Gàmbia i Senegal i dos educadors. En N’dung havia començat un curs de fresador al matí i un altre de català a la tarda.

La radiografia li canvià la vida. L’os del canell indica que té divuit anys, però ell només en té setze i així ho diu el seu passaport. Ni els Mossos ni el jutge se’l creuen. L’han expulsat del curs de fresador i no té ganes d’assistir al de català. Es passa el matí intentant col·locar les ulleres del dia. La Mònica li ha parlat de l’associació Ficat, demà hi té una entrevista... 

Delinquir és sovint l’única esperança per als menors subsaharians. Aleshores són seguits des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i poden viure en pisos tutelats i entrar en programes d’inserció laboral. Encara que el passaport que duen n’especifiqui l’edat, el jutge sovint ordena fer-los una prova forense que consisteix en una radiografia del canell. Té molt marge d’error (ben bé de dos anys), però és la manera que té l’Administració d’evitar-se el problema. Si a la prova surt que el noi ja té divuit anys, deixa d’estar sota tutela administrativa. Per tant, aquests joves menors estan en una total indefensió en un país que els és hostil i on ningú no els vol. Associacions com la fundació Ficat fan un acompanyament jurídic d’aquests joves i els representen en el recursos que poden interposar en contra d’aquestes proves forenses amb resultats erronis, que els canvien la vida i no precisament cap a millor. 

Una estàtua de la llibertat a Barcelona

Corre la brama que el senyor Canibell, el bibliotecari, és molt exigent i que arrufa el nas si algú li demana un llibre que li desplau.

En Joan no s’hi va voler perdre la inauguració i per això es va mudar de camisa. Quan va arribar, la biblioteca estava de gom a gom. En un gest de respecte es va descobrir el cap desant la gorra a la butxaca. Va saludar els seus companys de l’ateneu: el Raimon, el tipògraf, i el Conrad, el paleta. El de les mans massa treballades –pensaven els burgesos– per tocar llibres únics o la cintura de les dones boniques. Sentia gratitud envers els seus companys: gràcies a ells havia fet tants progressos en la lectura. Ara que la biblioteca era oberta, pensava venir-hi cada dia a llegir i estudiar.

A l’escala tampoc hi cabia una ànima, però va poder admirar l’estàtua de la llibertat, talment com devia ser en gros la de Nova York. Va contemplar els llibres de la vitrina, amb les cobertes de fusta o de pell i les lletres gòtiques impreses. Eren aquests detalls els que conferien qualitat a la biblioteca, tot i que es presentés com a popular i obrera.

No vacil·là quan demanà el llibre de Bakunin. El bibliotecari es limità a mirar-lo fit a fit i poc després alçà de manera imperceptible una cella en un signe inequívoc de total aprovació.

Una de les traces maçòniques que tenim a Barcelona és la biblioteca Arús, ubicada al passeig de sant Joan núm. 26. Es conserva com devia ser en el moment de la seva fundació, l’any 1895, i és una cita obligada per a qui vulgui investigar sobre maçons i lògies. La biblioteca va ser fundada pel filantrop Rossend Arús i Arderic, que cedí el que era la seva casa perquè fos una biblioteca pública i obrera. Un dels trets característics de la biblioteca és l’estàtua de la llibertat que presideix l’entrada i el terra de carrons blancs i negres, símbol definitivament maçó. El dibuixant i tipògraf Eduald Canibell en fou bibliotecari. I es diu que rondinava si algú li demanava un llibre que no era objecte del seu gust. Pel fet de ser una de les primeres biblioteques públiques, al principi de la seva inauguració la biblioteca tingué molta afluència de gent, però poc a poc anaren quedant només els verament interessats en la lectura i l’estudi.