dilluns, 2 d’agost del 2010

A qui res li escau, poseu-li blau

Del simbolisme dels colors hi ha moltes teories elaborades. Kandinsy en va parlar molt en el seu llibre De l’espiritualitat en l’art. Abans també Goethe i Wittgenstein havien fet una teoria dels colors i tots dos parlaven de la sintaxi dels colors, és a dir de les diferències d’apreciació d’uns colors en relació amb d’altres i de les propietats que tenen segons les formes que els contenen.

Sobre el blau, com a color primari (i jo afegeixo: refrescant), Kandisky va dir que és el color típicament celest i que desenvolupa profundament l’element de quietud. És a dir que segons ell és el color espiritual per excel·lència.

Segons Pastoureau (historiador sobre el simbolismes dels colors), a la seva Història dels colors, diu que el blau és un color neutre, disciplinat. La frase feta “a qui res li escau, poseu-li blau” és prou explícita. És el color més oficial (només cal veure les camises de la majoria de polítics de qualsevol representació política) i el color que identifica els partits de dretes. Però a l’Antiguitat era un color poc apreciat: no es troba a les grutes del paleolític ni del neolític. Només a l’Egipte es pensava que procurava la felicitat en el més enllà. A Roma es considerava el color dels bàrbars: tenir els ulls blaus estava molt mal vist. 

És als segles xii i xiii que el color blau es va rehabilitar. El Déu cristià es converteix en Déu de llum, i la llum es torna blava. A partir del s. xii la verge apareix amb molts quadres amb un vestit blau. El blau es va tornar un color religiós.

A l’heràldica i en política, el blau es converteix en l’oposat al roig, al vermell.

    El romanticisme i el simbolisme posaren de moda el blau. I Picasso el féu servir per expressar alguns dels seus quadres més profunds. Més tard, va arribar el blue jeans, com a color dels vaquers de l’oest americà i dels joves inconformistes. 
    El blau és el color del món del treball (les granotes de feina acostumen a ser blaves) Però, en canvi, no és un color revolucionari com el vermell (sinó tot el contrari).

Kieslowski en la seva trilogia dels colors va titular la seva pel·lícula més densa Blau, i jo la recordo feta principalment amb tons blau fosc; concretament em ve al cap la imatge de la Juliette Binoche nedant en una piscina en una aigua de tons blavosos, on posa en moviment tot el seu passat i el present de l’absència.

El blau ens acosta a la nit, a la foscor i, ara que els dies ja s’escurcen una mica, d’aquí poc entrarem en aquell moment del dia en què tot es cobreix d’una glopada de matisos de blau.

10 comentaris:

  1. Després també hi ha tota la fraseologia que ha donat el color. Per exemple, l'anglès "I'm blue", que té molt a veure amb el to trist i solemne del color... Al DIEC hi he trobat les expressions "deixar blau a algú" (deixar-lo astorat) i "aquesta sí que és blava!" (aquesta sí que és greu), expressions que reconec que no he sentit mai a la vida...

    ResponElimina
  2. Marta,

    Per les expressions que apuntes, sí que sembla que el blau sigui un color solemne! El DIEC també recull "fer-la blava", és a dir fer-la grossa, com un cove. I dels matisos del blau (en fi, de tots els colors), dóna per fer-ne un altre post; blau marí, blau elèctric... Segur que cadascú té una percepció particular de cada matís.

    ResponElimina
  3. M'has fet pensar en això dels colors. La veritat és que totes les tonalitats del blau poden aportar cadascuna d'elles determinades sensacions. No suporto el blau clar o el que diuen blau cel, el considero un color avorrit, insuls, sense energia i al que per alguna estranya encara que coneguda raó odio. Després, en l'altre extrem, ens trobaríem amb el qual tots entenem com a blau marí, que de tan fosc gairebé perd la seva pròpia essència blava. Tens raó, en la meva època més "trepa" al món laboral vaig tenir la temptació de posar-me una camisa d'aquest to blau funcionari semblant al que utilitzen com a fons amb el logotip de Movistar. Ara en canvi em moc en les tonalitats del vermell, per allò de la passió i del subversiu i també, com no, empès per qui m'estima que insisteix una vegada i una altra que abandoni la meva obsessió pel meu color favorit que no és un altre que el negre. Seria llarg enumerar tot allò que vaig comprar en negre o tot allò que posteriorment vaig pintar en aquest color, però fa poc vaig prendre consciencia que la combinació dels meus dos colors favorits formen la bandera anarquista, així que tal vegada els colors diran molt sobre la gent que els prefereix.
    Gràcies Maite.

    ResponElimina
  4. Joan,

    La simbologia dels colors és un tema fascinant, farcit de casualitats. Vaig llegir que els nazis van adoptar en les seves camises aquest color bru i gos com fuig ("camisas pardas") perquè algun capitost devia fer negoci comprant una partida de roba d'aquest color a molt bon preu. Un altre color molt interessant és el taronja, que s'associa al sol, la llum, la claror, quan, tanmateix, és el color dels presos de Guantànamo o dels qui esperen en el corredor de la mort. Un color tan esplendorós passa a ser el color de la manca de llibertat o de les portes de la mort. Sobre la teva predilecció pel roig i el vermell, és obvi que tens un punt d'àcrata que s'ha de manifestar d'alguna manera :))

    ResponElimina
  5. Si n'hi ha de blaus! Un parell o tres d'ultramars i cobalts, el real, el ceruli, el de Sevres, els ftalos, el blau de Prússia, el blau d'indi, els turqueses de transició..., fins i tot el gris del Paine blaveja. I això només per començar, que bé pots matisar-los amb pensaments d'altres colors.
    Ara em venen al cap uns quants m2. de blau escampats pel Rothko.

    ResponElimina
  6. Girbén,

    Ai, sí!, el món dels colors és riquíssim; transcric alguns que recull el gran diccionari de l'Enciclopèdia: atzabegenc, bistre, callol, encarnat, falb (lleonat), ocroleuc, xàntic... Confesso que d'alguns no sé el to exacte que tenen, però sonen molt suggeridors :) I del color dels accidents geogràfics... això dóna per a tota una col·leccio d'apunts.

    ResponElimina
  7. Hauries de veure el blau Klein, aparentment "inventat" per l'Yves Klein. El seu nom encara designa un to concret, que pots comprar estampat en tubs de pintura a l'oli.
    Al Youtube és fàcil trobar les performances de Klein amb el seu color preferit.

    ResponElimina
  8. Lluís,

    Sí, conec aquest blau que va patentar el Klein als anys seixanta. Volia parlar-ne però no em recordava del nom. Gràcies pel teu comentari. Em miraré les performances, segur que són curioses de veure.

    ResponElimina
  9. Maite, jo no n'entenc de noms tècnics de colors, només retinc colors a la memòria de moments feliços... Tinc algun blau cel magnífic en alguna excursió al Pirineu o a la Garrotxa, trencat per la silueta esventrada del Croscat (aquest blau l'he compartit amb tu en una caminada memorable de més de set hores!)i en algun bany relaxant en algun racó de les nostres costes. I espero retenir molts més blaus a la retina. Ptons.

    ResponElimina
  10. Núria,

    Sí, i el blau verdós de cala Xelida de la Costa Brava, per posar un exemple, és incomparable... I ara també em ve a la memòria el blau del cel en un viatge pels Abruzzi emmarcat per dos successius arcs de sant martí. I encara ens queden molts blaus per veure. Així ho espero!

    ResponElimina