Música fonda: A Filetta

Un dels viatges que recordo amb més tendresa va ser el que vaig fer a Còrsega i Sardenya. A Sardenya em vaig sentir com a casa: el paisatge (els marges de pedra seca, el blau marí fosc del mar clapejat de turquesa, les cases emblanquinades de calç enlluernadora) em recordava molt la suavitat de Menorca. La fortuna em va fer gaudir de l’hospitalitat sarda, i, en aquest aspecte, els illencs actuen la seva herència àrab més pròpia de les illes orientals del Mediterrani.

El record que tinc de Còrsega és diferent. És una illa muntanyosa, costeruda, abrupta, angosta, i el paisatge ha emmotllat els seus habitants. A Còrsega vaig tenir la sensació permanent de no ser gaire ben rebuda. Entenc i respecto que és una illa que ha lluitat per la seva independència i que, segur, s’ha sentit menyspreada pel govern francès. A Còrsega vaig percebre un corrent de violència soterrada i de la pena i el dolor que provoca quan emergeix.

No sé com vaig tenir notícia del grup A Filetta, però no deu fer gaire més d’un any. Transmet el sentiment cec, confús, mascle, que provoca la ressaca de la violència. Els seus cants, fets de sal, d’escuma i de terra humida, grimpen des del cor fins al cervell.

Un diumenge grisós de febrer, me’n recordo i els escolto.

El "modus vivendi" de les colònies industrials

Tinc ganes de llegir el llibre Olor de colònia, de la Sílvia Alcàntara. M’agrada el títol que ha triat, i la felicito per haver escrit la seva primera novel·la passats els seixanta anys, i que, a més, hagi tingut tant d’èxit. 

Fa temps que esperava que algú novel·lés la vida de les colònies industrials. De fet, un dia vaig tenir la idea de fer-ho jo mateixa, però els pocs relats que he escrit fins ara mai no han excedit les vint pàgines.

   El fenomen socioeconòmic de les colònies industrials sempre m’ha encuriosit. Tot plegat va pensar-se molt bé: aprofitar l’energia dels rius per instal·lar a prop (sobretot a les ribes del Ter, el Llobregat i el Cardener) les fàbriques (quasi sempre tèxtils) i muntar-hi uns pobles artificials i aïllats. Una estratègia barata i perfecta per tenir controlats els treballadors i evitar els conflictes que, a ciutat (sobretot a Barcelona), ja són a l’ordre del dia.

A més, la vida de la colònia genera moltes dependències que vinculen a l’empresa. El patró proporciona la casa, l’hortet, l’educació per als fills i cobreix les necessitats bàsiques. L’educació en els principis catòlics també es conrea estrictament en la vida de la colònia.

A canvi, el treballador ha de complir i ser dòcil. Si protesta, corre el risc de perdre-ho tot. En realitat, la relació entre el patró i els obrers es basa en una falsa filantropia: un paternalisme asfixiant. El patró intervé en tots els aspectes de la vida de l’obrer, fins i tot amb qui festeja, amb qui convé que es casi, etc...

Així, moltes colònies industrials es van convertir en llogarrets amb tot el que calia per muntar una estructura neofeudal o caciquista: la casa de l’amo, l’església, l’escola, el casal, l’economat. Es controlava, per tant, l’educació dels futurs treballadors, el lleure, i fins i tot es desmonetitzava els obrers creant uns valors de transacció propis, que indefectiblement s’havien de gastar a l’economat.

Els primer pensadors sobre la matèria van ser els socialistes utòpics anglesos i francesos Owen, Fourier, Proudhom, Cabet. De fet, per molt lliurepensadors i filantrops que fossin, el cert és que van reflexionar sobre un socialisme productiu (si no m’equivoco, Owen i Fourier van ser empresaris) que generaria riquesa gràcies a les bones condicions de salut, higiene, alfabetització, habitatge... dels obrers de les fàbriques i dels treballadors en general.

Anglaterra fou pionera a experimentar aquests tipus de mitjà de productivitat (els pobles industrials). Ben aviat, però, van aparèixer algunes veus crítiques que denunciaven les condicions laborals dels treballadors en aquestes fàbriques isolades dels nuclis urbans (jornades llarguíssimes, ocupació infantil, control social...).

Dodd, un pensador contemporani d’Owen, apunta que “alguna arquitectura de les fàbriques és semblant a la de les presons: circular, i amb un inspector situat al mig”.

Els pobles industrials s’aïllen i això fa que els obrers estiguin “protegits” i, alhora, dominats. Un edifici es pot dissenyar tant per proporcionar seguretat com per constrènyer. Les persones es poden educar sota uns objectius aparentment filantròpics o bé per emmotllar-les a la vida de la fàbrica.

El temps lliure també ve imposat en la vida de les colònies. El diumenge cal anar a missa, després es pot fer un passeig o treballar a l’hort. Les dones s’esbargeixen al safareig públic o van a cosir al taller, i també hi ha un centre social per cantar en una coral o participar en un petit grup de teatre, fer excursions, jugar a futbol... El cert és que les jornades són llargues i queda poc temps lliure. El poc que queda s’ha d’invertir en aquestes activitats inofensives que tenen el vistiplau del patró i del capellà.

Un dels teòrics sobre les colònies industrials a Catalunya fou Prat de la Riba, en la seva Llei jurídica de la indústria, de 1898, argumentava a favor d’aquest model productiu i el revestia d’una pàtina catòlica en contraposició a les propostes laiques d’Owen o Fourier.

“(...) En la colonia industrial puede rodearse a los obreros de un medio completamente distinto, de un medio sano. Se trata de un núcleo de población que va a formarse ante los ojos del director o del dueño; éste es quien escoge el lugar, quien levanta el dificio, quien dispone las habitaciones de los obreros. La ociosidad no es en ella permitida.  Los incentivos del vicio pueden ser desterrados. Cabe hacer independientes las habitaciones de los obreros, de modo que cada familia tenga su domicio y éste sea suficiente a sus necesidades. Las diversiones pueden estar de tal modo ordenadas y en tal forma dispuestas que eduquen e instruyan, en vez de corromper. La educación de los niños puede estar en manos de quien forme de verdad sus almas para el bien, en vez de correr a cargo de quien embrutezca su inteligencia con toda suerte de errores o de faltas, en absoluto siendo sustituidas por el libre vagar por las plazuelas.

Finalmente, las reuniones del club pueden ser reemplazadas por las solemnidades religiosas y sus declamaciones furiosas (s’entén les que es fan al club) por las por las pláticas sencillas y serenas del sacerdote.”

Viatge a Icària, un intent diferent de fer les amèriques

L’any 1974 Xavier Benguerel guanyà el Premi Planeta amb la novel·la titulada Icària, Icària. Quan em va caure a les mans, molts anys més tard, la vaig llegir d’una tirada. Benguerel va fer-hi un experiment literari que li sortí força reeixit: hi superposà dues històries aparentment molt diverses, però amb punts de connexió, tot i que separades històricament per un període de setanta-cinc anys.

 Una de les històries és la recreació del viatge a Icària que van emprendre l’any 1848 un grapat de cabetians, entre els quals hi havia un metge català, el doctor Joan Rovira, qui mai més tornà a Catalunya. Com la majoria de líders, Cabet segurament tenia un vessant de guru, de profeta. Per això mobilitzà força persones amb el propòsit de formar una comunitat sota el principi de la vida fraternal, del repartiment igualitari de riquesa i del treball exercit en la mesura de les capacitats i possibilitats de cadascú. Cabet va engrescar una pila de gent desposseïda i/o idealista en un projecte meravellós, però sembla que no gaire concret. En realitat, la mítica Icària, que en teoria s’havia d’erigir en unes terres de la vall del riu Roig, va ser una estafa, és a dir que les terres venudes eren pantanoses i difícilment productives, i formaven part d’un territori anomenat la Sulphur Prairie (el nom mateix sembla malastruc: significa prat de sofre).

Amb l’empresa que li ven les terres, la Companyia Peters, Cabet subscriu un contracte ingènuament obscur que no es pot acomplir. S’acorda que, poc temps després del dia que se’n prengui possessió, la colònia que s’hi estableixi  haurà d’haver construït les cases i haver engegat el rendiment de les terres; si no fos així, el preu de venda s’incrementaria. Com és obvi, en el període fixat no es pogué construir ni una tercera part dels edificis que pertocaria.

El cas és que la gent comença a emmalaltir per excés de treball, mala alimentació i de malària. El doctor Rovira intenta salvar vides infructuosament. Finalment, retut davant l’evidència del fracàs, se suïcida.

Cabet entra a escena: s’embarca des de França fins a Amèrica i, amb els cabetians que queden a la vall del riu Roig, emprèn un nou viatge iniciàtic, una nova aventura cap un indret anomenat Nauvoo. Aquesta aventura sembla tenir més èxit logístic que l’anterior, però alguns dels mateixos membres de la comunitat comencen a sabotejar-la des de dins. Al cap de poc Cabet mor i tot sembla apuntar que la nova colònia (les terres de la qual les havien comprades a uns mormons) es dissolgué aviat.

L’altra història que narra la novel·la s’esdevé a Barcelona, en els anys convulsos de la segona dècada del segle vint. El conreu de les idees, del pensament llibertari, es converteix en un estil de vida. Uns quants anarquistes: l’un, l’Aureli, que potser va sobreviure a la colònia cabetiana (no se’n treu l’entrellat a la novel·la, només sembla que s’insinua), mou els fils de l’acció directa, mentre que el Santiago i el Climent l’executen.

Els governadors civils que consenteixen el pistolerisme contra els sindicalistes són al punt de mira. La violència està a flor de pell.

El Climent i la Clàudia, la germana del Santiago, s’estimen en una unió sense casament: noves idees, noves formes de fer i de sentir.

Finalment, el Climent i el Santiago reben l’encàrrec d’atemptar contra Alfons XIII en el túnel del Garraf. Però algú els ha delatat i els vigilen. Enxampen el Climent, que s’hi passa a la presó més de mig any abans no l’alliberen. En canvi, el Santiago, més espavilat, travessa la frontera fins a França, on, al cap de poc s’hi casa i té un fill; també es casa la Clàudia amb un francès: sembla que necessita una vida més estable que la que li oferia el Climent. El jove idealista no triga gaire a caure abatut per un tret feixista. Estava cantat: Climent és un personatge que té l’estigma de víctima.

El lligam entre les dues històries? La lluita pels ideals: per aconseguir un món millor, de la manera que els protagonistes saben o poden fer-ho. La novel·la ens adverteix que cap empresa no és fàcil: sempre sorgeixen entrebancs per arribar fins a la Utopia, si és que existeix com a destí, i si és que algú hi arribarà algun dia.

 

 

 

Paròdia dels gramàtics a l’“Elogi de la follia” d'Erasme de Rotterdam

Sense haver-ho pretès, m’adono que, amb aquest post, practico el saludable art de l’autoparòdia (va per a tots els qui ens dediquem a llepar i rellepar lletres, frases, textos i altres galindaines; i, a més, va i ens divertim fent-ho).

     Als qui ens fereix la lletra (lleument o acarnissada), i tenim l’hàbit (a part de llegir, és clar) de voltar per llibreries i biblioteques, triar i remenar, espigolar en suplements, webs o blogs literaris, etc., ens sol passar que, de tant en tant, sucumbim en alguna mena de síndrome stendhaliana (o empatx literari) que ens provoca severs vertigens, i la terrible sensació que els milers de llibres que maldem per llegir ens fugen dels dits tan de pressa com passen els dies. La cruel evidència que ens hauríem de reencarnar crònicament tan sols per poder fullejar el primer capítol de cadascun dels llibres publicats en el món (des del primer) em genera una fractura kàrmica de pronòstic greu.

   Quan sento que el mal m’escomet –i des dels primers símptomes– he après a guarir-me amb un remei infalible que consisteix a escorcollar l’infern de les prestatgeries per localitzar aquell best seller d’antany (de molt antany) que no vaig poder llegir (o me’n va fer mandra) en el moment que (segons el programa educatiu o el canonista de moda) hauria correspost.  

    Aquest cop he triat a l’atzar l’Elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam. El per què de l’elecció?: ni ho sé respondre, ni tampoc cal.

    Si em permeteu, de primer esbosso una mica el llibre (no patiu, només quatre ratlles):

     Erasme de Rotterdam el va escriure (es diu que en pocs dies) l’any 1509 a Londres, a casa del seu amic Thomas Moro. Erasme, en condició de pensador que proposa una nova concepció del món des d'una nova perspectiva (en aquest cas l’Humanisme), ben segur que devia ser admirat –i temut– pel seu esperit revolucionari i la seva ploma mordaç.

     A l’Elogi de la follia, Erasme fa servir el procediment tècnic de crear una mena de narrador extern, en aquest cas la Follia (personificada). Aquest ésser immaterial, engendrat per la deessa de la joventut i pel déu Plutó (déu de l'Hades), exerceix un domini absolut sobre els mortals i, sota el seu influx (amb l’eventual ajut del Plaer i la Demència), els fa cometre nicieses de tota mena sense que se n’avergonyeixin gens. I així, entre facècies, al·lusions sexuals, i tirant de veta mitològica i erudicció filosòfica, Erasme desemmascara –amb elegant perspicàcia i prosa exquisida– tots els papers de la comèdia humana. Hi rep tothom: els vells més beverris que no pas fembrers [sic]; les donasses que cerquen jovencells (per alguna banda li ha de sortir la misogínia connatural a l'època...); els amics fal·laços; els casats, que titlla d’insensats; els països que guerregen; filòsofs de poca volada, reis i prínceps que necessiten ser adulats com l’aire que respiren; artistes mancats de talent; comerciants mesquins...

“[...] Després de tot, què és la vida humana, sinó una representació en què tothom actua cobert amb una màscara i cadascú interpreta el paper corresponent fins que el director l’obliga a retirar-se del prosceni? Ell, però, tot sovint fa sortir el mateix actor amb distinta vestimenta, de manera que el qui de bon primer s’havia cobert amb la porpra reial, després fa d’esclau espellingat. Tot és, certament, fictici; tanmateix la comèdia humana no es representa pas d’altra manera [...]”.

   La part més interessant comença a partir d’ara...; la Follia continua l’enumeració de la resta d’insensats:

“[...] El primer lloc l’ocupen els gramàtics (...) estan d’allò més satisfets quan descobreixen en un pergamí atrotinat (...) una paraula que la gent ignora (...) o bé quan desenterren una inscripció mutilada (...). Ja no cal parlar de quan fan pública ostentació d’uns versots banals i de mal gust, que fins troben qui els admira, i es ben creuen que l’ànima de Virgili s’ha instal·lat al seu pit.

”(...) Ara, si un s’ha equivocat en un mot i, per un sortós atzar, un altre amb més vista l'hi atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies, llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives.

”(...) Conec un home molt instruït, que domina el grec, el llatí, la matemàtica, la filosofia i la medicina. És gairebé sexagenari i, des de fa més de vint anys, ho ha deixat tot per trencar-se el cap en l’estudi de la gramàtica; es consideraria feliç si pogués viure el temps suficient per arribar a fixar com cal distingir les vuit parts de l’oració, cosa que ni els grecs ni els llatins no van poder mai acomplir.

”(...) Com si calgués aixecar-se en peu de guerra quan algú es pren com a conjunció una expressió que pertany a la categoria dels adverbis! Per això, baldament hi hagi tantes gramàtiques com gramàtics (i àdhuc més, car el meu amic Aldo [es refereix a l'Aldo Manuzio] n’ha publicades, ell sol, almenys cinc [...]”.

   Apuja el to que gasta amb els poetes, els escriptors, editors... i juristes, filòsofs i teòlegs. Sobre el clergat, és tal el punt de sofisticació de les observacions crítiques que fa, que es mereix un post sencer per parlar-ne (que molt probablement serà el següent).

 

Exseminaristes gamberros i versos inspirats: els "carmina burana" dels goliards (i 2)

A la taverna

[...] A mi, la serietat de l'esperit / em sembla una cosa massa seriosa; / la broma m'és agradable / i més dolça que les bresques de mel. / Tot allò que Venus ordena / és tasca suau; / ella no habita mai en els cors febles.

Vaig pel camí ample / com és costum de la joventut; / m'enrede en els vicis, / oblidat de la virtut. / Àvid de plaers / més que de la salvació, / mort pel que fa a l'ànima, / preste atenció al cos.

(versió en català de Joan Petit)

Carl Orff va escriure la seva obra Carmina Burana el 1936 i la va estrenar l’any següent. Orff devia ser un tipus amb sort, dels qui es moren de triomf i glòria amb una sola obra –o amb unes quantes– (potser va tenir-hi a veure la seva complicitat amb els nazis, i és clar, anys més tard, que John Boorman arrodonís –de manera genial– seqüències d’Excalibur amb fragments musicals del seu Carmina). 

En la seva tasca de col·leccionista de troballes patrioticoidentitàries, Orff va tenir l’encert de versionar una sèrie de cants medievals descoberts en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, els carmina burana (burana prové del gentilici bura del topònim Beueren, que correspon al monestir).

Aquests versos els havien compost estudiants o aprenents de clergues del segle xii, que abdicaven de la vida conventual –i de l’ordre establert– i emprenien una vida lliure i errant pels camins i boscos del vell continent.

Eren els goliards, joves proscrits i transgressors, creadors de versos fluids i inspirats que parlen amb naturalitat de l’amor, el sexe, la primavera, el vi, el joc... Que rebenten –subvertint el propi llenguatge i fórmules (que coneixen abastament)–  els textos evangèlics; que escometen contra la jerarquia eclesiàstica; que qüestionen el sentit de les croades (els podríem qualificar de pacifistes?) i les despeses que comporten, que fan befa de tot el que pretén ser inamovible o escleròtic.

L’origen de la paraula goliard és obscur; fa temps que es va desmentir que procedís de gola (en sentit de golafreria), o de seguidors de Goliat, el gegant que encarnaria el diable en contraposició a David –la bondat i el bé, etc., etc.–, però no tinc notícia que hagi aparegut cap altra hipòtesi millor...

Les metàfores anticlericals inspirades en la tradició dels bestiaris (el papa-lleó que tot ho devora, un bisbe golafre amb cos de bou, un arquediaca (?) que és un linx, astut amb les preses...) van donar origen a una bona col·lecció d’imatgeria de gàrgoles i capitells.

Els goliards també van suscitar debats interessants sobre temes diversos. A mi, particularment em resulta molt intrigant el que compara la virilitat entre clergues (i homes de lletres, en general) i cavallers. Escombrant cap a casa, és clar, en alguna cançó conclouen (i jo ho subscric...):

“Conformement a la ciencia / Conformement als usatges / El clergue es revela per a l’amor /Més apte que el cavaller.” 

La vida vagant dels goliars no sempre devia esdevenir al seu mític país de Cucanya (o de Xauxa): les lletres també mostren que temen la malaltia, l’infortuni, la roda de la fortuna que, implacable, fa girar la sort de tothom... Per protegir-se, s’acollien –junt amb d’altres outsiders: bufons, desertors de les croades, mendicants–, sota l’empara d’una mena de germandats de camins.

Finalment, la institució eclesiàstica els va perseguir i els retirà els privilegis clericals. Feia temps que estava cantat. Per a ells, també arribà la reconversió de l’ofici: els qui van poder –o van sobreviure– es van reciclar fent de joglars o derivats. Alguns van trobar una tavernera vídua i grassoneta que els amagà sota les faldilles; d’altres, els més idealistes, devien morir al ras, panxa enlaire, una tèbia nit de lluna plena.

 

Exseminaristes gamberros i versos inspirats: els "carmina burana" dels goliards

Ara que la Fura dels Baus l’ha emprès amb un nou muntatge basat en la simfonia Carmina Burana del Carl Orff (que segurament m’estalviaré de veure; darrerament la Fura m’avorreix de tanta previsibilitat), i sobretot arran d’unes converses de cafè amb uns companys (en Joan i en Thiago), em plau recordar –deixant volar la imaginació– els primers exseminaristes errants i gamberros de l’Edat Mitjana, altrament dits goliards, i els seus versos exultants de llibertat, sexe i vi, compostos en camins, tavernes i prostíbuls, que constitueixen els genuïns i autèntics carmina burana.

Sobre el Carl Orff, el seu festeig amb el nazisme, i la seva versió d’aquesta sèrie de poemes localitzats en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, en parlaré en un altre post. I també sobre el moviment dels goliards.

Els versos en cursiva que més avall reprodueixo corresponen a una traducció d’una traducció (aproximada i meva) dels originals en llatí dels carmina.

Fa dies que estem atrapats en aquesta selva despietada. El sol a penes forada les capçades del faigs gegantins. Troncs, lianes i fulles s’han tornat un paisatge erm d’un ocre opac. El sotabosc ens engoleix fins al tou de les cames i la fressa del pas és quasi lletania. El Maties ja no diu res. Al puput que ens segueix –si no calla–, el mataré d’improvís.

No sóc capaç de saber si m’estic tornant boig... Em penso que els he vist; han aparegut: són els dimonis del bosc. Corren esperitats a banda i banda i deixen anar un brunzit de vespa abans de desaparèixer. El Maties ja no diu res; només em mira quan passen de llarg.

No em penedeixo gens d’haver-me’n anat. Qualsevol dia fra Daniel m’hauria aixafat el cap com ho he fet a aquest llangardaix sangonós que ara escuro. Ja no recordo quan vam caçar l’última rata d’aigua ni l’últim dia que ens vam emborratxar. Tinc tanta gana com la que el rebost de fra Enric –el rosegaaltars de més infausta memòria– m’ha fet passar els anys que he viscut al monestir.

La nit que el Maties li va plantar cara al seu garrot amb una concisa genollada als baixos, just vam ser-hi a temps d’agafar el sarró i de sortir corrents.

Sóc arrossegat violentament / com una nau sense mariner / talment com per l’aire vaga un ocell extraviat. / Les cadenes no em lliguen, cap clau no em reté; / Busco els qui són com jo, i em trobo amb la perversitat.

Poc temps abans, els prenys de l’Elvira sí que m’havien fet dubtar. Si ho arriba a saber, el taverner que li feia de pare m’hi hauria fet casar. Sort que la Silvèria la untà amb aquell ungüent que aviat li retornà la regla. Enyoro l’olor d’arbequina del cony color de blat de la meva estimada.

Si un noi i una noia / jeuen en una cambra petita / feliç la seva unió. / A mesura que l’amor creix, / i des de la seva intimitat / el tedi es llença enfora, / i comença un inefable joc / en els seus membres, braços, llavis.

Si la germandat ens troba, buscarem la Silvèria perquè guareixi el Maties. La darrera cavalcada amb la Morel li ha deixat la titola encetada i una febre persistent.

Destí monstruós / i buit, / no ets més que una roda que gira, / si està mal col·locada / la salut és vana, / sempre es pot dissoldre / eclipsar / i velar;

M’han crescut els cabells del clap de la tonsura. M’hi toco sovint el borrissol per constatar que no he perdut la fe. Maleïdes croades! Jerarques ineptes que xuclen els diners de l’orde...  L’han deixat tan pelat com si s'haguessin jugat la bossa en una mala partida de daus. Croats ignorants! L’odi i la vanaglòria us encega el poc senderi que teníeu i fins i tot menyspreeu els textos savis d’Orient! 

El Maties ha caigut extenuat. L’he colgat sota un pam de fullaraca per fer-li un llit reconfortant. Ja no té febre, però ha agafat fred..., molt de fred. Renoi, sí..., molt de fred.

–Maties, lleva’t! El puput ha callat... Mita’ls...!, el Joan i l’Otger, són ells: els de la germandat... Ja es veu el final de la selva... O fortuna! Maties, lleva’t!, estem salvats! Maties, contesta, va, coi!, no et facis el mort!

 

 

La poètica dels líquens: M. Àngels Anglada-Camillo Sbarbaro

Nota prèvia: aquest post és en part deutor d’un intercanvi de comentaris amb en Girbén de Foravial, gràcies a qui he descobert que el poeta i botànic Camillo Sbarbaro no és només un personatge de ficció. També m'ha donat a conèixer el blog Líquens, muntanyes i camins, d'on m'he permès agafar en préstec la il·lustració de líquens que incorporo a l'article. 

   No tinc gaire tirada per llegir les biografies dels autors que admiro. Reconec que experimento el mateix prejudici que quan em fan veure una pel·lícula d’un llibre que he llegit, o llegir la novel·la que es basa una pel·lícula que ja he vist. Quan llegeixo un llibre el meu cervell va dibuixant imatges en un raconet (com un storyboard) i, al rerefons, també forja una idea general sobre el seu autor. D’aquestes imatges, només les poques que perduren amb el pas de temps (ara que la memòria se’m comença a estovar) són les essencials, les que valen.

      De la vida de la senyora Anglada en sé poc: tot just que va néixer a Vic, que estudià filologia clàssica, que es maridà i tingué fills, que repudià qualsevol forma de feixisme, que es va morir fa deu anys... Vaig assaborir la seva formació clàssica a Sandàlies d’escuma, i vaig compartir la seva sensibilitat política a Quadern d’Aram, on denuncia el genocidi del poble armeni. Però definitivament la vaig venerar després de llegir-li els relats de La daurada Parmèlia i Líquens. M’hi atanso amb l’admiració que em desperten els bons mestres: els qui sedimenten prestatgeries senceres de bones lectures i en fan un retorn ingràvid als alumnes. M’agrada l’atmosfera serena i elegant de la senyora Anglada. M’afiguro que devia tenir una veu tirant a greu, amb les inflexions inharmòniques d’una bona oradora que sap provocar interès en l’auditori.

      Es diria que la senyora Anglada es va inspirar només en quatre pinzellades de la vida del poeta i liquenòleg lígur Camillo Sbarbaro per compondre dues petites obres mestres de fabulació sobre el poeta. I que en tingué prou per posar-se en la seva pell i ordir una trama basada en els pensaments més íntims que li suscitava l’ofici de botànic.

  No m’ha sorprès gens que la senyora Anglada prescindís de l’Sbarbaro escriptor de poesia per confegir els relats. De fet, els pocs fragments que he llegit dels articles científics del botànic són el que traspuen (al meu entendre, és clar) la poesia més autèntica. Dels líquens, en parla gairebé amb un amor paternal. Els accepta tal com són: fràgils, tímids, fugissers, capritxosos... aferrats a roquissars o arenys impossibles per defensar el seu espai privat. I té cura d’identificar-los amb el nom més precís i amb el color més matisat (negre rat-penat [vespertilio], negre sutge [fuligineus], negre infern [stygius]...).

Les citacions que reprodueixo són del relat Líquens, que, al seu torn, constato que són molt fidels als mots d’Sbarbaro.

“[...] mentre que als insabuts i negligits líquens, saludant-los amb el nom en veure’ls, sembla que els ajudem a existir.”

"[...] Gli inconspicui e negletti licheni, a salutarli a vista per nome, pare di aiutarli ad esistere." C. Sbarbaro.

 “[...] d’altres (líquens) acampen damunt la sorra. Aleshores, impossibilitats de fixar-se en un element que els fuig de sota contínuament, tombats, de vegades aixecats pel vent, tocats pel sol de totes bandes, aprenen a bastar-se ells mateixos. S’entortolliguen, s’apiloten. Són els desarrelats dels líquens, els líquens sense domicili fix [...].

Al final del conte, Anglada explica que Sbarbaro va apuntar en el seu diari la data de la seva darrera ascensió per anar a l’encontre dels líquens més preuats; era el divuit de desembre de 1962, i tenia setanta-quatre anys. Anys enrere el feixisme l’havia inhabilitat per fer de mestre –mai no es va voler afiliar al partit–. Per guanyar-se la vida, collia líquens que venia a diverses universitats i museus, i escrivia articles. Sembla ser que la tramesa habitual d’aquests paquets va aixecar les sospites del servei de duanes del fascio.

Preguntar-se què va empènyer la senyora Anglada a interessar-se per l’Sbarbaro botànic també planteja un enigma molt literari. De textura inexplicable, pertany a la frontera viscosa dels llimbs de les idees, on cohabiten còmodament realitat, ficció, i restant fauna incorpòrea.