dimarts, 4 de gener de 2011

Monstres de cap-i-pota

Els monjos no eren gaire endreçats i la biblioteca no es regia per cap ordre evident.  Galzeran no  hi havia tingut accés fins aquell dia.

Fra Onofre començava a apreciar la destresa del noi amb la ploma d’oca. Tenia un traç decidit, amb grapa. Fra Onofre el contemplava d’esquitllentes mentre el noi s’afanyava a copiar la pàgina. Seria un bon miniaturista, meticulós i imaginatiu. Però calia molt de temps per ensenyar-li l’ofici. Tot començava amb incursions a la biblioteca.

El noi, Galzeran, va obrir amb emoció el gran llibre. Per fi n’havia obtingut el permís. Davant seu, una immensa col·lecció d’ésser fantàstics li excità la retina: dones nues amb cues de peix, porcells amb cames d’home, aus amb cap de gos...

De nit dormí inquiet. En els somnis, aquelles imatges se succeïen sense treva. Somniava el mateix dia rere dia. Es despertava amarat de suor.

Al cap d’un mes, fra Onofre, que estava malalt, demanà al noi que el substituís en la còpia.

Fra Onofre tenia una cal·ligrafia elegant, que Galzeran interioritzà al cap de molt poc. Però quan acabà el capítol, alguna cosa el sotregà... Allí estava: aquell ésser deforme que decorava la caplletra de la m.  El dibuix estava inacabat. Era un personatge estrany que només tenia dues cames allargassades. Com una de les imatges dels seus malsons.

Quan fra Onofre, un cop recuperat, tornà a la feina, descobrí horroritzat l’ésser que decorava la lletra m. Les cames allargassades que ell havia començat a dibuixar es coronaven amb un cap de proporcions gegantines, adossat a les extremitats sense solució de continuïtat. El resultat havia estat inspiració onírica de Galzeran.

Fra Onofre es rendí a l’evidència de la caplletra acabada, i Galzeran dormí tranquil sense tenir més somnis d’imatges fantàstiques.

En la imatgeria gòtica, apareixen en el s. XII uns monstres, de la categoria dels grius, definits per la combinació de caps.

El cos sencer és substituït per un rostre. Entre els nombrosos éssers fantàstics, n’hi ha que es componen d’un cap humà proveït de potes que s’hi ajusten directament sense ventre i sense tronc. Malgrat aquestes reduccions anatòmiques, tenen una vivacitat esfereïdora. Són molt freqüents en la decoració de manuscrits. Sovint un segon cap es fixa per un llarg coll. Els primers llibres impresos han fet servir àmpliament aquests arrajaments a les inicials i vinyetes. El monstre amb llarg coll damunt de la cara humana ha perdurat en el temps. Es troba en la imatgeria popular fins al s. XVIII. El bestiari popular, sempre tan fascinant i inabastable...

 

 

10 comentaris:

  1. La imaginació humana no ha tingut mai límit. I malgrat que els cistercencs volgueren posar els límits la broma els va durar molt poc. No es pot reprimir la imaginació de figuraires que volen fer volar la imaginació a través de les miniatures.
    Per això, a falta de llibres del scriptori de Santes Creus ens queda el seu claustre... una altra il·lustració!

    ResponSuprimeix
  2. Galderich,
    Els monstres i ésser fantàstics de l'Edat Mitjana, en llibres i capitells, sempre seran fonts d'inspiració per a artistes de totes les èpoques. Els miniaturistes s'ho devien passar pipa creant aquells ésser deformes, alegories de no se sap què. Encara queda molt per investigar sobre els éssers creats i la seva tradició i sobre la gent, gairebé sempre anònima, que s'hi dedicava.

    ResponSuprimeix
  3. Apocalipsis i beats, quin deliri! Amb els preciosos "llibres d'hores" tanta fantasia va decaure, com preconitzant el seny renaixentista.
    I la de tombs que he arribat a fer per acariciar -no mirar- la vella lliçó de la pedra: Moissac, Oloron, Agüero... l'Estany mateix; per a descobrir la insuficiència d'una lectura només en clau cristiana: monstres que brollen d'altres monstres i que mostren, rere la reixa de la brutal dentadura, als beneïts que aviat s'engoliran.

    ResponSuprimeix
  4. Girbén,

    Jo també sóc una aficionada al resultat artístic dels mestres picapedrers. M'agradaria saber qui inspirava a qui, si els picapedres els iluministes o viceversa. ÉS un art molt hermètic, com el trobar clus. M'agradaria poder-m'hi passar una temporada en aquell temps, però preferiblement vivint en un castell (encara que potser en una cabanya o en un monestir tampoc s'hi estaria malament).

    ResponSuprimeix
  5. Maite, al Foravial seguiré pouant en els meus arxius, intentant "rellegir" pedres picades...
    No en aquell temps, però sí que he pretès -i pogut- viure entre algunes de les seves ruïnes.
    Rere les heures, la pedra m'explicava com aquelles imatges foren forjades tenint encara ben present el vell passat mític, un passat encara poc malmès per la novetat evangèlica.

    ResponSuprimeix
  6. Girbén,

    Prenc nota dels indrets on has trobat pedra dibuixada i cisellada. No fa gaire em mirava el tapís de la Creació, de Girona, que tampoc no es queda curt a l'hora de reproduir monstres i éssers fabulosos. I benvingudes siguin les teves pedres picades.

    ResponSuprimeix
  7. M'agrada molt quan tractes aquests imaginaris fantàstics.

    Perdre's i badocar per segons quins claustres hauria de ser activitat recomanada regularment en aquesta societat adelerada en què vivim...

    ResponSuprimeix
  8. Eulàlia,

    És cert, recórrer en silenci i tranquil·lament un claustre i admirar els capitells és una de les meves activitats predilectes. Sovint en prenc nota amb esbossos i dibuixos. Em serveix per adonar-me de la riquesa d'imatges corresponents a aquests segles primerencs.

    ResponSuprimeix
  9. Això de les lletres decorades amb monstres és molt divertit. Jo vaig fer una cosa semblant a escola. Havíem de dibuixar, per exemple, una S que semblés que tingués molta vanitat, una O poruga, etc. Era la mar de divertit veure com les lletres podien tenir personalitat...

    ResponSuprimeix
  10. Marta,

    No t'estranyi que els miniaturistes, quan dibuixaven, fessin exercicis o jocs de l'estil que proposes. Els miniaturistes eren uns tipus molt creatius, d'una fusta especial. Com els il·lustradors o els correctors d'avui dia, vaja.

    ResponSuprimeix