M’agraden els gossos. Des de la pubertat fins a la primera joventut vaig tenir-ne un. Era un teckel molt simpàtic.
Si visqués al camp, ara també en tindria. Un gos fa companyia i exigeix una disciplina horària que ajuda a distribuir el temps lliure del dia (dels aturats, dels rendistes, dels jubilats...). Com que no tinc gos, no vaig mai ni al veterinari, surto poc a passejar, no netejo tifes, i no m’aturo davant dels prestatges de menjar de gos dels súpers. És evident que no tenir gos deu ser fatal per a la salut.
Però al meu barri hi han posat una botiga de coses per a gossos, des de pinso passant per joguines per a gos... I hi he badat una estona. El que em provoca una nosa indefinible és la robeta per a gossos. A la botiga que us dic, els vestidets, de diferents talles, estan penjats en una barra (cada model en el seu penja-robes). Sembla roba de nadó o de nino; però és de gos. Fins i tot hi ha sabatetes...! He arribat a veure un model d’impermeable groc –el clàssic de pescador de bacallà– amb barret i unes botes de xarol a joc.
M’agraden els gossos. A pèl i sense abriguet i sense pentinats de perruqueria canina. Si tenen fred que jeguin a la vora de la llar del foc, i si tenen calor i estan assedegats, que es refresquin bevent aigua, com sempre ha demanat la seva naturalesa més essencial. Si els disfressem acabaran per necessitar un psicòleg (i això ja està inventat), sospito que tant o més que els seus amos.
A mi no m'agraden gaire els gossets, encara que de fet només he conviscut amb gats. Darrerament, però, he vist unes disfresses impressionants, dignes d'un dissenyador foll de robeta per cans. Fa poc, una parella de mascle i femella (ell de blau i amb pantalons, ella de rosa i faldilles). D'altra banda, veig alguns humans que comencen a semblar gossos. No sé pas què està passant.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaAquesta mania d'humanitzar (en la part més descarnada) tota la naturalesa que ens envolta. Les botigues per a animals són impressionants, s'hi descobreixen coses fantàstiques. Per als hàmsters han inventat unes pilotes transparents perquè puguin caminar pels pisos sense perdre's i les gàbies semblen autèntics parcs d'atraccions en miniatura (tot això per tenir una rata a casa).
I tot plegat té a veure amb aquella obra fabulosa del Baltrusaitis, que llegeixo embadalit. Humanització de l'animal i animalització de l'home semblen tendències inevitables.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaSí, les aberracions del Baltrusaitis en què la frontera home-animal es relativitza. De totes les categories que separen els homes dels animals, Deleuze les va rebatre totes i per tant va posar en dubte aquestes diferències que havien establert els clàssics, com per exemple Aristòtil. (per exemple, l'home posseeix la paraula i discerneix el que és just i injust; l'animal només té veu. L'animal no esborra les pròpies petges.
Trobo molt interessant això que l'animal no esbri les pròpies petges. Ara de sobte em sembla que aquest acte té una categoria nova.
ResponEliminaMaite,
ResponEliminaQuan vivia fora de Barcelona de petit teníem gos perquè estàvem bastant aïllats i rondava sempre sol. Però això que us gos et pugui marcar els horaris... ja estem massa marcats. És més, quan surto al matí i veig la gent passejant el gos a hores intempestives sempre al·lucino una mica.
Fotre-li vestit és una aberració!
Totalment d'acord amb tu, Maite. Aquests vestits són ben ridículs i els pobres gossos no se'n poden queixar...
ResponEliminaAfegeixo que hi ha qui també es fica a dins del llit el gos perquè no passi fred...! Trobo que hi ha qui s'oblida que el seu gos és això: un gos.
Galderich,
ResponEliminaHi ha metges que recomanen tenir un gos a les persones grans, així organitzen millor el seu temps lliure i l'ocupen. Això de tenir un gos s'ha de tenir molt clar i no tots els amos són prou responsables. Posar vestidets als gossos em sembla una gran crueltat. I ningú no en diu res, ni els partits pro animals!!
Marta,
ResponEliminaPer pròpia experiència sé com és de fàcil que els gossos s'acostumin a dormir en els llits dels amos. No es pot baixar la guàrdia en l'educació dels gossos, i cal evitar que es converteixin en massa humans. Sobretot costa pel fet de viure a la ciutat, en un pis. Al camp és diferent, els gossos poden ser més gossos.
No he tingut mai gos, ni gat. Els gats de carrer em visiten i marquen el territor del seu jardí, que segons els meus paràmetres humans és "el meu jardí". Qui té rao?
ResponEliminaSempre, llevat de quan era petita, m'ha semblat una responsabilitat enorme i prefereixo no tenir-ne...
I posar-los disfresses ja em sembla monstruós.
Eulàlia,
ResponEliminaNo entenc com els animals ens suporten, als humans. Serà perquè en depenen. Trobo que és molt trist que els animals depenguin dels humans. Certament els vam treure del paradís. Potser algun dia haurem de retre comptes davant qui sap què.
Jo de moment tampoc en tinc, també em sembla massa responsabilitat.
Avui, tot passejant i amb el teu apunt al cap, hem vist en una botiga l'equip oficial del Barça... per a gossos!
ResponEliminaDavant d'això, la frase de Zend Avesta: "El món subsisteix per la intel·ligència del gos", cobra un major sentit.
Girbén,
ResponEliminaEl gos, de ser considerat en algunes cultures com a animal sagrat, ara més que mai s'està cosificant, infantilitzant. Els vestidets del Barça per a gosos ja són el súmmun!
Jo ho trobo una vergonya, quan més crisis hi ha més es gasta la gent en roba innecessària per a gossos,i quan més humil és el barri més gossos vestits veus...Com s'enten ???
ResponElimina